Com és a través de la Munro que molta gent s’ha sentit traïda i tocada personalment com quan el Pujol (sé el que em dic tot i que sembli un «chist»). Potser és un bon moment per compartir i parlar de quin paper té l’entorn en els assumptes de família i en tant que som relacionals; perquè no cal que ens posem les mans al cap tan sorpreses, es tracta d’un tema d’incomunicació. Si l’entorn no es posiciona vinculant l’obra amb la persona, com ho ha fet la Natza, no n’hi ha per a tant! Aleshores “todo vale”. I no, no tot val, ni en nom d’una bona obra literària, ni pictòrica, ni musical, ni política, ni en nom del pare i la mare.
El «no solo me importa la obra, sino la persona que hay detrás de la obra» de la Cecilia, és el que està dient claríssimament la Natza, i això sempre ha sigut un tema delicat que m’ha deixat pensant en el desemparament i la manca d’empatia que provoca a les víctimes aquesta postura tèbia. Si l’obra és reconeguda socialment, en quin lloc queda l’abús per ser compartit, reconegut i elaborat com una de les xacres de la societat i de l’individu patriarcal que ens constitueix a tots a cop de no ser mirat?
El llibre “Honraràs pare i mare” de Leticia Asenjo, vaig preferir llegir-lo amb la curiositat de les ‘coses d’una’, com el de “La planta carnívora” de l’Andrea Mayo / Flavia Company. Tot i que segurament tots hem passat per relacions que més enllà d’omplir-nos ens colonitzen i aniquilen, tenim un punt «massa punt» que ens pot fer pensar que això no va amb nosaltres, quan en realitat ens constitueix, i és per això precisament que no ho veiem, i aquest no veure és no viure. Un pare i una mare són indestriables de la criatura i, si l’entorn no ajuda estimant gratuïtament i reconeixent-li la vàlua perquè si, la possibilitat de ser es complica. Aquest cas és extraordinari. És una premi Nobel de Literatura! Tant de bo no passi de llarg. Ens hi va la Vida, la majúscula i la petita.
Estic contenta que hagi passat això amb aquesta ex-senyora. Quedem molt ben retratats.
«Les respostes davant la perversió, aquesta és la qüestió i responsabilitat singular de cadascú». Em diu la meva psicòloga.