Dels fems i les flors

Episodis i convidats de la nova etapa

1. Mata el pare esparver. 6/11/2024

Amb Sergi Belbel (dramaturg, director d’escena, guionista i traductor;  coautor de la lletra de Mata el pare esparver) i Magda Marçal (docent, il·lustradora i artista plàstica, germana de la poeta Maria-Mercè Marçal).

2. L’arbret vora el camí. 27/11/2024.

Amb Manel Forcano (poeta, traductor i doctor en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona, on ha estat professor d’hebreu, d’arameu i d’història del Pròxim Orient) i Gemma Torrell (metgessa especialista en Medicina Familiar i Comunitària).

3. Desayuno. 18/12/2024

Amb Francisco Villar (psicòleg clínic i expert en conducta suïcida en l’adolescència, Hospital de Sant Joan de Déu Barcelona)

4. La sang. 08/01/2025

Amb Ignasi Ribas (astrofísic, Director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC) i Ruben Duro (biòleg, divulgador científic, fotògraf i productor autònom de documentals de ciència i història natural, creador del projecte Science into Images)

5. If I Were in Heaven. 29/1/2025

Amb Vicki Bernadet (presidenta de la Fundació Vicki Bernadet contra l’abús sexual infantil) i Maria del Mar Albajar (teòloga i economista, abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat)

6. Farem la revolució i la tornarem a fer. 27/2/2025

Amb Neus Forcano (filòloga i teòloga, directora de Justícia i Pau Barcelona), Marta Sibina i Albano Dante (editors d’Octuvre.cat).

Aquest episodi forma part de la fase inicial del podcast, conduït exclusivament per la Lídia Pujol i el fotoperiodista Marc Javierre Kohan.

Es basa en la cançó de Lídia Pujol, El conte dels dos suïcides, i explora la profunditat d’aquesta temàtica difícil i sovint incompresa. Amb sensibilitat i empatia, oferim un relat sense música però ple d’emocions, revelant la complexitat de les vides que s’entrecreuen en la foscor.

Què passa quan l’ànima arriba al límit? Sense jutjar, sense filtres, aquest episodi és una invitació a reflexionar sobre aquelles històries que sovint es mantenen ocultes, allà on les paraules deixen de ser suficients.

El primer episodi del podcast comença abordant el concepte de Babel, descrit etimològicament com a «balbuceig» o la incapacitat de comunicar clarament, un símbol de la confusió humana. A partir d’aquesta idea, es desenvolupa una narrativa que tracta de cançons i històries que exploren la desorientació i els sentiments de pèrdua que experimenten les persones.

La peça central de l’episodi és la discussió de la cançó «El conte dels dos suïcides», una cançó inspirada en un espectacle creat per Lídia Pujol i Sílvia Comes l’any 1998. La cançó tracta sobre dos personatges que es troben en moments de gran desesperació, considerant el suïcidi com a única via de sortida. L’episodi explora la profunditat emocional i psicològica d’aquests personatges, fent una reflexió sobre la naturalesa del suïcidi com a acte extrem.

Es posa èmfasi en com el suïcidi sovint és mal entès per la societat i els problemes de comunicació que envolten aquest tema. A través de les lletres de la cançó i les discussions que segueixen, es planteja la necessitat de crear espais per parlar de manera oberta sobre el patiment emocional i mental, trencant el silenci i el tabú que sovint envolten aquest tema.

L’episodi no només tracta el tema des d’un punt de vista lúdic o superficial, sinó que busca explorar les profunditats de les emocions humanes que es troben darrere d’aquestes experiències de suïcidi. La discussió també aprofundeix en les complexitats de la vida dels suïcides, fent un paral·lelisme amb la confusió de Babel, on els missatges sovint són distorsionats o mal interpretats.

Al llarg de l’episodi, es presenta una reflexió filosòfica i emocional sobre el sentit de la vida, el dolor existencial i la necessitat de reconèixer i comprendre els sentiments de desesperança i vulnerabilitat en els altres. Finalment, es convida l’audiència a obrir els seus cors i ment, i a connectar amb aquestes experiències tan humanes que sovint es mantenen ocultes per por o incomprensió.

Aquest episodi és una oportunitat per entendre de manera més profunda la fragilitat humana i les històries que s’amaguen darrere d’actes tan dràstics com el suïcidi, oferint una nova perspectiva a l’audiència.

Aquest episodi forma part de la fase inicial del podcast, conduït exclusivament per la Lídia Pujol i el fotoperiodista Marc Javierre Kohan.

Lídia Pujol comparteix la seva veu i visió en un viatge íntim i poètic. «Encara», segon single del disc Babel, és una obra colpidora que explora la resiliència humana i els llaços invisibles que ens connecten.

La lletra, escrita per Lídia Pujol, acompanya la melodia creada conjuntament amb Dani Espasa. Amb una orquestració vibrant, composta per la veu de Lídia, el piano de Dani, la guitarra de Pau Figueres, el contrabaix de Miquel Àngel Cordero, el violí de Carlos Montfort, la bateria de Didak Fernández i la flauta melòdica de Xavi Lozano, aquest tema evoca imatges de fragilitat i força. És un crit a la connexió, a l’empatia, i a la mà estesa que ens recorda la nostra humanitat compartida.

Lletra destacada:

Eh! desperta
Dona’m la mà
Dona’m la mà, sóc l’altra mà…

Amb metàfores visuals i una intensitat poètica, la cançó retrata situacions de vulnerabilitat i esperances renaixents. Convida l’oient a reflexionar sobre el món que ens envolta i les relacions que hi teixim. «Encara» és una peça sobre l’amor, la pèrdua, i la resistència davant de l’adversitat.

Aquest episodi pertany a la fase inicial del podcast, conduït exclusivament per Lídia Pujol.

En aquest episodi de Dels Fems i les Flors, Lídia Pujol conversa amb Miquel Gil sobre «Cançó de bressol», el tercer single del disc Babel, dels fems i les flors. Aquest tema és una adaptació de Sergi Belbel amb música d’Òscar Roig i ofereix una mirada profunda sobre el cicle de vida i les expectatives imposades, especialment a les dones.

A través de la veu poderosa de Lídia Pujol i el suport vocal de Miquel Gil, la cançó evoca una atmosfera inquietant, però alhora poètica. La instrumentació, a càrrec de Dani Espasa (piano), Xavi Lozano (chirimías i pito de nas), Antonio Sánchez (caixó i plats), Toni Xuclà (guitarra de dotze cordes) i Pep Coca (contrabaix), teixeix un fons sonor evocador que acompanya una lírica carregada de crítica i de memòria.

Lletra destacada:

Volteu, volteu
Petitones, les fàbriques i els telers…
Plorareu, patireu, i parireu un munt d’infants…

«Cançó de bressol» esdevé una metàfora potent de la roda de l’opressió i les dificultats heretades. Aquest episodi no només explora la cançó, sinó que convida a una reflexió sobre els cicles de vida que es perpetuen i els rols que s’imposen, especialment en les històries de treballadores i mares de generacions passades.

Miquel Gil és un cantant i músic valencià amb una trajectòria destacada en el món de la música tradicional i popular. Conegut per la seva veu potent i profunda, Gil ha fusionat la música folk mediterrània amb elements contemporanis, creant un estil únic que explora les arrels culturals de la regió. Des dels seus inicis amb el grup Al Tall fins a la seva carrera en solitari, ha explorat gèneres com el cant d’estil, el flamenc i la cançó d’autor, oferint una veu singular que parla de temes humans i universals amb un gran compromís social.

Aquest episodi pertany a la fase inicial del podcast, conduït exclusivament per Lídia Pujol.

En aquest episodi de Dels Fems i les Flors, Lídia Pujol conversa amb Anna Nubiola, una presència significativa a la seva vida i una inspiració profundament arrelada en aquest projecte. Anna és l’ànima per a qui Enric Gispert, mestre de música antiga i director del prestigiós grup Ars Musicae, va compondre una obra plena d’amor i devoció. Aquesta cançó, una joia que neix del poema de J. Palau i Fabre, és avui interpretada per Lídia amb la mateixa intensitat i reverència que es mereix aquesta història.

La trobada entre Lídia i l’Anna al monestir de Sant Benet de Montserrat va marcar un abans i un després per a l’artista, qui descriu l’Anna com una guia i una germana de vida. En aquest episodi, coneixem els llaços emocionals i artístics que uneixen Lídia, Anna i Enric Gispert, amb el suport de músics com Pau Figueres, que ha fet un arranjament especialment delicat d’aquesta peça. La interpretació de Lídia és una entrega total a l’Anna, una oda a la connexió humana, la dedicació i l’eternitat que es troba en la música.

Amb un acompanyament instrumental delicat i emotiu, Dani Espasa al piano, Pau Figueres a la guitarra clàssica, Xavi Lozano al moxeño, Dídak Fernández a la bateria, Carlos Montfort al violí i Miquel Àngel Cordero al contrabaix, es teixeix un ambient on la música esdevé gairebé espiritual.

Lletra destacada:

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià…

Amb una atmosfera onírica i una introspecció poètica, aquesta cançó explora la vulnerabilitat humana i la capacitat de trobar força en les persones que estimem. És una reflexió sobre la vida, el temps i els records que es converteixen en una ombra que ens acompanya sempre.

Anna Nubiola va ser cantant al prestigiós grup Ars Musicae de Barcelona, un dels primers conjunts dedicats a la interpretació de música medieval, renaixentista i del primer Barroc, conegut per l’ús d’instruments d’època. Ars Musicae, fundat el 1935 per Josep Maria Lamaña i dirigit posteriorment pel seu marit, Enric Gispert, va ser una institució pionera que va acollir figures com Montserrat Figueras i Jordi Savall. Nubiola, vinculada a aquest llegat, ha compartit una vida dedicada a la preservació i continuïtat del patrimoni musical català i a la contemplació espiritual com a monja a Montserrat

En aquest primer episodi de la nova etapa de Dels fems i les flors, la filòsofa Marina Garcés i la cantant Lídia Pujol es reuneixen per reflexionar sobre la cançó «Mata el pare esparver». Aquesta peça combina la lletra original de Sergi Belbel i el poema «Pare esparver» de Maria-Mercè Marçal, amb música d’Òscar Roig, serveix com a punt de partida per explorar temes profunds com l’amor, la rebel·lió, el patriarcat i les dinàmiques de poder en les relacions familiars.

A la conversa s’afegeixen dos convidats especials: Sergi Belbel, dramaturg i autor de la lletra, i Magda Marçal, germana de la poeta Maria-Mercè Marçal. Belbel comparteix els motius i el procés de creació de la lletra, mentre que Marçal aporta una perspectiva íntima i personal de l’obra de la seva germana. Junts, ens ofereixen una reflexió crítica sobre el significat de la llibertat individual i la càrrega emocional de les estructures familiars.

Escolta aquest episodi per submergir-te en una experiència que combina música, filosofia i poesia en una exploració de les emocions i els desafiaments de la condició humana.

Sergi Belbel és un dramaturg i director de teatre català amb una trajectòria destacada en l’escena teatral catalana i espanyola. Les seves obres tracten sovint temes socials i psicològics, explorant les complexitats de les relacions humanes i les dinàmiques de poder.

Magda Marçal és la germana de la poetessa Maria Mercè Marçal, una de les veus més influents de la literatura catalana, coneguda per la seva obra feminista i compromesa amb la identitat i la llibertat. Magda és mestra jubilada, il·lustradora i artista plàstica, amb formació en disciplines com el dibuix i l’aquarel·la. Ha col·laborat amb la seva germana en el conte infantil Uf, quin dissabte, rateta Arbequina!, aportant les il·lustracions. A més, Magda ha col·laborat en altres projectes creatius com el Tarot Astrològic i diverses publicacions, contribuint així al llegat artístic i cultural català.

En aquest segon episodi de la nova etapa de Dels fems i les flors, la filòsofa Marina Garcés i la cantant Lídia Pujol es reuneixen per reflexionar sobre la cançó jiddisch «L’arbret vora el camí». Aquesta peça, que forma part de la tradició musical jueva i està plena de simbolisme històric i cultural, serveix com a punt de partida per explorar temes com l’amor protector, la llibertat individual, la comunitat i la identitat.

A la conversa s’uneixen dos convidats especials: Manel Forcano, poeta i traductor, i Gemma Torrell, metgessa i humanista.

Temes principals de l’episodi:

• El significat de «L’arbret vora el camí»: Una cançó que ens parla de les tensions entre la protecció i la llibertat, la vulnerabilitat i la interdependència.
• L’individualisme en la modernitat: Marina Garcés reflexiona sobre com la idea d’individu és una construcció limitada i sobre la importància d’un «nosaltres» que dona sentit al «cadascú».
• La comunitat com a base de l’amor i la llibertat: Es posa en relleu com les relacions humanes requereixen trobar un equilibri entre autonomia i pertinença.
• Perspectives diverses:
  • Manel Forcano connecta la tradició jiddisch amb la tristesa, l’orfandat i el context històric del poble jueu.
  • Gemma Torrell explora com la maternitat i les relacions familiars es reflecteixen en la seva experiència mèdica i humanista.
  • Lídia Pujol comparteix com aquesta cançó l’ha ajudat a entendre l’amor com una força transformadora i desbordant.

Aquest episodi combina música, filosofia i poesia per oferir una exploració profunda de les emocions humanes i les relacions socials. «L’arbret vora el camí» es presenta com una peça universal que transcendeix cultures i contextos, connectant-nos amb la vulnerabilitat i l’amor que ens defineixen com a persones.

Manel Forcano és poeta, traductor i assagista, reconegut per la seva contribució a la literatura catalana i la traducció de textos cabalístics i literaris d’altres llengües. La seva obra poètica, premiada en diverses ocasions, destaca per la profunditat i la sensibilitat en el tractament de temes humans i universals. Com a traductor, ha estat un pont cultural entre la tradició literària hebrea i la catalana, aportant noves perspectives a través de la seva interpretació de textos antics i contemporanis. Ha publicat llibres de poesia i ha col·laborat en projectes que combinen art, música i literatura. A més, ha estat director de l’Institut Ramon Llull, impulsant la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes. La seva trajectòria reflecteix una vida dedicada a l’exploració cultural, la creació poètica i el diàleg entre tradicions literàries.

Gemma Torrell és metgessa especialista en Medicina Familiar i Comunitària, amb experiència en atenció primària, gestió sanitària i investigació. Actualment treballa a l’EAP Les Indianes (Montcada i Reixac) i coordina un curs de bioètica per residents. Ha liderat projectes d’investigació sobre la COVID Persistent, col·laborant amb l’OMS, i combina la seva tasca mèdica amb un enfocament humanista, explorant la relació entre medicina, narrativa i justícia social en el seu doctorat a la Universitat Oberta de Catalunya. Amb articles publicats en revistes científiques i col·laboracions en iniciatives com FoCAP, CAMFIC, i Plataforma NoGracias, destaca per la seva capacitat de reflexionar sobre els vincles entre medicina, justícia i humanitat.

En aquest nou episodi del podcast «Dels fems i les flors», Lídia Pujol i Marina Garcès ens conviden a reflexionar a partir de la cançó Desayuno, una peça basada en el poema de Jacques Prévert que ens parla del silenci, la rutina i la buidor de les relacions quotidianes.

«Ha echado café en la taza,
ha echado leche en la taza del café,
ha echado azúcar en el café con leche,
con la cucharilla lo ha removido…
Sin hablarme, sin mirarme…»

A partir d’aquesta escena d’un esmorzar sense paraules ni mirades, l’episodi ens endinsa en una conversa profunda sobre les formes d’amor, desamor i desatenció que travessen les nostres vides, sovint sense que siguin prou visibles ni parlades.

En aquesta ocasió, comptem amb la presència del psicòleg clínic Francisco Villar, coordinador del programa de prevenció del suïcidi de l’Hospital Sant Joan de Déu. Amb una sensibilitat i una lucidesa excepcionals, Villar comparteix reflexions punyents sobre la soledat no volguda, l’impacte de les pantalles en les relacions familiars i la importància dels vincles afectius com a factors protectors davant situacions de risc emocional.

Què hi ha darrere d’una absència?
La cançó Desayuno ens parla d’una convivència buida, d’una manca de presència que, en paraules de Villar, pot arribar a ser més dolorosa que la mateixa soledat. En aquesta conversa es posa de manifest com els petits gestos d’atenció –mirar, parlar, escoltar– són essencials per nodrir la vida i prevenir el patiment invisible que pot conduir al suïcidi, especialment en infants i joves.

Temes destacats de l’episodi

• El suïcidi juvenil com a “plaga silenciosa” i la necessitat de parlar-ne obertament.
• Les tecnologies digitals i la seva interferència en les relacions familiars i comunitàries (el concepte de tecnoferència).
• La importància de l’atenció i el vincle humà com a elements essencials per a la salut emocional.
• Com la manca d’afecte i presència pot afectar el desenvolupament emocional dels més joves.
• Reflexions sobre el desig, la presència, i la necessitat de moments d’absència per valorar allò que realment importa.

Amb la veu evocadora de Lídia Pujol, la profunditat de Marina Garcès i la lucidesa de Francisco Villar, aquest episodi no només és un espai de reflexió sobre les absències quotidianes, sinó també una crida a recuperar el sentit de la vida compartida.

Un capítol que ens convida a aturar-nos, a mirar-nos i a escoltar-nos, perquè potser allò que ens manca és justament allò més humà i essencial: la presència de l’altre.

Francisco Villar és psicòleg clínic i coordinador del programa de prevenció del suïcidi de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Especialitzat en salut mental infantojuvenil, Francisco té una àmplia experiència en l’acompanyament de joves i famílies en situacions de risc. La seva trajectòria professional està marcada pel compromís en abordar un problema social tan silenciat com el suïcidi juvenil, treballant des de la prevenció, la sensibilització i l’atenció integral. Villar també destaca per la seva tasca divulgativa i activisme, participant activament en xerrades, formacions i mitjans de comunicació.

🎶 Sobre la cançó «Desayuno»

Lletra: Jacques Prévert, Traducció de Federico Gorvea

Música: Lídia Pujol, Sílvia Comes

Grans bassals de sang vessada inunden el món.

Sang que raja aquí i allà i no va enlloc.

La cançó «La sang» ens porta a reflexionar sobre la violència, la indiferència i el dolor humà en un món que sembla seguir girant sense immutar-se. En aquest episodi, Lídia Pujol i Marina Garcés dialoguen amb dos convidats de gran prestigi:

• Ignasi Ribas: Astrofísic, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC.
• Ruben Duro: Biòleg, divulgador científic, fotògraf i productor de documentals de ciència i història natural, creador del projecte Science into Images.

Junts, exploren la força de la lletra:

«I tant li fa a la terra
Que quan gira, tots els éssers vius es posin a cridar
I tant li fa girar,
Mai no deixa de girar
I la sang no deixa de rajar

Aquesta afirmació ens convida a preguntar-nos:

• És la indiferència del món una oportunitat per a la reflexió i el canvi?
• Com podem transformar el dolor en una forma d’amor i cooperació?
• Som només un petit episodi en la història de la vida o tenim el poder d’influenciar el futur del planeta?

🎧 Escolta aquest episodi i descobreix perspectives que et sorprendran, entre la ciència, la filosofia i l’art. Disponible a Spotify, Apple Podcasts, iVoox, Amazon Music i YouTube.

Ignasi Ribas és director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) del CSIC. Expert en exoplanetes, lidera projectes com CARMENES i participa en missions espacials de l’Agència Espacial Europea com CHEOPS, PLATO i ARIEL. Amb més de 230 publicacions científiques, ens ofereix una mirada fascinant des de l’escala còsmica.

Rubén Duro és biòleg, divulgador científic, fotògraf i productor de documentals de ciència i història natural. És creador del projecte Science into Images i col·labora amb equips científics d’arreu del món, aportant material gràfic i audiovisual per divulgar els seus projectes. Reconegut internacionalment, ha publicat a revistes com National Geographic, Symbiosis i Contributions to Science, i ha participat en exposicions destacades com Microvida. Més enllà de l’ull humà al CosmoCaixa. Destaca per la seva capacitat de capturar la bellesa i el valor de la vida microscòpica.

🎶 Sobre la cançó «La sang»

Adaptació: Sergi Bebel

Música: Dani Espasa.

Lídia Pujol: veu
Dani Espasa: piano
Xavi Lozano: bansuri
Jordi Rallo: taules índies
Antonio Sánchez: plats, caixó, efectes sonors
Pep Coca: contrabaix

Temes principals:

1. La indiferència de la Terra i de l’univers davant el sofriment humà
   Ignasi Ribas aborda la perspectiva còsmica, destacant que la Terra i l’univers continuen el seu curs sense ser afectats per les accions o el dolor humà. Aquest plantejament convida a una reflexió sobre la humilitat i la posició de la humanitat dins d’un univers vast i indiferent.
2. La lluita per la supervivència i l’evolució biològica
   Rubén Duro explica com la vida, des del nivell microscòpic fins al macroscòpic, es basa en la lluita per recursos, però també en la col·laboració i la simbiosi. Planteja una crítica al model social capitalista, que sovint perpetua la competència i l’explotació, en lloc de promoure una relació harmònica amb el món.
3. La necessitat d’una evolució cultural i ètica
   Es destaca com l’evolució tecnològica i cultural ha superat l’evolució biològica, creant un desfasament que genera conflictes i crisis globals. La conversa planteja la importància de passar de la competència a la col·laboració, proposant l’amor, entès com a respecte i cooperació, com a motor per a una transformació social i cultural.
4. El patriarcat i el sistema capitalista com a limitadors
   Lídia Pujol critica el patriarcat i el capitalisme per haver creat un sistema que destrueix la naturalesa i impedeix que la humanitat desenvolupi el seu potencial real. Es fa una crida a abraçar una visió més integrada i harmònica del món.
5. L’amor com a resposta
   L’amor s’entén com la base de la col·laboració i la transformació. És l’antítesi de la violència i la competència, i es presenta com una eina per superar les divisions i construir un futur més just.

Reflexions finals:

Aquest episodi connecta ciència, filosofia i art per qüestionar com podem viure en harmonia amb la Terra i entre nosaltres. La conversa ens interpel·la a mirar més enllà del nostre egoisme i a reconsiderar el nostre paper en la història de la vida.

En aquest episodi de Dels Fems i les Flors, Lídia Pujol i Marina Garcés exploren la complexitat de l’amor, la vulnerabilitat i el creixement personal a través de la cançó «If I Were in Heaven», basada en un fragment de Cims Borrascosos d’Emily Brontë. Aquesta cançó aborda la paradoxa d’un cel idealitzat que no proporciona felicitat, revelant el desig d’arrelar-se a una realitat plena de llums, ombres i emocions humanes.

La conversa inclou dues convidades destacades: Vicki Bernadet, fundadora de la Fundació Vicki Bernadet, que aporta una reflexió profunda sobre l’acompanyament terapèutic a les víctimes d’abusos sexuals, i Maria del Mar Albajar, economista, teòloga i abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat, que comparteix la seva visió sobre l’amor com un camí espiritual i d’autoconeixement.

«If I were in heaven,
I should be extremely miserable.
I dreamt, once, that I was there…
Heaven did not seem to be my home,
and I broke my heart with weeping
to come back to earth.»

Durant l’episodi es parla de temes com:

• La importància d’acompanyar sense intervenir, respectant els temps de cada persona per sanar.
• El valor de les esquerdes personals com a espais de transformació i creixement.
• La necessitat de comunitats i entorns on es promoguin el respecte i la llibertat, lluny de les estructures de control i violència normalitzades per la societat.
• La culpa com a element clau en la construcció de relacions i societats, i com aquesta pot ser transformada en responsabilitat i aprenentatge.

Les convidades reflexionen també sobre la música com a vehicle per connectar amb les emocions més profundes i per trencar les cuirasses que sovint construïm per protegir-nos. En definitiva, aquest episodi convida a repensar què significa estimar i ser estimats, i com l’amor autèntic pot transformar el dolor en bellesa i esperança.

Maria del Mar Albajar és economista i teòloga, amb una sòlida formació acadèmica que combina la reflexió humanista amb l’economia i l’espiritualitat. Actual abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat, on lidera una comunitat monàstica centrada en l’acompanyament espiritual i el pensament crític. Amb una trajectòria marcada per la seva vocació d’acompanyament humà, Maria del Mar Albajar és reconeguda per la seva capacitat d’integrar espiritualitat, cultura i reflexió contemporània en la seva tasca com a líder religiosa i pedagoga.

Vicki Bernadet és fundadora i presidenta de la Fundació Vicki Bernadet, una organització de referència en l’àmbit de la prevenció i el tractament de les seqüeles dels abusos sexuals a la infància. Amb més de 25 anys d’experiència, ha liderat iniciatives per sensibilitzar la societat, trencar el silenci entorn dels abusos i oferir suport psicològic i terapèutic a les víctimes. Guardonada amb diversos premis per la seva tasca social, és una figura clau en la defensa dels drets de les persones afectades per aquest tipus de violència.

🎶 Sobre la cançó «If I Were In Heaven»

Lletra: Emily Brontë i Lídia Pujol
Música: Òscar Roig, Dani Espasa i Lídia Pujol
Producció i arranjaments: Dani Espasa

Interpretada per:

Lídia Pujol: veu
Dani Espasa: piano
Pau Figueres: guitarra acústica
Xavi Lozano: moxeño i bansuri
Dídak Fernández: bateria
Carlos Montfort: violí
Miquel Àngel Cordero: contrabaix

Temes principals:

1. La paradoxa del cel i l’arrelament a la terra. Reflexió a partir de la cançó «If I Were in Heaven», que qüestiona la idealització d’un cel perfecte on no es troba la felicitat, i l’aposta per un cel terrenal fet d’esforços, contradiccions i moments de plenitud real.
2. L’amor com a procés de creixement. L’amor es presenta no com una perfecció ideal, sinó com un camí que requereix escolta, acompanyament i respecte pels ritmes de cada persona. Es parla també de la relació entre amor, llibertat i autenticitat.
3. Les esquerdes com a espais de transformació. Es reivindiquen les esquerdes personals, sovint vistes com debilitats, com a oportunitats per al creixement i la trobada amb un mateix i amb els altres. Sense esquerdes, no hi ha espai per a la vida ni per a l’amor.
4. La culpa i la responsabilitat. La culpa és analitzada com un mecanisme que pot esclavitzar emocionalment, però també com una oportunitat per assumir responsabilitats i créixer. Es diferencia entre culpa tòxica i responsabilitat sana.
5. El paper de la música i la cultura en la sanació. La música es planteja com un llenguatge que travessa les cuirasses emocionals, oferint espais per a la reflexió, la sanació i la connexió profunda amb un mateix i amb el món.
6. L’acompanyament terapèutic i espiritual. Amb les aportacions de Vicki Bernadet i Maria del Mar Albajar, es parla de la importància d’un acompanyament respectuós i no invasiu, tant en processos terapèutics com espirituals, per ajudar les persones a sanar i reconèixer la seva pròpia bondat.
7. La necessitat de comunitats i espais d’escolta. Es destaca la importància de crear espais i comunitats on les persones puguin compartir, ser escoltades i sentir-se acompanyades en els seus processos de vida, lluny de les estructures individuals i alienants de la societat contemporània.

Reflexions finals:

L’episodi tanca amb una reflexió col·lectiva sobre la necessitat de preservar l’esperança i el somni de viure plenament, malgrat les dificultats, el dolor i les pressions socials que ens aïllen i ens tanquen. Es reivindica la importància de la trobada amb els altres com a camí per superar la por, trencar amb les cuirasses emocionals i recuperar la confiança en la bondat inherent dels éssers humans.

A més, es posa l’accent en la necessitat d’aprendre a estimar-nos i estimar els altres amb respecte i llibertat, reconeixent que l’amor és un procés que requereix temps, autenticitat i coratge. Aquesta reflexió final convida a seguir pensant en la responsabilitat personal i col·lectiva per construir espais on l’amor, la veritat i l’acompanyament puguin germinar i créixer, fins i tot des de les esquerdes i els fems.

Un missatge esperançador que ens recorda que les lluites personals i col·lectives són imprescindibles per construir un món més humà i ple de possibilitats.

Amb aquest desè episodi tanquem la primera temporada de Dels fems i les flors, un espai de conversa, pensament i música que ens ha permès compartir mirades sobre la vida, la comunitat i la transformació social.

Aquesta vegada, el fil conductor és la cançó «Farem la revolució i la tornarem a fer», una peça que ens interpel·la sobre el sentit de la lluita i la necessitat de perseverar malgrat els entrebancs. Perquè, com diu la lletra:

Ja és hora que les coses comencin a canviar
Ja es parla de revolució.
Ja és hora que la roda comenci a girar.
Farem la revolució i la tornarem a fer.

Aquest episodi final és una invitació a continuar buscant formes de resistència, d’acció i d’esperança, perquè com diu la cançó, «Farem la revolució i la tornarem a fer». 🔥💡

🔥 Reflexions sobre la lluita i la memòria

En aquest episodi, Lídia Pujol i Marina Garcés conversen amb Neus Forcano (filòloga i teòloga, directora de Justícia i Pau Barcelona), Marta Sibina i Albano Dante (editors d’Octuvre.cat), tres persones que han viscut en primera línia processos de mobilització i canvi social.

A través del seu testimoni, recordem experiències col·lectives com el Procés Constituent, el 15M o la lluita per la transparència en la gestió sanitària. També analitzem la situació política i social actual, marcada pel desencís d’alguns i la necessitat de trobar noves formes de resistència i organització.

💬 Algunes de les qüestions que abordem:

• Què vol dir fer la revolució i com es pot sostenir en el temps?
• Quin paper ha tingut la música en la construcció d’una consciència crítica?
• Com podem trobar noves formes de lluita en un context cada cop més advers?
• Quin és el llegat de moviments com el Procés Constituent o el 15M?

📌 Sobre els convidats

• Neus Forcano és filòloga i teòloga, especialitzada en història de les dones i ciències religioses. Ha estat professora de llengua i literatura i actualment és directora de Justícia i Pau Barcelona, entitat dedicada a la defensa dels drets humans i la justícia social. També forma part de l’Associació Europea de Dones per a la Recerca Teològica (ESWTR).

• Marta Sibina és infermera i activista, cofundadora de la revista Cafè amb Llet, un mitjà independent que va denunciar la corrupció i l’opacitat en la gestió sanitària. Va ser diputada al Congrés per En Comú Podem i actualment dirigeix Octuvre.cat, una plataforma de comunicació crítica amb l’actualitat política i econòmica.

• Albano Dante és periodista i activista. Juntament amb Marta Sibina, va fundar Cafè amb Llet, i més tard es va involucrar en la política institucional com a diputat al Parlament i secretari general de Podem Catalunya. Actualment, impulsa Octuvre.cat, on continua denunciant les injustícies del sistema polític i econòmic.

🎼 Sobre la cançó «Farem la revolució i la tornarem a fer»

• 🎤 Lídia Pujol – veu
• 🎹 Dani Espasa – piano
• 🎸 Pau Figueres – guitarra clàssica
• 🪈Xavi Lozano – moxeño
• 🥁 Dídak Fernández – bateria
• 🎻 Carlos Montfort – violí
• 🎻 Miquel Àngel Cordero – contrabaix

📖 Lletra adaptada per: Bel Olid, Gerard Quintana, Teresa Forcades i Lídia Pujol.
🎛 Producció i arranjaments – Pau Figueres
📀 Àlbum: Babel, dels fems i les flors © 2024 Satélite K.

🔥 Temes principals de l’episodi

📌 1. La revolució com a procés continu

A partir de la cançó Farem la revolució i la tornarem a fer, els convidats reflexionen sobre la idea que els processos de canvi social no són esdeveniments puntuals, sinó moviments constants de resistència i transformació. No hi ha una revolució definitiva, sinó una lluita sostinguda que es reinventa en cada context i generació.

📌 2. El paper de la música en la consciència col·lectiva

Es parla de com l’art, i especialment la música, es converteix en una eina fonamental per transmetre emoció, esperança i memòria històrica. La música té la capacitat de generar comunitat i d’actuar com un espai de trobada per a les persones que volen resistir i transformar la societat.

📌 3. La importància de la memòria en la lluita política

Recordem moments històrics com el Procés Constituent i el 15M, moviments que van marcar un abans i un després en la participació ciutadana i en la voluntat de construir alternatives al sistema polític i econòmic. Com podem aprendre d’aquestes experiències per seguir avançant?

📌 4. Les dificultats de l’activisme i la política institucional

Tant Marta Sibina com Albano Dante expliquen les seves vivències en la política institucional i els desafiaments de voler canviar el sistema des de dins. La discussió aborda la tensió entre l’activisme de base i la necessitat de tenir presència en espais de decisió política.

📌 5. La construcció de nous espais de lluita

Davant un context de desmobilització i desencís, la conversa ens porta a qüestionar com podem recuperar l’esperit col·lectiu i trobar noves formes d’organització i resistència que no quedin atrapades en estructures rígides o controlades pels poders establerts.

✨ Reflexions finals sobre l’episodi

Aquest episodi ens recorda que la revolució no és només una acció concreta en un moment determinat, sinó una actitud, una manera de viure i de resistir. No es tracta només de canviar el sistema, sinó de mantenir viva la voluntat de canvi, d’estar sempre a l’aguait, de no conformar-se.

Aquesta conversa ens deixa amb una pregunta clau: com podem seguir construint espais de lluita i esperança en un món cada cop més hostil cap als moviments socials? Lídia Pujol ens proposa una resposta a través de la música i la comunitat, espais on la veu de la revolució pot seguir viva i inspirant noves formes de resistència.

Com diu la cançó:

«Farem la revolució i la tornarem a fer.»

Potser és aquesta la clau: no rendir-nos mai i seguir buscant maneres de fer girar la roda, una i altra vegada. 🔥💡