Un cop més, algú que va dir i va lluitar per l’Amor i la Llibertat va morir assassinat.
La nit del 14 d’octubre del 2015, trepitjava descalça el terra de la mateixa història del 1714. La mateixa per què va morir Companys.
Ara ens toca a nosaltres -vaig pensar-, estem vivint ara i aquí la mateixa història… Com ho estem fent? Quins valors l’orienten? És la nostra oportunitat!, vaig cantar, feliç de fer-ho de costat amb el Mohamed Ayoub i el Mohamed Soulimane. Feliç de compartir amb tot el públic, la desmesurada qualitat de vida, el «sobreamor» fins a la mort per la profunda creença en la Justícia i la dignitat humanes de Lluís Companys.
«No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.»
Gràcies Ada, pel coratge de mantenir l’espurna de la Veritat en aquest mar de mentida. La Llum que orienta el camí. Iter luminis
