Del «no sé de què em queixo» a la comunió de la diversitat

Quan vaig conèixer a la Teresa, el més xocant després del fet que portés hàbit, va ser les paraules que utilitzava. El contrast entre la seva intel·ligència, els dots comunicatius, el sentit de l’humor i una complicitat per trencar límits, de sobte, feia l’efecte d’un xàfec sobtat que em deixava ben xopa tan bon punt la sentia parlar de Déu com ho feien les monges del meu cole quan era petita. Tot i que la interpretació era diferent, en un primer moment manca el discerniment. Paraules que jo tenia arraconades i carregades de prejudicis viscuts i petrificats en el temps per la buidor de correlat entre paraules i fets. Per poder copsar el que veritablement estava dient, abans havia de superar la reacció de rebuig i basques heretat i emmagatzemat al meu inconscient.

La vaig conèixer personalment el 23 d’abril del 2010 a Sant Llorenç de Morunys, el dia de l’estrena de La Cerimònia de la Llum, data clau de la història de ma vida tant per l’experiència de comunitat com per la seva coneixença que també el Josep Pintor i la Patricia Miralles del Monegal van propiciar.

Des d’aleshores, la Teresa, a més de ser companya de més d’una proposta escènica de contingut concretament infinit, és la meva mestra a l’escola d’Amor de Sant Benet de Montserrat. De vegades, suposo que cercant una certa transversalitat en les relacions, l’he sentit dir allò que el bon alumne supera al mestre. El que és jo, sé de totes totes que mai de la vida superaré res que no sigui jo mateixa i sols desitjo compartir el missatge que transmet amb tothom pels segles dels segles. Amén. Suposo que la solitud del geni s’assembla a la d’aquell Déu de Rilke que tant em va acompanyar en les hores de joventut.

 

Vecino Dios, si a veces te molesto
Con duros golpes en las noches largas,
Es porque apenas te oigo respirar
Y sé que siempre estás solo en tu cuarto.
Y si algo necesitas, y no hay nadie
Que te acerque un sorbo hasta la boca:
Yo te escucho siempre. Hazme una señal.
Estoy muy cerca.

(El libro de las horas)

 

No sé ben bé què entenia d’aquest poema amb 25 anys. Això és el que té la poesia: cadascú la llegeix en clau de si mateix. Aquelles angoixes de joventut s’entendrien en llegir les paraules de Rilke que mostraven la Gran solitud de Déu. Em sabia molt greu que pogués sentir-se més sol que jo. Pobret meu!, pensava… ¿pot ser que hi hagi una solitud més gran que aquesta que sento i res ni ningú pot apaivagar? Llavors, també jo, entendrida, colpejava la seva cambra i, com que no tenia resposta, imaginava que li passava missatges per sota de la porta.

-Ei… eoo… ¿estàs bé? ¿hola? ¿necessites res? Déu, jo no sóc ningú però tinc un gerro. La gent no em mira; si parlo, no m’escolten; si crido, em prenen per boja; si ploro, els fa vergonya; si no callo, prefereixen que rigui perquè quan ric i faig broma els hi faig gràcia i em llencen tites, tites… Però tinc un gerro i, com és una cosa, no els fa por. Se’l miren, i jo em poso al costat per viam si em veuen, però no. No tinc títols superiors, però tinc un gerro i n’hi ha que no tenen ni això. No sé de què em queixo. Déu, Tu estàs molt pitjor. Jo no sé ben bé què és això d’estar envoltada de gent i anar tan sola pel món, però Tu no tens a ningú i això és molt pitjor. 

Llavors, tota enèrgica, em deia -Prou! I posant-me a lloc cercava de fer les coses com déu mana i me n’anava a robar com una princesa, a mentir com un polític, a trepitjar com un banquer, a menjar-me el món en un Mac Donald…

A ningú li interessava qui sóc, i a mi tampoc perquè, si feia el que convenia i d’amagat feia tot el contrari per apaivagar l’angoixa de no ser qui podria ser, m’estimaven. Feien servir aquesta paraula, estimar.

Ara, tampoc sé ben bé què entenc de tot això passats més de 20 anys d’aquella lectura primerenca però, entre boires, intueixo que el Déu de Rilke que vaig fer meu aleshores, ja no és el d’ara. Aquell Déu estava sol en una cambra i ara estic festejant amb una renovada paraula per parlar de Déu, COMUNIÓ.  I mira que la vaig fer amb 9 anys en aquell internat de Vallvidrera però, tot i que no era ningú per acomplir aquell meu desig de tenir una branca de mimosa florida, em van regalar un rellotge i aleshores tot va començar a ser com havia de ser, és a dir, a no ser, a semblar però tenir. Jo no volia aquell rellotge, jo volia una branca de mimosa florida però tothom el mirava i deia coses boniques i jo el duia al canell! Llavors, vaig voler ser vista i aquell rellotge va esdevenir un símbol, un referent pel meu desig de ser valorada. Jo no era ningú però tenia un rellotge.

Recordo quan vaig dir a ma mare que era feliç amb una altra noia i em va respondre que fes el que volgués però que no li fes viure. “Que no li fes viure”. Allò m’ho vaig voler pensar perquè no ho entenia, però no en vaig saber i ho vaig deixar estar com si res. Quan en lloc de ser algú ets quelcom, no penses. Al final, sense pensar, vaig saber que havia de donar una imatge de mi mateixa que no correspongués amb la meva realitat interna i així ma mare m’estimaria. L’educació que vaig rebre dels meus pares, hereus dels seus, m’ensenyava a triar el que diran del que sóc i per fer-ho no calia pensar, discernir, només “estimar”, homogeneïtzar-me per ser acceptada. Quan vaig ser adolescent, ja forta i rebel, vaig deixar de fer el que volien els altres per fer tot el contrari, sense mentides, clara i obertament. La fórmula era: ¿això no?, doncs Això!!

Amb el temps he descobert que aquesta altra cara de la mateixa moneda tampoc era jo. Honesta, sí, però honestament ningú.

Comunió (El retorn)

Aquesta paraula que implica la diversitat en relació d’Amor i Llibertat, m’ha obert un profund horitzó per dins que em permet somiar que l’espai de l’univers exterior és el reflex de mi.

Ja res és més important que el repte que ens proposa el món real poètic: la diversitat en comunió,  tots i únics in itinere, direcció a l’Amor. És també Rilke qui diu que Déu és una direcció donada a l’Amor. Cal prendre-la, però.

La Teresa, amb tot el seu geni i talent, mai obtindrà el títol superior ni el despatx que pot tenir en qualsevol altra carrera existent, però, tot i així, va decidir estudiar una i una altra vegada i per sempre més què és Amor. I jo, que sovint em visc una de les dones més afortunades del món, he après a les seves classes que ni Déu ni jo estem sols. Déu és U i alhora Tres. I aquest misteri, que avui trobo del més natural, és la fórmula base de la més autentica realitat.

De com va anar això del retorn de la paraula Comunió.

Els primers mails amb la Teresa per causa del seu convit a inaugurar un congrés de teòlogues feministes europees (ESWTR) els encapçalava dient: Pau i bé, i els acomiadava dient: En Comunió. A mi se’m feia estrany. Era com si al tracte directe i natural que ens tenim, hi posés una paraula carrinclona i enganxosa d’empastifar. Com a resposta, jo sempre acabava dient Una abraçada. Parlàvem per feina amb tota familiaritat fins que arribava el final del mail i un altre cop: En comunió. I jo Una abraçada. Fins que un dia, per la meva sorpresa, en acomiadar-se va escriure: Una abraçada. I uauuuu… la petita neurona prejudicant del meu caparró que amb aquells mails anava rebotant enganxifosa per les parets cranials, va trencar el darrer punt on va rebotar i va sortir disparada a l’infinit. Meravellada d’estrelles vaig respondre: En comunió. I ella gloriosa va dir: En Comunió, una abraçada. Aquesta és per mi, una preciosa història d’amor amb final feliç. Feliç perquè quan posem la nostra confiança en l’infinit, llavors el finit és possible, i pot ser finit  fins a l’infinit. (Mar Albajar, monja)

Això és el que per mi és Una abraçada en Comunió. Diferents som i tenim un mateix horitzó que ens abraça i diferenciats sentim que som un de sol.

A l’Escola d’Amor del Monestir de Sant Benet de Montserrat on la Teresa i la Mar són mestres, el concepte de la diversitat en comunió, o millor dit i mai prou, el Misteri de la Santíssima Trinitat en relació amb ser Persona, avui, és Polorum Regina, l’estrella que orienta els quatre pols.

Dir-vos, per intentar acabar, que actualment la Teresa sovint s’acomiada amb una abraçada i jo, com veureu en els vídeos dels meus concerts parlo de comunió de la diversitat com l’únic horitzó possible.

Quines voltes que dona la vida… Quan vaig començar a cantar ho feia a pavellons, teatres, places…  Ara ho faig a monestirs, ermites, esglésies… Ella, vestida de monja i vivint al monestir, predica la revolució de l’Amor a pavellons, teatres, casals, places amb totes aquelles paraules espolsades de prejudicis i intermediaris  …

Pd: En Joan Figueres, mestre de ma vida, violoncel·lista que em va acompanyar molts anys i pare del guitarrista Pau Figueres, em deia abans de sortir a l’escenari: Anem a combregar. I jo responia: Amén.  Aleshores ja estàvem reinventant els usos de les paraules en altres contexts que no fossin abusius sinó amorosos. Ara la paraula família és la que tinc en observació. La família que ens és donada la tinc clavadeta amb agulles damunt d’un suro en observació. L’altre, la que vaig creant amb desconeguts, m’ajuda a mirar-la amb la tendresa que em provocava aquell déu meu de Rilke. Hi ha persones que hem cregut que a la darrera cambra de la nostra solitud, estem soles. Hem cregut que si necessitaven algú, per molt que colpegéssim no obtindríem resposta. És mentida. Només cal voler compartir de veritat i, sigui quina sigui la forma que prengui tot plegat, ens trobarem en el camí direcció a l’Amor que ens accepta sempre tal com som.

Recuperem les paraules i reinventem les estructures com la família de la qual tot se’n deriva. Contemplem la inconstància i el dolor del part de cada dia… Siguem qui podem ser.

Jo sóc la Lídia i tinc un gerro preciós per tu. T’estimo perquè si, perquè ets tu i no en sabria dir res més.

Amb dues parauletes en tenim prou. Gràcies i perdó.

Article ARA: Trotski i sant Benet s’apunten a la consulta

La comunió de la diversitat

L’acte va acabar amb una emotiva intervenció improvisada de la cantant Lídia Pujol. Present a l’auditori com una admiradora més de Forcades, Pujol va seguir la presentació amb atenció, somriures de complicitat i afirmacions amb el cap. L’artista va demanar la paraula per explicar una anècdota que representa el moment que viu Catalunya: en un concert, dijous passat, Pujol va celebrar que el públic vivia “en comunió” la festa de la música. “Un nen em va dir que ell no podia fer la comunió perquè no estava batejat”. Pujol i la resta de músics van riure i li van explicar que, aquella comunió, i tant que la podia fer! “Era la comunió de la diversitat”, recordava Pujol. Forcades va citar l’Evangeli per donar-li la raó: respecte i cordialitat, això era aquella comunió. Forcades va concloure que Catalunya ho té tot a favor: “La voluntat per ser lliures i tenir més justícia social”, i un calendari amb el 9-N i unes eleccions municipals que poden ser definitives.