Lídia Pujol és una d’aquelles veus fantàstiques que sempre ve de gust escoltar. Segurament és per això que la terrassa del Museu d’Història de Girona presentava un ple absolut. Un entorn familiar per gaudir d’un concert proper que començava de forma immillorable amb “He mirat aquesta terra”, una adaptació preciosa del poema d’Espriu. La guitarra de Pau Figueres acompanyava a la perfecció una veu que de seguida feia emmudir el públic. 

Anar a un concert de Lídia Pujol vol dir entrar en un univers en què tot hi pot tenir lloc. Vol dir començar degustant Espriu, passar per la cançó popular “El testament d’Amèlia” i seguir amb Ovidi Montllor i Maite Martín abans d’entonar el “Polorum regina”, del Llibre Vermell de Montserrat, o una versió en català de “La mala reputació”, de Brassens. Tombs constants en l’espai i en el temps però interpretats amb una qualitat immensa que només les grans cantants poden assolir.

Foto: Evdokim Perevalsky

Lídia Pujol no hi entén de protocols, o no hi vol entendre. El vent era fred i bona part de les cadires que ocupaven la terrassa estaven a l’ombra, així que la cantant decidia aturar un moment l’actuació perquè el públic es pogués anar a situar a l’únic racó on tocava el sol. Poc després decidia baixar de l’escenari i barrejar-se entre el públic per cridar a la revolució amb “Farem la revolució i la tornarem a fer” i cantar “País petit”. Un final màgic que encara deixava una última perla com ho és “Missatge”.

Entremig de l’entrega d’un públic que ja havia entrat en calor, la cantant tornava encara una vegada més a l’escenari i decidia donar la paraula als assistents per decidir com acabar l’actuació. Una veu s’alçava per damunt de les altres per demanar la repetició d’“He mirat aquesta terra”. La petició era escoltada i servia per tancar un concert capicua. Des de l’edifici del davant, una noia que havia seguit el concert des de la finestra penjava un cartell al vidre on s’hi podia llegir “Gràcies”. El públic de la terrassa també marxava encantat.