Avui pensava en les pedretes del camí que guardem per retrobar-nos amb l’etern d’un moment compartit ja passat. Alguns volem retre homenatge a la persona amb qui com per miracle vàrem compartir i ho fem desant paperets, dibuixos, entrades, olors, cançons, flors… perquè la set és persistent però la memòria oblida les mans que ens varen donar a beure quan n’apareixen d’altres, com si l’aigua fos propietat d’aquell nou amor. L’amor, com l’aigua es transforma constantment per allà on passa i així va prenent cos d’Amor perquè quan no ho fa, estancat, mor.
Diu la Montse, la filla d’en Verges: El amor de verdad no muere nunca, se transforma constantemente… Si muere no era amor, era conveniencia, apetencia, existencia… Muere el deseo repentino, mueren las ganas apresadas… pero el amor simplemente se transforma, por eso somos capaces de seguir queriendo a alguien con quien hemos compartido besos, cama y pan.
Ahir li deia al meu nebot de 17 anys que si tragués males notes, seria igualment estimat pels seus pares i amics. Que no cregués que l’amor té res a veure amb ser el millor en res. Li deia també, repetint les paraules d’una coneguda, que el pagès és l’home que treballa 364 dies a l’any i, el que fa 365, ho pot perdre tot. La mirada que ha fet espai a la dolorosíssima pèrdua, al “fracàs” de qui ha fet tot el possible i ja no pot res, és la que ens dóna la veritable mesura de l’Amor.
Quan anava a la residència a veure a la iaia, recordo que sempre em feia fer alguna cosa: arreglar els calaixos, endreçar a roba…. –No iaia, no he vingut a endreçar-te els calaixos endreçats, he vingut a fer-te petons. Li vaig dir un dia per fi. -Doncs ja pots fotre el camp, gandula. Però no vaig marxar, em vaig quedar observant l’aparent controvèrsia d’haver estat rebutjada i, tot i així, estimar la realitat tal com era: ni jo tenia el número 1 del pòdium ni ella els calaixos endreçats. Crec que va ser el primer dia d’Amor veritable entre les dues.
Ho vaig poder fer perquè ja no volia ser la dona com cal, feta a les seves mides, i de les quals no se’n va poder deslliurar fins a ben bé els darrers mesos de vida. Fins que no va perdre una mica el control del seu caparró, no varen surar les ganes de carícies, abraçades i petons. -Més, més!, deia. La història de fam de la iaia no és la meva, jo no puc reproduir el patró de la utilitat vers la fam i la guerra que no he patit, ni cercar sentir-me reconeguda pels pares fora de context com si encara tingués 10 anys. Recordo quan la iaia ja no es valia per si sola i, heroica jo, vaig ocupar el lloc de la seva necessitat: per fi m’estimarà i m’ho dirà, i li dirà a tothom que m’estima, els hi dirà que no sóc dolenta, que sóc la millor. Aquestes paraules les deia el meu inconscient, conscientment jo sentia que, pel meu caràcter i resolució constant, mereixia evidentment el lloc de la predilecta, però crec que l’equació era directament proporcional a la inversa: com més cobria les seves necessitats, més preocupació tenia per la «ploramiques» de ma germana i més justificacions per «l’egoista» del meu germà. Desactivar aquesta constant competitivitat intrínseca entre germans del meu inconscient i perdonar la ràbia i la vehemència de les meves actituds repetidas tantas veces i que tant violenten als altres, són els treballs d’amor fonamentals de la construcció de la meva persona in itinere constant.
Per una banda, les mares els costa deixar enrere la funció de mare, els seus pits pengen i ja no alleten i, per altra, les nostres boques de quaranta i pico plenes de queixals busquen el mugró sec que ja mai ens tornarà a alletar. La set és persistent, però apaivagar-la és un misteri complicat pels ulls del cos. Els científics no donen abast. Ni donaran.
El cos de l’ésser humà beu aigua i la seva ànima beu Aigua Viva. És com parlar dels dos arbres del Jardí i triar-ne un com a predilecte. Ella lo escoge, tome lo que venga (Teresa de Jesús)
Aquells anys, de la residència de la iaia, em van fer créixer fins a sostenir que ella no sabia relacionar-se d’una altra manera que no fos la funcional i que era cosa meva introduir la novetat de la gratuïtat de l’Amor en aquell amor de fanga i buit de poesia.
La passada nit sopàvem uns amics i n’hi havia que desem pistes i símbols del passat i d’altres no. Per mi, recordar és santificar. És honorar un temps sagrat, una relació que travessa el meu cos de fang i l’encamina cap a la casa on hi ha espai i tendresa per tots els meus i els teus amors.
Sempre he pensat que quan sigui velleta vull seure al voltant del foc amb les cartes dels meus amors i, si Déu vol i m’ho permet la veu i la vista, les llegiré en veu alta. Escoltaré la meva veu dient els seus noms. Vells rumors de reciprocitat, bells amors perduts en la boira de la vida que mai deixem de veure amb els ulls del cor quan mirem aquelles relíquies d’Amor que hem guardat per si tot d’una tenim desig d’eternitat.
Com m’agradarà el miracle de compartir-les amb algú que em llegirà les seves per parlar d’Amor donat i rebut, d’Amor transformat per Amistat després del miracle de la més íntima reciprocitat.
Avui mateix parlava amb un amic i m’explicava el preciós comiat que va compartir fa uns dies. Els familiars, en marxar, demanaven que aquelles persones que volguessin, s’enduguessin un flor i potser la guardessin dins d’un llibre per si tot d’una, en retrobar-la, tenien un record per la persona estimada. Ara jo també et recordaré, Gisela. Tot el romaní d’aquesta primavera és per tu.
Aquest any, si finalment fem la gira Iter Luminis Treballs i plaers d’Amor per monestirs, us emportareu una petita peça única de fusta de ginebre, feta amb tot l’amor, gravada d’una bella il·lustració i amb una aroma que ja no oblidareu mai.
Maria Garganté: Passaran els anys, i avorriràs els llibres…
Ara m’interessen més els llibres, és ben cert, però potser algun dia els deixaré de banda i tornaré a anhelar una rosa imprevista. Sàvia predicció aquella de “No llencis les cartes d’amor”, el poema de Joan Margarit que ens recorda que:
“Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.”
