RAIMON PANIKKAR, POETA I FANGADOR. ORIENT I OCCIDENT SOC
Lídia Pujol
Mercat de les Flors – Sala Ovidi Montllor
17 de juliol
Durada aproximada: 120 min
Espectacle en català, llatí, sànscrit, anglès, castellà i occità.
Interpretació musical
Lídia Pujol (veu), Dani Espasa (piano, teclat, acordió), Pau Figueres (guitarra espanyola, acústica, elèctrica i percussió), Xavi Lozano (instruments de vent i efectes sonors orgànics), Ismael Alcina (baix elèctric), Eloi Flores (sintetitzador modular), Marçal Ayats (violoncel).
Veu enregistrada
Clara Segura
Direcció musical
Dani Espasa
Composicions originals
Òscar Roig
Arranjaments musicals
Òscar Roig, Dani Espasa i Pau Figueres
Disseny de so
David Casamitjana
Espai escènic i disseny de llums
Laura Clos, Closca i Sergi Corbera (SET UP)
Cap tècnic i regidoria
Judit Vidal
Vestuari
David Valls
Ajudants de producció
Esther Borrego i Montse Martínez
Producció
Laura Rubio
Direcció i creació
Lídia Pujol
Dramatúrgia i adaptació de textos de Raimon Panikkar, Teresa de Jesús i Ramon Llull: Lídia Pujol
Referències:
– Raimon Panikkar, Iniciació als Veda. Selecció de Milena Carrara, traducció de Laia Villegas. Editorial Fragmenta, 2008.
– Entrevistes a Raimon Panikkar: L’arte di vivera – il Filo d’oro.
– Ramon Llull, Llibre d’amic e amat. Barcino, Barcelona, 2012
– Teresa de Jesús, Obras Completas. Monte Carmelo, Burgos, 2014
Generador vòrtex: Makato biodinàmica
La vida avança en espiral, tot torna però res ja no és igual. Parlem del vòrtex, màxima expressió del potencial energètic de l’aigua a través del seu moviment helicoidal vers l’infinit, i essència d’on sorgeix la vida de la terra, de les plantes, dels animals, dels éssers… La Vida és Vòrtex.
Assessorament
Ignasi Moreta (comissari de l’Any Raimon Panikkar), Anna Nubiola (música i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat), Romà Escalas (músic i musicòleg), Ignasi Ribas (astrofísic i astrònom, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya), Montse Martínez (enginyera agrònoma especialitzada en Agricultura Biodinàmica), Ada Vilaró (artista multidisciplinària i directora escènica), Sergi Belbel (dramaturg i director escènic), Laia Villegas (especialista en sànscrit i filosofia índia), Neus Forcano (filòloga i teòloga feminista), Roser Pujol (actriu).
Agraïments
Clara Segura, Maribel Sivila, Patricia Miralles, Josep Pintó, Sandra Casas, Fermí Manteca, Jordi Calonge, Ernesto Ventós S.A., Cristian Reyes, Marta Ferrer, Àngela Volpini, Santuari del Sant Dubte d’Ivorra.
Una producció d’Iter Luminis amb la col·laboració de la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, Fragmenta Editorial i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya en el marc del Grec Festival de Barcelona.
Aquest espectacle forma part de la programació de l’Any Raimon Panikkar en commemoració del centenari del naixement del pensador.
Lídia Pujol
Raimon Panikkar, poeta i fangador
Iter Luminis (La Cerimònia de la Llum) és una cerimònia musical i poètica resultat d’anys de cerca d’un nou sentit en la interpretació i posterior adaptació artística dels repertoris històrics i tradicionals. El missatge dels seus valors abasta des de la convivència entre cultures i pobles fins a la necessitat d’una lectura actual de símbols religiosos i culturals.
Aquest any 2018, se celebra el centenari del naixement de Raimon Panikkar i voldríem introduir a la sempre canviant cerimònia Iter Luminis, l’autor esmentat. Panikkar proposa reunificar el concepte d’orient i occident perquè considera que la seva separació és l’origen de tot allò que ens deshumanitza. Separar l’arrel de la copa de l’arbre és cosificar-lo convertint-lo en mercaderia. Convertir el gènere femení o el masculí en absoluts, és reduir l’aventura de ser persona. Separar l’esperit de la matèria, els valors de les accions, és buidar de sentit la vida.
De la mà del director musical Dani Espasa, voldria compartir una intuïció del que, per a mi, parafrasejant el mestre Verdaguer, pot representar musicalment orient i occident. L’experiència musical transcendeix la dicotomia entre matèria i esperit; la música és el vincle entre la vida espiritual o poètica -l’alè d’orient- i la vida material o fangadora -l’acció d’occident.
Iter Luminis representa la diversitat en comunió que, considerant i partint de les diferències, transcendeix les cultures, les religions, els gèneres, les èpoques, els contextos històrics i les generacions. És per això que autors com Ramon Llull, Teresa de Jesús i Raimon Panikkar es donen la mà en aquest procés d’humanització que també nosaltres, com a aspirants a l’art, compartim.
El convit d’aquest misteri que és viure no és un altre que mirar la vida tal com és i, tot i així, cantar-la.
Lídia Pujol
Poeta i fangador soc, i en tot faig feina tan neta, que fango com un poeta i escric com un fangador.
J. Verdaguer
Canto pel sol que anuncia un nou dia pel llevant. Canto per totes les coses que el ponent ha soterrat.
Popular catalana
El diàleg entre aquests dos pols no cessarà: només la polaritat que no destrueix la unitat, permetrà el creixement i la manifestació lliure de la realitat.
Raimon Panikkar
Amb agraïment profund a l’Enric Gispert, qui va ser un referent d’Amor i Llibertat per a tots els músics de Catalunya. Per a ell, la música era una sola i gran manifestació les variants de la qual, tan geogràfiques com històriques, el seduïen irresistiblement i les estimava sense reserves.
Raimon Panikkar va il·luminar tota una generació en l’autodescobriment del sentit pregon i universal de les diferents expressions espirituals que va conèixer.
“Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i vaig tornar budista, sense deixar mai de ser cristià.”
Tots dos han deixat una empremta indeleble, una aroma, una llum que, encara avui i per sempre, ens inspira i orienta.
Lídia Pujol i Romà Escalas
REPERTORI
Capítol 1: Aurora i naixement
Els fonaments invisibles de la realitat. La preexistència i la irrupció de la vida en l’ésser. Orient i occident de la persona. Tot és un do. El misteri de la vida transcendeix el coneixement. La integració de la diversitat.
• He mirat aquesta terra (S. Espriu/Raimon).
• Gayatri mantra (Vedes) / Veni Creator Spiritus (Raban Maur)
• L’arbre no sap (E. Gispert/O. Roig).
• Si no fuera porque (Cecilia)
Capítol 2: Creixement, floració i plenitud
Els inicis, la lluita, l’afirmació de la identitat, l’assentament en el regne de l’existència. L’assoliment de la plenitud, la consciència i la maduresa. L’ésser humà descobreix que la seva pròpia naturalesa és divina i humana, poeta i fangadora.
La consonància entre la llum interior personal i aliena esdevé joia compartida.
La tria personal entre ser o semblar.
• Can vei la lauzeta mover (B. de Ventadorn)
• Coloma meva (Càntic dels càntics/O. Roig)
• Hi ha gent (J. Vergés)
Capítol 3: Crepuscle i declivi. Mort i dissolució
La descoberta del fet que madurar significa aprendre a acceptar la condició humana real, el destí de totes les coses existents en el temps i l’espai.
La mort no és el límit de la vida, sinó el seu centre.
• L’Amèlia (popular catalana)
• If I Were In Heaven (E. Bronte, L. Pujol, O. Roig, D. Espasa)
• Això és la joia (M. Torres)
• Donde iran a parar (Cecilia)
• Morir (M. M. Marçal/O. Roig)
Capítol 4: Vida nova i llibertat
La joia de viure un cop la mort s’ha integrat en la vida.
L’ésser humà, en la tradició oriental, pot superar la circularitat del temps obrint l’esfera a l’espiral, a la consciència. En la tradició occidental, vinculant el pla horitzontal al vertical. Totes dues representen el misteri d’una nova forma de vida, l’única veritable i autèntica vida. La nova innocència no entra en el joc de la competició. És pura aspiració de voler ser millor amb els altres. Llevant i ponent, poeta i fangador, matèria i esperit, orient i occident….. Tota realitat subsisteix en aquesta estructura relacional o personal, la naturalesa de la qual és pura consciència. No és una vigilància divina, sinó una força directriu del desenvolupament de totes les criatures, d’acord amb la naturalesa de cadascuna.
• Polorum regina (Llibre Vermell de Montserrat)
• Ombra d’Anna (Palau i Fabre/E. Gispert)
• Moliner (popular jiddisch) / Poeta i fangador (J. Verdaguer/O. Roig)
• Nada de nada (Cecilia)
• Ningú no em responia la pregunta (J. Riera)
LLETRES
CAPÍTOL 1: AURORA I NAIXEMENT
Al principi, certament, res no existia,
ni el cel ni la terra, ni l’espai entre ells.
Al principi, va sorgir l’Amor,
que era la primitiva cèl·lula germinal de la ment.
Aleshores, el No-ésser, havent decidit de ser, és feu esperit i
digué: «¡Que jo sigui!» S’escalfà a si mateix,
i d’aquesta escalfor nasqué el foc. S’escalfà
encara més i d’aquesta escalfor nasqué la llum. (Vedes)
La visió de l’aurora no és l’experiència del sol. En el moment de l’aurora no es pot dir on comença la terra i on acaba el cel, on la llum esvaeix la foscor o bé on aquesta encara domina: tot roman missatge, expectativa, promesa. (Vedes)
HE MIRAT AQUESTA TERRA (S. Espriu/Raimon)
Quan la llum pujada
des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que
tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen els camins,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen
d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
Quan l’estiu ajaça
per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla
la son dels sarments,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.
Com es pot seguir un camí contemplatiu, filosòfic, artístic, poètic o, fins i tot, religiós, quan el món demana a crits acció, compromís, política? I, inversament, com es pot fer campanya per un món millor o per la necessària revolució quan el que més es necessita és una intuïció serena i una valoració correcta? (R. Panikkar)
GAYATRI MANTRA (Vedes) / VENI CREATOR SPIRITUS (Raban Maur)
oṃ bhūr bhuvaḥ svaḥ
tat savitur vareṇyaṃ
bhargo devasya dhīmahi
dhiyo yo naḥ pracodayāt
Veni creator spiritus
Mentes tuorum visita
Imple suprena gratia
Quae tu creasti pectora
Accende lumens sensibus,
Infunde-amore cordibus,
Infirma nostri corporis,
Virtute firmans perpeti.
El desig de tots els cors,
el més estimat de totes les criatures,
allà on estan fermament arrelats els mons
i tots els seus pobles
transcendeix el coneixement. (Vedes)
L’ARBRE NO SAP (E. Gispert/O. Roig)
L’arbre no sap d’on li ve l’esperança
ni a qui donarà la seva primavera.
Entre dos infinits, el tronc escolta
aquest corrent estrany. L’arbre no sap;
però l’arrel es clava neguitosa,
mentre algun brot ja és dolç del fruit futur.
– Digues foll, ¿tens diners?
– Tinc Amat.
– Tens viles i castells i ciutats, comtats i ducats?
– Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.
– ¿I qui sap més d’Amor aquell que té plaers o aquell que té treballs i llanguiments?
– L’un sense l’altre no pot tenir coneixença de l’Amor. I qui no coneix l’amor no pot donar Amor.
– I si et desamava el teu Amat, què faries?
– Estimaria a fi de no morir per tal que desamor és mort i amor és vida.
(R. Llull)
SI NO FUERA PORQUE (Cecilia)
Si no fuera porque
me tienen que enterrar
y que dos cipreses negros
se comerán mis sueños.
Si no fuera porque mi padre
siempre llora en los entierros,
me mataría mañana
sin pensar en ello.
Si no fuera porque
alguien me llorará,
eche de menos mi cuerpo,
mi manera de mirar.
Si no fuera porque mi amante
es algo sentimental,
me mataría mañana
sin pensarlo más.
Si no fuera porque
alguien se acordará
para decir dios la guarde
o el diablo la tendrá.
Si no fuera porque es tan triste
convertirse en recuerdo,
me mataría mañana
sin pensar en ello.
Si no fuera porque
me querrán confesar
para abrirme el cielo
de par en par.
Si no fuera porque he pecado
y no pienso volverme atrás,
me mataría mañana
sin pensarlo más.
L’ésser humà no se satisfà —tot i que de vegades s’acontenta banalment— només amb allò que percep a través dels sentits, copsa amb la seva ment o sent amb el seu cor: pressent també, encara que sigui vagament, que hi ha alguna cosa més.
La mística no és el privilegi d’uns quants escollits sinó el fonament invisible de la realitat visible, la característica humana per excel·lència que connecta el quotidià amb el sempitern.
“Entre pucheros anda el Señor” que deia la Santa.
El gran obstacle perquè sorgeixi en nosaltres l’experiència de la Vida és la nostra preocupació pel fer a costa de l’ésser.
(R. Panikkar)
CAPÍTOL 2: CREIXEMENT, FLORACIÓ I PLENITUD
Hi ha una Llum que brilla sobre aquest cel,
sobre tots els mons,
sobre tot el que existeix en els mons superiors,
per damunt dels quals no n’hi ha cap més.
És la Llum que brilla en l’interior de l’ésser humà. (Vedes)
CAN VEI LA LAUZETA MOVER (B. de Ventadorn)
Quan veig l’alosa moure les ales de joia contra el raig de sol i que s’embadaleix i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai!, quina enveja més gran em ve de tothom que veig joiós! Em meravella que tot d’una el cor no se’m fongui de desig.
Quand vei la lauseta mover de jòi sas alas contra’l rai,
que s’oblides laissa chaser per la douçor cal cor li vai,
tan grans enveja me’n ve de cui quei veja jausiond,
meravilhas ai, car desee lo còr de desirièr no’m fon.
COLOMA MEVA (Càntic dels càntics/O. Roig)
Aixeca’t, estimada meva, i vine, coloma meva!
No ho veus? l’hivern ja ha passat,
Ja se’n van i s’allunyen les pluges.
Neixen flors sobre la terra,
i ha arribat el temps de les cançons.
La figuera ha donat els seus primers fruits
i les vinyes en flor exhalen perfum.
Aixeca’t, estimada meva, i vine, Coloma meva!
Coloma, Coloma meva,
que fas niu entre les roques,
en els llocs més escarpats,
mostra’m el teu rostre, deixa’m sentir la teva veu;
perquè la teva veu és suau
i hermós és el teu semblant.
Yo siempre he estimado más la virtud que el linaje. Tener la única nobleza que importa, la del corazón generoso. ¿O es que creéis que Dios les exige cartas y títulos a sus fieles para entrar en el cielo? ¿O que es más indigno el dinero ganado con el sudor que el heredado sin esfuerzo?
También vosotras tendréis que escoger hijas mías, pues no tenemos la suerte del árbol que de por si busca la luz sin otro remedio. Tendréis que escoger entre exponeros a la luz y florecer o esconderos de ella y andar muertas en vida bajo el yugo de las leyes de este mundo. Con lo que concluyo, hijas mías, es que no hagamos torres sin fundamento, que el Señor no mira tanto la grandeza de las obras como el amor con que se hacen.
(Teresa de Jesús)
HI HA GENT (J. Vergés)
Hi ha gent que va sola pel món,
sola entre amics que no ho són,
sola de tu, sola de mi,
sola amb la pols del camí.
Hi ha gent que no veu mai jardins,
ni boscos, ni cel blau, ni mar endins.
Hi ha gent com tu i gent com jo,
sola amb el plany del plor.
I de vegades aquesta gent
és resignada, no es queixa gens,
i de vegades encara riu,
encara canta i encara viu.
Hi ha gent que viu com si morís
i que pateix com qui és feliç.
Sola amb el plor que no ha plorat,
sola amb el cor que encara bat.
Troba l’amic un home que moria sense Amor
i preguntà a aquell home per què moria sense Amor,
i aquell home respongué que ningú li havia donat coneixença de l’Amor
ni l’havia instruït a ser amador. (R. Llull)
CAPÍTOL 3: CREPUSCLE I DECLIVI. MORT I DISSOLUCIÓ
¿Com és possible gaudir plenament en aquest cos nostre que put, és insubstancial, és un manyoc d’ossos, pell, carn, flux, sang, mocs, llàgrimes, excrements, orina, gasos, bilis…?
¿Com és possible gaudir plenament en aquest cos, afligit com està pel desig, la ràbia, l’ànsia, la il·lusió, la por, la frustració, l’enveja, la separació d’allò que desitja i l’associació amb allò que detesta, la fam, la set, la vellesa, la mort, la malaltia, el dolor…? (Vedes)
L’AMÈLIA (popular catalana)
L’Amèlia està malalta,
la filla del bon rei.
Els metges la visiten,
però no saben quin mal té.
També hi va sa mare,
ja no hi ha remei.
Filla, la meva filla,
de quin mal vos doleu.
Mare, la meva mare,
penso que bé ho sabeu.
Metzines me n’heu dades
que em maten el cor meu.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
Filla, la meva filla,
d’això vos confessareu,
quan vos ‘gueu confessada
el testament fareu.
Totes les meves joies
als pobres donareu.
Totes les meves robes
són per la mare de déu.
Ai, que el meu cor …
Filla, la meva filla,
i a mi què em deixareu.
Mare, la meva mare,
a vós el marit meu.
Perquè el tingueu en cambra
tothora que vulgueu.
Perquè el beseu de dia
tal com de nit ja feu.
Ai, que el meu cor…
El dolor altera l’harmonia ja sigui física o psíquica, però és també allò que permet a l’ésser humà d’infringir els límits de la seva condició humana, en què la mort és l’acte suprem.
La “vida més enllà de la vida” i el “més enllà” poden ser perspectives, però no hi ha res més estimat i desitjable que la nostra vida humana, corporal i concreta, aquí a la terra i sota el sol. (Vedes)
IF I WERE IN HEAVEN (E. Bronte, O. Roig, D. Espasa, L. Pujol)
Si jo anés al cel,
seria terriblement desgraciada.
Un cop vaig somiar que hi anava.
I el cel no s’assemblava a casa meva.
I se’m trencava l’ànima de tant plorar
perquè volia tornar a la terra;
i els àngels es van enfadar tant
que em van fer fora del cel.
I vaig caure entre boires,
en el cim més alt de les muntanyes de Montserrat,
i allà vaig despertar sanglotant de joia.
If I were in heaven
I should be
extremely miserable.
I dreamt, once, that I was there
heaven
did not seem to be my home
and I broke my heart
with weeping
to come back to earth;
and the angels
were so angry
that they flung me out,
into the middle
of the heath
on the top
of Wuthering Heights
where I broke
sobbing for joy.
Això és la joia: ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort:
tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
(Màrius Torres)
DÓNDE IRÁN A PARAR (Cecilia)
Dónde irán a parar tus tristes huesos
y esta piel que es el cauce de todos mis besos
y este cuerpo donde vives prisionero de tu peso
como un río te esparces sobre mi huerto.
Dónde irán a parar tus ojos que miran
como si no hubiera fin, como si fuera mentira,
que el tiempo pasa y que los años no perdonan
y así, poco a poco las canas se amontonan.
Dónde irán a parar tus labios que me hablan
cuando la noche se cierra mientras los perros ladran
y esta lenta letanía que me rezas al oído
mitad de verdad, mitad sin sentido.
Dónde fuiste a parar amor de toda mi vida,
en esta pobre canción de cuatro frases raídas
aquí duermen tus restos entre las líneas que escribo
encerrado en mis versos siempre conmigo.
Desitjar viure i no desitjar en la mateixa mesura la mort, que és inherent a la vida, no és un desig real de viure, sinó més aviat un simple producte de la nostra imaginació, que cerca aferrar-se a una vida il·lusòria.
Aquest cos mor quan està mancat de vida però, la vida no mor.
Va de l’obscuritat al color, del color a l’obscuritat. (R. Panikkar)
MORIR (M. M. Marçal/O. Roig)
Potser, només, perdre forma i contorns,
desfer-se,
ser xuclada endins de l’úter viu,
matriu de Déu Mare: desnéixer.
CAPÍTOL 4: VIDA NOVA I LLIBERTAT
L’esser humà està fet de fe; tal com és la seva fe, així és ell. Creu en una cosa o en una altra, però creu i, en allò que creu, orienta les seves accions. (R. Panikkar)
POLORUM REGINA (Llibre Vermell de Montserrat)
Polorum regina omnium nostra
stella matutina, dele scelera
Ante partum virgo deo gravida
semper permansisti inviolata.
Et in partu virgo, deo fecunda,
semper permansisti inviolata.
Et post partum virgo, mater enixa,
semper permansisti inviolata.
Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic,
el qual digué a l’ocell:
Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per l’amor. (R. Llull)
Me’n vaig anar cristià,
em vaig descobrir hindú
i torno budista,
sense haver deixat mai de ser cristià. (R. Panikkar)
La mort no és el límit de la vida, sinó el seu centre.
La mort es revesteix de llum
perquè la llum, en veritat, és el Sol del més enllà,
perquè aquesta llum canvia nit i dia
i, així, la mort es revesteix de Llum per tots costats. (Vedes)
OMBRA D’ANNA (Palau i Fabre/E. Gispert)
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res, perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res, dona’m consells, ara,
que estic cansat.
Aquell qui cerca la plenitud quan menja, menja; quan mira, mira; quan abraça, abraça.
Quan canta, canta pel sol que anuncia un nou dia pel llevant.
Canta per totes les coses que el ponent ha soterrat.
(Vedes / popular)
POETA I FANGADOR (J. Verdaguer/O. Roig)
Poeta i fangador soc,
i en tot faig feina tan neta,
que fango com un poeta
i escric com un fangador.
EL MOLINER (popular jiddisch)
No sé ni els anys que han anat passant
des que d’aquí soc moliner.
Les rodes giren, els dies passen,
m’he tornat vell i desvalgut.
M’he quedat sol i abandonat,
dona i infants, tots han fugit.
Les rodes giren, els dies passen
ara ningú no s’està amb mi.
He sentit dir que em volen fer fora
del poble on visc i del molí.
Les rodes giren, els dies passen
sense aturar-se i sense fi.
Sota quin sostre hauré de viure,
jo ja sóc vell i estic cansat.
Les rodes giren, els dies passen
i amb ells el jueu també se’n va.
En el camí de la immortalitat,
una via condueix al finit;
l’altra a l’infinit. Així ho hem sentit
dels savis que ens ho revelaren.
Aquell que comprèn tant el finit
com l’infinit, orient i occident,
mantenint-los tots dos en tensió,
amb la finitud, va més enllà de la mort
i, amb l’infinit, assoleix la immortalitat.
(Vedes)
A tu que tens fe, jo et revelaré un misteri profund
que conté en si visió i coneixement.
Aquell que confia en l’infinit, és finit, infinitament.
(Vedes, adaptació L. Pujol)
Neti neti. Ni això ni allò.
Jo no soc només el meu cos;
Jo no soc només la meva ment;
Jo no soc exclusivament el qui soc avui, o era ahir o seré demà.
No preguntem què és el jo,
sinó que busquem qui sóc jo,
Qui soc en les entranyes més profundes del meu ésser,
qui soc jo, en definitiva,
quan em moc, quan estimo, quan conec, quan soc, o en qualsevol cosa. (Vedes)
NADA DE NADA (Cecilia)
La espuma del mar,
un grano de sal, o de arena,
una hebra de pelo,
una mano sin dueño,
un instante de miedo,
una nota perdida,
una palabra vacía en un poema,
una luz de mañana,
así de pequeña soy yo,
Nada de nada.
Un copo nieve,
una lluvia que llueve,
un pensamiento,
un abismo entreabierto,
una palabra callada,
un «lo siento»,
un paso sin huella,
soy un camino que no tiene destino,
una estrella apagada,
así de pequeña soy yo,
nada de nada.
Un soplo de vida,
una verdad que es mentira,
un sol de invierno,
una hora en tu noche,
el silencio de adioses,
un sin quererlo,
un segundo en tus sueños,
soy un peldaño subiendo tu escalera,
una gota sin agua,
así de pequeña soy yo,
nada de nada,
nada de ti, nada de mí.
Ningú no em responia la pregunta,
però jo anava a veure els camps
i em saciava.
Complia fidelment amb la litúrgia
de deixar-hi la pell i esperar l’alba.
I el blat era agraït i els déus,
de tant en tant,
tronaven a llevant i feien ploure.
Sabia amb quin color es desvetllen
els matins i el desencís esqueixat
dels capvespres.
Sabia què era una ombra
i un rierol eixut, acostar llenya
al fogar i mirar darrere els vidres.
Per què no es pot viure d’això?
Després, per omplir el pap,
serveix qualsevol cosa.
(J. Riera)