El matí del 18 havíem de començar les activitats a les 10. Però els diferents i calmats retards van fer que ho fessin a les 13h.

Ens vàrem trobar amb la Teresa i la Cristina, la seva germana , i la secretaria per la joventut a les 11.30 del matí. Venien de fer una llarga estada dins del cotxe que les duia cap al lloc d’encontre, i ho dic perquè el que regula la vida social i professional de la gent de Caracas, són les llargues cues del transit. És així, sense matisos i amb tota la naturalitat. La gran inseguretat i el preu del litre del carburant configuren un vida sobre caucho (rodes).

La Teresa, força interessada en la conversa que llargament havien mantingut en el “carro” amb Dilsi Santander, secretaria del Ministerio de la Juventud,  la va voler compartir amb nosaltres, així que vam anar a una sala i vam enregistrar la conversa al voltant de l’experiència de “Las misiones de voluntariado para la juventud”.

Aquestes imatges i continguts les podreu gaudir arribat el moment, però, per fer-vos cinc cèntims de la meva vivència aquests dies, us diré que impressiona profundament per on van les intencions i les accions en aquest país. Tenen el regust d’aquelles coses que jo mateixa voldria fer per canviar les coses al meu entorn, però la impotència davant la realitat humana em violenta o em paralitza. Llavors, arriba una persona com la Teresa i t’omple d’una confiança que t’activa i et fa sentir una cosa oblidada, una mena d’esperança. Chávez és aquí la mena de messies que tots esperaven. Un home que parla amb la força i la contundència marcial, amb l’honor d’un militar disposat a donar la vida per la causa, amb el cor a la mà mira als ulls de l’individu en concret, el traspassa i mostra la veritable força, la del poble, la comunitat que solidaria és l’amor que mou muntanyes. Un home que ha recuperat i renegociat amb el  món els recursos del país, ha desprivatitzat l’educació, la sanitat, l’habitatge, ha comunicat amb un telefèric la ciutat d’espantosos gratacels amb els cerros, on viuen la gran majoria dels caraqueños, els més pobres. Cada una de les cistelles té nom propi: moral, ética, sinceridad, honor, valentía, verdad, libertad, amor….  Ha construït edificis pels més necesitats enmig de la ciutat, ha posat per tot arreu centres mèdics gratuïts amb metges cubans intercanviats per petroli, fa milers d’operacions gratuïtes de cataractes… El carisma i la proximitat de Chávez connecta amb els més humils, els més nombrosos, i els hi diu que, si ho volen, poden ser persones. Chávez té diners per portar endavant plans de xoc i ajut immediat per a erradicar la pobresa extrema, i tot un pla de ”Misones” per realitzar un canvi profund a llarg termini a un país que havia traspassat el límit de la desesperació amb el Caracazo: tota la població de “los cerros” va assaltar la ciutat, va entrar als comerços i tot el que us pugueu imaginar. Aleshores va aparèixer Chávez, amb un pla basat, d’entre altres fonts, en un missatge d’amor extret de la Teologia de l’alliberament, que enalteix als humils i derroca als poderosos. La revolució bolivariana s’està creant, no és la repetició de cap model,  pren allò que creu digne de molts corrents i li afegeix la creativitat del individu en relació amb la comunitat.

El que veiem és un gran exercici de l’associacionisme, les assemblees, la participació d’un 80 per cent a les urnes de les darreres eleccions amb el control exhaustiu de l’ull internacional; veiem continu debat, reflexió, conclusions, mesures i acció. I aquest procés dirigit a cada un dels problemes que planteja una societat: la joventut, la fam, la sanitat, l’educació, l’habitatge…

És encoratjador pensar que aquest projecte que està en construcció pugui calar profundament en la constitució, ja no d’un país amb les seves lleis i el seu marc legal, sinó a la base de cada individu.

És evident pels canvis que veiem que part dels diners dels recursos petrolers del país que fa deu anys estaven a mans alienes, s’estan utilitzat per frenar una dinàmica inhumana (com la que estem tenint nosaltres ara mateix) i començar a fer-lo girar en un altre sentit.

Se està intentant donar una volta de 360 graus a un país instal·lat amb tota la naturalitat en la supervivència causada pels abusos de les grans potencies al llarg de la historia. Com introduir un canvi radical en una cultura de suborns i  facilisme medul·lar? Sigui com sigui, és ben segur que assenyalar el benefici comú per damunt del propi, és assenyalar la llum.

La generació dels meus pares va patir una guerra, i la fam tempta l’embrutiment de les persones, fins i tot naturalitza les pràctiques més vils perquè ens fa creure que la supervivència justifica la falta d’ètica i solidaritat. Casaldáliga, diu que hi ha dos absoluts, Déu i la fam.  Aquest absolut, la fam, ha legitimat els discursos de sobretaula del meu propi pare, on els seus guanys i  les seves heroïcitats eren enganyar, vendre a un preu molt més elevat allò que no ho valia. I jo de petita escoltava en silenci al meu referent. Quina gran aventura és tenir l’obligació de ser un mateix i enfrontar-se a decidir si volem ser-ho o no a cada instant, més enllà de la cadena causal, del pecat original, d’allò que heretem dels pares! Decidir lliure i responsablement  que ja no som únicament d’on venim, sinó on volem anar.

L’experiència d’aquests dies desprès de totes aquestes paraules a les quals no vull renunciar, és que estem en un context que, en molts casos, més enllà de ser prochavista, ha estat de persones que vetllen pel bé comú i cuiden el ser persona. No tenim testimonis de l’altre banda de la situació d’aquest país tan radicalment polaritzat, no és això el que hem viscut, ni tenim cap pretensió de convèncer a ningú que Chávez és el camí, però si que veiem les pedretes lluentes que ens criden l’atenció, una atenció directament proporcional al rebuig que ens fa la privatització i l’abús institucionalitzat del nostre sistema format de lladres “trajats” que passegen impunement per sobre de la nostre manca de dignitat activa. Aquí els lladres no són tan guapos, no són tan elegants, la corrupció humana pot ser fins i tot major però la meta d’uns, el seu discurs, la seva constitució, està basada en els drets humans i la nostra en la deshumanització en favor del capital.  Lladres ho podem ser tots, però uns volen anar cap a la humanització i els altres cap al capital.

A CA LA FLORISTA  – Jacques Prevert

Un home entra a ca una florista i tria unes flors

La florista embolica les flors

L’home es fica la mà a la butxaca

Per buscar els diners per pagar les flors

Però alhora es posa sobtadament la mà damunt del cor i cau

Alhora que cau els diners rodolen per  terra

I llavors les flors cauen alhora

Alhora que l’home, alhora que els diners

I la florista queda palplantada

Amb els diners que rodolen amb les flors que es fan malbé

Amb l’home que es mor, evidentment tot això és molt trist

I cal que hi faci alguna cosa la florista

Però no sap com posar-s’hi, no sap per on començar,

Amb aquest home que es mor, aquestes flors que es fan malbé

I aquests diners, aquests diners que rodolen que no s’aturen de rodolar…

Volíem sortir a demanar testimonis pel carrer però des del primer instant a la recollida del aeroport, quan la Eva gravava càmera en mà per la finestra, José, el nostre humil conductor, ens va dir que fiquéssim la càmera dins del “carro” perquè els motoristes les arranquen al vol. També Liris, una amiga, la va tornar a reprendre quan tornàvem d’un sopar en cotxe. Ahir Roberto Hernández Montoya, president de CELARG, va agafar el cotxe per fer 300 metros. En una altra ocasió  va demanar un escolta per passejar pels carrers i obtenir unes imatges gravades de la ciutat, que li guardés el cotxe al carrer i ens acompanyés per pujar al funicular dels Cerros…  Una noia es va muntar a la nostre cistella carregada de bosses de la compra, tindria uns 20 anys. ¿Qué tal el teleférico, cómo ha influido en tu  cotidianidad? – Antes tardaba 45 minutos en subir a mi casa andando, ahora es un momento. Es muy bueno. Nosaltres vàrem sobrevolar la pobresa.  Ahir a la nit vam sortir a sopar, eren les  8 i vam agafar el metro. Per tornar, Melba, la traductora en llengua de sords dels discursos de Chávez,  va trucar a un amic per a que ens vingués a buscar perquè ja era tard. Finalment el noi no va poder venir i vàrem passejar per un bulevard cèntric. Tot bé. Fa dos dies en les conferències sobre espiritualitat i política a la qual va assistir la pròpia ministra de la juventud, vaig deixar a la Teresa vigilant el meu ordinador i les càmeres, i per sort només li van robar l’ordinador.

En definitiva, amics, el canvi en aquest país, és increïblement complicat i, tot i així, s’estan donant les primeres i espectaculars passes. Increïblement complicat perquè la corrupció és l’aire que també es respira sobretot en el propi govern amb la diferència, però, que s’han introduït nous gasos allà on només hi havia corrupció sistematitzada. La nostra és una corrupció sistematitzada, ens escandalitzem però no fem res, a més les lleis amparen aquesta corrupció.

La pobresa no pot permetre’s la justícia. La justícia és per qui se la pot pagar,  les presons s’han d’omplir de realitat. El govern de qualsevol país ha de ser un referent de justícia o anar a la presó. Si s’aplica la justícia, la nostra constitució no defensa els drets del més dèbil; és tant indignant veure com els grans lladres campen impunes…

Tota sudamerica ens està avisant: Estáis yendo de donde nosotros estamos empezando a salir.

Després d’escoltar les meravelles del programa d’ajut i integració per la joventut de la secretaria Dilsi, i dir-li que em costava escoltar que quelcom tan ideal fos possible vaig preguntar com s’està planejant la continuïtat d’un procés tan profund si déu Chávez és un home? On està l’assembleisme, la participació en la cúpula del poder, quan el poble veu i percep al comandante Chávez com si fos Déu? Caldrà superar aquesta primera fase de cert infantilisme i afermar més enllà de la persona de Chávez  aquest camí de personificació del poble. Dos absoluts Déu i la fam diu Casaldaliga,  i no tres: Déu, la fam i Chávez, diu Teresa.