La sala es va fer petita, molt petita i es va decidir, tal com va passar a Igualada fa unes setmanes, canviar de lloc. Després de carregar les cadires i baixar-les per escales i ascensor, vam arribar a un espai gran obert, a l’aire lliure. Tothom va asseure al voltant de la Teresa quan de sobte ens vam adonar que no hi havia equip de so. No tenia micro per dirigir-se a aquella nombrosa audiència afamada. Jo intentava dir que era impossible fer-se escoltar en aquelles condicions però ningú em sentia. Finalment, la Teresa em va mirar i profundament convençuda, sense cap altre possibilitat, li vaig dir: No es pot fer la conferencia. Impossible. No hi havia so i calia acceptar la situació. Així va ser, el públic va bloquejar la resta dels sentits per aguditzar l’oïda, la Teresa va llençar la veu tan com va poder i la seva expressivitat i vocalització van fer possible la comunicació, no sé si a traves de les paraules però amb l’amor gratuït d’aquell gest vàrem escoltar totes les conferencies del món, en tots els idiomes i més enllà d’ells, i jo, la que més.