Teresa Forcades: ‘Hi ha una guerra amb uns forts interessos contra el procés bolivarià’
En aquesta entrevista, la monja benedictina reflexiona sobre el llegat d’Hugo Chávez i el futur de l’anomenada revolució bolivariana
Vilaweb – Bel Zaballa
La monja benedictina Teresa Forcades és una de les personalitats del país que més fermament ha defensat la revolució de Veneçuela, sobretot des del 2007, quan hi va anar i en va conèixer la realitat directament. Arran de la mort de Chávez abans-d’ahir, parlem amb Forcades del seu llegat. En destaca ‘el desvetllament de la consciència com a subjecte polític’ i ‘el desemmascarament de les mentides del sistema capitalista’. Sobre la consolidació del procés emprès a Veneçuela i més països de l’Amèrica Llatina, avisa que tenim davant una ‘guerra de quarta generació amb uns interessos oposats molts forts’. Amb tot, es manifesta convençuda que l’anomenada revolució bolivariana continuarà endavant.
—Quin llegat deixa Hugo Chávez, a parer vostre?
—El més important és el desvetllament del subjecte polític. Això em va colpir el 2007, quan hi vaig anar. M’hi vaig trobar gent que aquí la consideraríem marginal i que parlava com si la seva opinió tingués pes a l’hora de dissenyar el futur polític del seu país. Aquí necessitem desesperadament això: la sensació que el poder polític és a les mans del poble i no a les mans de la troica i els poders que ens semblen inabastables. Aquí l’adormiment ideològic fa que pensem que no som subjecte polític, cosa que va de meravella al ‘statu quo’.
—Un dels interrogants que es presenten és què passarà ara a Veneçuela?
—Ara hem de veure la maduresa de tot plegat. Ell ha desvetllat aquesta consciència, no en tinc cap dubte, però s’ha consolidat? Crec que sí. Un cop desvetllada calen unes quantes generacions per a tornar a adormir aquesta consciència. Però consolidar-ho no és només evitar que la consciència tiri enrere sinó assegurar que si s’han creat unes institucions i uns processos de democràcia participativa prou sòlids per a aguantar aquesta guerra. Perquè això és una guerra. Una guerra mediàtica, una guerra de quarta generació, que en diuen, amb uns interessos molts forts contra el procés. No tan sols del veneçolà sinó en general dels països de l’ALBA, allò que anomenen revolució bolivariana i socialisme del segle XXI. Bé, el nom tant se val: importa la constatació que Chávez és un pioner teòric i pràctic del desprestigi del sistema capitalista. Ha desemmascarat la mentida principal del sistema capitalista, que és que sense justícia econòmica hi pugui haver llibertat democràtica; un capitalisme que s’erigeix com a garant de la democràcia, com si capitalisme i democràcia fossin aliats naturals, quan el capitalisme es basa precisament en el no-reconeixement dels drets que la democràcia defensa.
—A què us referiu?
—El capitalisme es basa en l’explotació econòmica. Per al món capitalista, si jo et llogo a tu com a treballadora meva, amb la teva feina guanyo 1.000 euros, i a tu te’n pago un. Això, el capitalisme ho aplaudeix. I això vull dir quan dic que el sistema –no els corruptes o els qui abusen del sistema, sinó el mateix sistema capitalista– és contrari a les llibertats democràtiques, i no pas un garant. Ara ho veiem de manera palmària. Nosaltres volem una classe de societat i hem de pagar primer als bancs que no alimentar els nens que passen gana a Barcelona.
—L’element més destacat d’aquests anys de govern bolivarià seria això, el desemmascarament del sistema capitalista?
—Sí. I en concret de la persona de Chávez, destaco que hagi estat pioner a formular una crítica de fons del capitalisme que ara ja formulem tots. És veritat que ell ho feia amb un estil de míting i exaltat que tampoc no cal defensar, tot i ser propi del context en què es trobava. Però quan parlava d’imperialisme ianqui feia una denúncia que ara, per fi, també fem aquí, tot i que encara fa falta més valentia. Quan algú et treu la bena dels ulls, poden passar dues coses: el pots desprestigiar, com s’ha intentat i s’ha aconseguit en bona part del nostre país i la resta d’Europa, presentant-ne només la pitjor cara i fins i tot dient-ne mentides, i llavors desconnectes i no te l’escoltes; o bé pots escoltar el discurs i vas més enllà d’unes formes més o menys agressives que poden xocar. Aleshores veus la crítica fonda que fa i que és allò que necessitem urgentment a Europa.
—Justament hi ha hagut moltes crítiques per les seves escenificacions i el to en els discursos…
—Això és completament superficial. Si ens quedem en aquesta superfície, ja entenc que es critiqui, perquè era una persona apassionada, però per poc que travessis aquesta crosta i escoltis què diu, desperta admiració. Perquè és pioner en allò que diu. I ell no tan sols ho ha dit, sinó que ho ha portat a la pràctica amb un projecte polític d’una certa continuïtat. Chávez ens ha ajudat a adonar-nos de la hipocresia que significa defensar el dret de votar i no reconèixer el dret de menjar.
—És un personatge que ha suscitat molta controvèrsia, amb molts defensors i també molts detractors. Hi ha mitjans que s’hi refereixen com a ‘dictador’…
—Els mitjans també han aconseguit que a Sevilla hi hagi gent que es pensi que a Catalunya no es pot parlar en castellà. Pel que fa al terme ‘dictador’, una dada: en un dels seus mandats, a través de l’Assemblea Nacional, es va introduir a la constitució la revocatòria presidencial. Això vol dir que si reunies un determinat nombre de signatures, podies forçar el president del govern a fer un referèndum revocatori perquè el poble digués si ja no el volia més. L’oposició, que és una força important per més que aquí diguin que és ofegada, i que és la gent amb més mitjans i influència, va aplegar les signatures necessàries i va plantejar la revocatòria. El president va haver d’anar a un referèndum. I la gent el va tornar a reforçar, perquè va votar a favor que es mantingués en el poder. Parlar de dictadura és fer servir les paraules amb una absoluta superficialitat i amb voluntat d’engany, perquè la dictadura té una definició, i això és contrari als processos que hi ha hagut. No tan sols una vegada, sinó que ja havia sumat unes quantes validacions electorals monitoritzades per l’institut Carter, que ha dit que eren més netes que les de Florida.
—En destacaríeu cap més dada, d’aquests catorze anys de govern de Chávez?
—Val la pena de comentar els índexs de pobresa: segons el Banc Mundial, l’extrema pobresa, és a dir la misèria, va passar d’un 20% l’any 1998, quan va accedir al poder, al 8,6% el 2010. I la pobresa que no arriba a misèria, d’un 50% a un 32%. Hom pot dir que un 32% encara és molt. Doncs mira: a Catalunya, segons l’informe INSOCAT del gener del 2013, un 12% de les famílies tenen moltes dificultats d’arribar a final de mes. Seria el nostre equivalent a la pobresa extrema, els qui si no van a fer cua a algun lloc no mengen. I el 18% té dificultats d’arribar a final de mes, això seria la pobresa que no arriba a misèria. Si sumem 18% i 12%, ens dóna un 30%. A Catalunya. I la tendència és d’empitjorar, d’uns quatre anys ençà. En canvi, a Veneçuela milloren. Tampoc no vull minimitzar els problemes, és cert que hi ha molta inseguretat encara.
—Abans dèieu que caldria veure fins a quin punt aquesta democràcia era prou sòlida. Què en penseu?
—Crec que sí que ho serà, però amb molts problemes, és clar. Veneçuela no se’n sortiria tota sola, com tampoc no ens en sortiríem nosaltres. Però té uns països a l’entorn, com l’Equador i Bolívia, que estan en sintonia amb aquests canvis i amb la consolidació regional, que va ser una de les gran fites i èxits d’Hugo Chávez, allò que en deia tornar a la Gran Pàtria llatinoamericana i l’ideal de Simón Bolívar. També és important la situació internacional. Fa vuit anys, quan Chávez parlava contra el capitalisme, aquí ens en rèiem i estàvem en ple auge neoliberal. Ara ja no ens en riem, em sembla. Aquest suport internacional que va guanyant, no Chávez com a persona sinó aquesta causa i aquesta voluntat i necessitat de fer un canvi profund de sistema, és una protecció per a Veneçuela davant possibles amenaces, com podria ser, per exemple, una invasió dels EUA.
.
Vía Crucis de Hugo Chávez y Pascua del Jesús Liberador
http://www.reflexionyliberacion.cl – Guido Zuleta / Caracas
Mientras el Cónclave empieza a reunirse en Roma en este tiempo de cuaresma para la elección del nuevo Papa, la noticia del fallecimiento del Presidente Hugo Chávez, estremece a los gobernantes responsables y a las comunidades de buena voluntad del mundo.
.
España y Chávez: la historia no nos absolverá
eldiario.es – Pascual Serrano
Los trece años de presidencia de Hugo Chávez en Venezuela y el desarrollo de la revolución bolivariana pasarán a la historia como el mayor fenómeno político mundial del que más cosas han contado los medios de comunicación para, paradójicamente, desinformar de la realidad. Comencemos por las odiosas comparaciones.
Mientras en España votábamos a gobiernos que han llevado a un 21,1% de la población por debajo del umbral de pobreza y disparaban un 45% la pobreza infantil, el Hugo Chávez estigmatizado en nuestros medios reducía la pobreza de Venezuela un 44%, según datos de la CEPAL, lo que suponía que cinco millones de venezolanos dejaron de ser pobres.
Venezuela ocupó, por cuarto año consecutivo, el primer puesto regional en apoyo a la democracia, con un 77% de respaldo popular que se demuestra con una participación electoral de más del 80 %, el 55% de la cuál votó a Chávez en las últimas elecciones presidenciales. En 1998 la participación era tan solo del 54%. En España, en cambio, un 86% asegura que la situación política es mala o muy mala y un 93% de españoles está a favor de modificar la Constitución. En las últimas elecciones generales la abstención, junto con el voto nulo y el blanco, sumaron el 30%, y Mariano Rajoy fue presidente del gobierno por el apoyo a su partido de tan solo el 22% de los españoles.
Mientras Hugo Chávez subió el gasto social al 60% de todos los ingresos nacionales percibidos, en España, en 2010, fue del 25,7% del PIB. Cuando España se ha convertido en el país con más desigualdad social de la eurozona, Venezuela, entre 1998 y 2008, vio una disminución del 17’9% de esta desigualdad social, según la CEPAL.
Mientras 14 millones de venezolanos acceden a alimentos subsidiados por el Estado y el 61% de la población venezolana compró este año alimentos en puntos de venta del Estado, en España aumenta el IVA de los alimentos del 8 al 10% y decenas de miles de ciudadanos dependen de la caridad de comedores sociales privados para subsistir.
Durante 2011 el gobierno venezolano ha repartido 146.022 viviendas entre los más empobrecidos. En España, según el Consejo General del Poder Judicial, se producen 526 desahucios diarios ( Público, 2-10-2012).
Gracias a estas políticas, Hugo Chávez ha sido el líder político que más apoyo ha ido logrando en la urnas y en la calle de su país durante más de una década pero, curiosamente, es el que ha sufrido en España más editoriales críticos, más insultos, más acusaciones de dictador, más mentiras y más conspiraciones mediáticas para derrocarle. Al final los medios lograron su objetivo: que Hugo Chávez tuviera una mala imagen en España. Según el Barómetro del Real Instituto Elcano de diciembre de 2010, Chávez era con diferencia el líder peor valorado por los españoles: recibe un 1,7 en una escala de 10. Pero no son los españoles quienes deben elegir al presidente venezolano, son los venezolanos, y éstos no eran rehenes de los medios españoles porque podían apreciar cada día sus políticas. No es la primera vez que la valoración de un líder político es muy diferente fuera que dentro de su país. Mientras los ciudadanos soviéticos maldecían a Mijaíl Gorbachov, al que responsabilizaban del derrumbe de su confederación y el fin de las ayudas estatales, la opinión pública internacional, gracias a la campaña mediática mundial, veía en el último presidente soviético el hombre que llevaba la democracia a la Unión Soviética.
Sin duda la opinión pública que posee más rigor y conocimiento del líder es la que vive bajo sus políticas y no la que las conoce a través de medios de comunicación. Por tanto podemos afirmar que las víctimas del crimen mediático no han sido ni Hugo Chávez ni los venezolanos. Han sido los ciudadanos españoles, a los que se les ha negado la posibilidad de conocer y comprender lo que sucedía en Venezuela.
En la historia de Venezuela, de toda América Latina, y en el recuerdo de todos los hombres y mujeres del mundo que hayan buscado la verdad entre las tinieblas desinformativas de los grandes medios, Hugo Chávez quedará como el líder que mejoró como nadie las condiciones de vida de los venezolanos más desfavorecidos, que impulsó de un modo ya irreversible la unidad latinoamericana y que dio ánimos y esperanzas a la humanidad de que un mundo más justo, fuera del capitalismo, es posible. Por eso los venezolanos le seguían votando y su revolución seguirá adelante. Muchos españoles se habrán quedado sin saber todo eso. Ese es el crimen mediático del que la historia no nos absolverá.
.
Hugo Chávez, el punt de partida d’un canvi a l’Amèrica Llatina
Directa.cat – Javier Borràs Arumí
Hugo Chávez, president de Veneçuela al llarg dels últims 14 anys, ha mort avui per les complicacions post-operatòries desencadenades després de la intervenció quirúrgica a que va ser sotmès l’11 de desembre per tal d’extirpar-li un nou tumor cancerígen. La malaltia l’ha acompanyat durant els últims dos anys, amb tractament de quimioteràpia i radioteràpia per part d’especialistes mèdics a Cuba. L’oposició ha difós les últimes setmanes nombroses informacions falses en relació amb la salut del president veneçolà, però va ser ell mateix qui va alertar de la gravetat del seu estat de salut quan el 9 de desembre va demanar a la població que donés suport, a l’aleshores vicepresident Nicolás Maduro, en cas que ell no pogués superar la malaltia. Maduro serà durant unes hores el nou president en funcions de Veneçuela. Després el substituirà el president del Parlament. D’aquí un mes hi haurà noves eleccions.
Hugo Rafael Chávez Frías va néixer fa 58 anys a la ciutat de Sabaneta, Veneçuela. Els seus pares eren dos mestres de primària d’una escola rural pobre. La seva infància va estar marcada per la seva àvia, una dona d’ascendència indígena que va començar a inculcar idees de solidaritat humana al jove Chávez. En acabar els estudis bàsics, va ingressar a l’Acadèmia Militar de Veneçuela, on va destacar pels seus èxits en estudis militars i polítics. Durant la seva etapa a l’Acadèmia va descobrir la figura de Simón Bolívar, militar anticolonialista del segle XIX. Aquest personatge va influir fortament en les idees de Chávez, que va trobar una figura que mesclava justícia social, alliberament nacional i un esperit pròpiament llationamericà.
Durant el seu creixement militar, Chávez es va anar adonant del difícil panorama polític veneçolà. La democràcia estava regida per un bipartidisme marcat per un partit socialdemòcrata (Acción Democrática) i un demòcrata-cristià (COPEI), on les polítiques econòmiques i socials quasi no es diferenciaven. La diferència entre pobres i rics era desorbitant, amb una important absència de classe mitjana i un enriquiment, en molts casos corrupte, gràcies a la indústria petroliera. Un dels moments que més va colpir a Chávez varen ser les protestes del Caracazo l’any 1989. Aquell any, una gran majoria pobre va sortir al carrer en protesta per les mesures d’austeritat imposades pel Fons Monetari Internacional (FMI), amb el beneplàcit del president Carlos Andrés Pérez. La repressió dels manifestants i disturbis es va saldar amb milers de morts (anys després el cas va ser portat a la Corte Interamericana de Derechos Humanos, que va obligar a l’estat veneçolà a reparar a les famílies de les víctimes).
Davant d’aquesta situació un grup de militars de rang mitjà i amb idees progressistes van formar el Movimiento Bolivariano Revolucionario 200 (format a dos-cents anys del naixement de Simón Bolívar). Varen decidir que la millor via per acabar amb la situació del moment era mitjançant l’acció militar. El febrer de 1992 van intentar un cop d’estat contra el govern, que va resultar fallit. En ser capturat, Chávez va realitzar unes declaracions on va deixar clar que la seva lluita no acabaria amb aquella derrota.
Després d’aquests fets la figura de Chávez no va fer més que créixer. Aquest va canviar el seu mètode d’acció i va decidir aplicar els seus ideals socialistes a través d’un procés democràtic. De 1994 a 1998 va contactar amb diferents sectors de l’esquerra veneçolana per realitzar una gran coalició anomenada Movimiento Quinta República (MVR). L’objectiu més important per aquest moviment polític era la redacció i aprovació d’una nova constitució de caràcter progressista per posar punt i final a l’etapa anterior. El 1998, Hugo Chávez va guanyar les eleccions presidencials amb un 56,20% dels vots.
Durant la seva primera etapa de govern, va realitzar dos referèndums on es va aprovar una nova constitució (amb un 81% i 71% de vots a favor, respectivament). A causa d’aquest important canvi, es varen realitzar noves eleccions l’any 2000, on Hugo Chávez va tornar a guanyar amb un 59,76% dels vots. Durant aquesta etapa es van realitzar diferents nacionalitzacions de sectors estratègics i diverses reformes socials i econòmiques. Aquests canvis no van agradar a la classe rica veneçolana, agrupada en una oligarquia reduïda ben habituada al control del país. Aquesta va realitzar diferents accions en contra del govern que van acabar amb un cop d’estat l’abril del 2002. Malgrat tot, davant la pressió popular dels sectors més pobres de Veneçuela, els colpistes van acabar reculant i es va restablir l’ordre democràtic.
Els successius governs d’Hugo Chávez van dur a terme diferents canvis i programes a la societat veneçolana. Alguns dels més importants són les “misiones”, uns programes socials creats pel govern per acabar de forma ràpida amb problemes enquistats a les classes populars, com l’analfabetisme o la falta d’una sanitat pública digne. La popularitat d’aquests programes ha estat tal, que els partits opositors al govern s’han mostrat favorables a continuar aquestes polítiques socials.
Chávez va guanyar dues eleccions més, l’any 2006 (amb un 62,84% dels vots) i l’any 2012 (amb un 55,08%). Durant aquest temps, va impulsar diferents projectes regionals entre països d’Amèrica Llatina (com per exemple, l’organització internacional ALBA), per tal d’establir una col·laboració que fes de Llatinoamèrica un focus poderós a l’escena internacional i, d’altra banda, creant un procés de desenvolupament comú pels països d’Amèrica Llatina.
Malgrat tot, la figura d’Hugo Chávez va estar marcada per una forta polèmica i crítica des de diferents sectors. Per una banda, els mitjans de comunicació i partits conservadors i socialdemòcrates occidentals van realitzar una forta crítica enfocada a les seves polítiques d’esquerra, molts cops amagada darrere d’una crítica sobre la llibertat d’expressió o la falta de democràcia. D’altra banda, alguns sectors de l’esquerra han criticat un fort personalisme, que hauria creat una dependència de la seva figura. També hi ha hagut crítiques davant d’un projecte polític basat econòmicament en una energia limitada com el petroli.
Els últims mesos de la seva vida van estar marcats per la incertesa davant unes intervencions quirúrgiques contra el càncer realitzades a Cuba. El dia 11 de desembre de 2012 va ser operat per extreure-li unes cèl·lules malignes formades al maluc, però amb metàstasis a la zona intestinal. El fins ara vicepresident, Nicolás Maduro, anunciava el 30 de desembre les complicacions en el procés post-operatori, vinculades a una infecció respiratòria. Després de dues noves infeccions pulmonars, de fortes dosis de quimioteràpia i del seu trasllat des de Cubà fins a Caracas ara fa dues setmanes, no ha pogut superar la malaltia. Nicolás Maduro davant la incertesa de la situació ahir a la tarda va convocar per avui una reunió urgent de tots els ministres, governadors i comandaments militars al Palau de Miraflores, on han coordinat tots els preparatoris davant la més que previsible mort del president que finalment s’ha confirmat. En aquest sentit, Maduro havia anunciat unes hores abans que el govern de Veneçuela té nombrosos indicis que la malaltia de Chávez, tal i com va passar amb Arafat, va ser provocada artificialment per agents estrangers, i que aquest extrem podrà ser demostrat ben aviat. Així mateix, també ha anunciat que un funcionari de l’ambaixada dels Estats Units a Caracas serà expulsat immediatament després de saber-se que estava preparant un complot militar per a donar un cop d’Estat al país després de la mort de Chávez.
.
.
Recordem les paraules de Teresa Forcades al poble veneçolà davant la malaltia de Chávez, al desembre de 2012:
Enviar comentario