LÍDIA PUJOL CANTANT. PARTICIPARÀ EN EL CONCERT PER LA LLIBERTAT
“El gest de Rose Parks seient en aquell autobús de blancs va tenir més pes que un miler de camps nous cantant per la llibertat”
“Si ens independitzem sense assenyalar la direcció de la independència el govern seguirà a les ordres de la Troika”
“Cal ser forts. Si no, ens donaran una independència passada per aigua com a la Transició”
.
Lídia Pujol cantarà la cançó País Petit de Lluís Llach amb el guitarrista Pau Figueres, al Concert per la Llibertat del Camp Nou. Per a ella, però, el seu país més petit és el seu cos: «són petits cossos els qui formem un país. Miro de ser en la mesura que em relaciono amb els altres, el campanar veí de la cançó», diu.
Per què participa al concert?
Hi estic més pel deure que pel dret a decidir. Tinc el deure de proclamar que vull decidir sobre el deute, les retallades, la privatització de la salut, la cultura…, i el dret a ser escoltada. Ara és un moment per decidir pensant en el bé comú.
L’hora de comprometre’s.
Sí. Llibertat és responsabilitat i, per tant, compromís. El meu dret a decidir és el dret a decidir sobre la meva societat. Actualment els governs que tenim aquí són estructures construïdes sobre la mentida i l’abús sobre els dèbils. Cal un replantejament de les regles del joc. No poden ser escrites per aquells que ens governen perquè, si no, les fan a la seva mida.
Què decidirem? Continuarem privatitzant la sanitat com ara? Si no omplim la independència de justícia, canviarem un marc per un altre per seguir emmarcant l’Abús. Si ens independitzem sense assenyalar la direcció d’aquesta independència, l’endemà, el govern seguirà també a les ordres de la Troika i del Banc Mundial. És un moment de radicalitat i de canvi. No volem una política i unes lleis que empresonen als lladres de pomes per omplir l’expedient, mentre inventen una crisi darrera l’altra per privatitzar els drets universals de la població i enriquir encara més als poderosos. Tenim una estructura legal i política finançada per lladres, i dir prou és el nostre deure, si no, deslegitimem el nostre dret a decidir, a ser.
Hi ha qui defensa allò de “primer la independència i després ja votarem el model de país».
No, no…Espero que no caiguem en aquest parany. No hem de perdre l’oportunitat de fer un canvi real. Podem pensar diferent, però hem de pensar junts. Tots estem farts. Hem d’aprofitar aquesta energia i dirigir-la junts cap a un mateix horitzó per aconseguir un canvi realment democràtic. Ningú vol que ens governin lladres, ni catalans, ni espanyols. O si? Aquesta és la primera pregunta que ens hem de fer. Aquesta és la força que ha d’omplir de contingut la paraula independència perquè es converteixi en un motor de canvi real. La vida és el procés de donar sentit a l’existència en totes les seves formes, ja siguis cantant, periodista, mestre, economista, mestressa de casa, polític,.. Viure és el procés de constituir-me en constant relació amb els altres, aquest és per mi el sentit profund de la paraula independència, i si no anem per aquí, quedarà diluïda.
Per què?
No tindrà la força per resistir tots els embats que rebrà el país. Això ens permetrà sostenir un procés que serà llarg i costós. Sinó, no durarem ni dos dies. Ens donaran una independència passada per aigua: com van fer amb l’Estatut i la Transició a la democràcia. No hem de voler negociar una independència a la baixa. No hem de voler abaratir el somni.
Està molt implicada en el Procés Constituent impulsat per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades. Què demanen?
El que demanem és respecte pel bé de la majoria i contra l’abús, reclams que omplen de contingut la independència. Qüestionem el perquè el PP i el PSOE van decidir, sense consultar al poble, canviar la «sagrada Constitució», per pagar el deute en lloc d’evitar els desnonaments.
Nosaltres som molt més que tota aquesta injustícia. El gest que va fer la Rose Parks el dia que va seure en aquell autobús de blancs va tenir més pes que un miler de camps nous cantant per la llibertat. Quan quotidianament no confrontem la injustícia de les petites coses amb el nostre dret i deure a decidir, permetem l’abús i li donem espai per actuar. M’agrada el Procés Constituent perquè vol recrear un país que tingui més a veure amb la veritat que amb la mentida. És una proposta per afavorir el bé de cadascú i el bé comú al mateix temps. No hi haurà cap transformació profunda si no va lligada a l’espiritualitat, a la tendresa. Cal iniciar un procés d’independència i transformació social tan llarg com calgui, perquè no seré lliure fins que tots no siguem lliures.
.
Estic totalment d’acord amb tú Lidia. Volem decidir sobre el nostre futur com a poble però també decidir quin model de país, societat, política i economia volem.
Per aquesta idea de futur estarè el dia 29 al camp nou.
estem completament d’acord amb les teves declaracions
Cada cop que llegeixo aquest article m’entren ganes d’arromangar-me i començar a fer feina. Molts cops he llegit comentaris que reps a aquesta defensa, i al missatge el tracten de demagogia, et diuen somiatruites, el context on s’ha de produir és d’impossible i als que pensen com tú són mig sonats que s’han begut l’enteniment. Doncs jo estic amb tú, en anys d’història ( tot i ser un tema que no m’apassiona i desconeixo bastant) cap realitat ha sigut inmutable. Tot és canvi, cada pensament, cada paraula, cada acte, cada gest provoca quelcom…fins i tot més enllà del que intentava ser l’objectiu inicial. Justament per això, la demagogia la trobem a cada missatge en el que ens tracten com a idiotes els nostres «líders».Personalment prefereixo somiar truites a robar-les, tot i el risc de passar gana. Per molts de nosaltres, l’únic context impossible és aquell al que decideixes treure-li la possibilitat i potser estem ben sonats i ens hem begut l’enteniment…en el meu cas me l’he begut amb una copa de vi negre, d’això estic segura. A trobar el nord en terra de Tramuntana!! Una abraçada.