Sumar és molt senzill, tots en sabem de sumar. La gana que va passar la meva avia no sabia escriure però sabia sumar.
ANTES DE MEDIODIA – JACQUES PREVERT.
Es terrible
el crujido del huevo duro al ser cascado contra el
estaño de un mostrador.
Es terrible ese ruido
cuando resuena en la memoria de un hombre hambriento.
Es terrible también la cabeza del hombre,
la cabeza del hombre hambriento,
cuando a las seis de la mañana
al mirar el escaparate de una gran tienda
ve una cabeza de color polvo;
sin embargo no es su cabeza lo que ve
en el escaparate de Felix Potin,
porque al hombre le importa un rábano su cabeza
ni se acuerda de ella.
Sueña,
imagina otra cabeza,
una cabeza de ternera, por ejemplo,
de ternera a la vinagreta
o una cabeza de cualquier cosa comestible
y mueve lentamente las mandíbulas,
lentamente,
y hace rechinar los dientes lentamente
pues el mundo le ignora
y él no puede nada contra ese mundo
y cuenta con los dedos uno dos tres, uno dos tres.
Hace tres días que no come
y por más que se repita desde hace tres días
“esto no puede durar”,
esto dura,
tres días,
tres noches,
sin comer,
y detrás de esos cristales
hay paté, botellas, conservas,
pescados protegidos por latas,
latas protegidas por cristales,
cristales protegidos por la bofia,
bofia protegida por el miedo,
cuántas barreras por seis miserables sardinas…
Algo más allá está la cafetería,
café con leche y croissants calientes.
El hombre titubea
y en su cabeza
una niebla de palabras,
una niebla de palabras.
Sardinas para comer,
huevo duro, café a la crema,
café con gotas de ron,
café a la crema,
café a la crema,
¡café al crimen con gotas de sangre!
Un hombre muy apreciado en su barrio
ha sido degollado en pleno día.
El asesino, un vagabundo le robó
dos francos,
es decir, un café con gotas de ron,
cero franco setenta,
dos rebanadas de pan con mantequilla
y veinticinco céntimos de propina para el camarero.
Es terrible
el crujido del huevo duro al ser
cascado contra el estaño de un mostrador.
Es terrible ese ruido
cuando resuena en la memoria
de un hombre hambriento.
.
És una qüestió de quantitat. Arribar al Parlament és una qüestió de quantitat. Hem d’aconseguir ser molts els que, d’entre LLADRES SÍ i LLADRES NO, haguem triat LLADRES NO. Per sumar, fer una candidatura, votar, arribar al parlament per dissoldre’l i entrar en un procés constituent que no permeti tot el que l’actual constitució permet.
¿Que el govern central no vol? Si som molts, declarem la independència unilateralment i, llavors, ho fem.
¿Que tota Espanya també ho vol i entrem tots en un procés constituent?, fantàstic. El més important de tot, l’únic veritablement essencial, és el dret a decidir i a menjar.
¿Que ens preguntem si volem o no ser independents?, ho votem i veiem. Jo, quan em sento respectada en la meva diferencia respecte als altres, em sento bé i no vull marxar d’enlloc, i si amb curiositat em pregunten qui sóc i m’escolten, llavors, el cel. Les coses també poden ser molt senzilles. La curiositat d’aprendre i la generositat d’ensenyar van de la mà. Perquè la curiositat dóna espai a l’altre, i la generositat rep el reconeixement.
Però, anem per parts. Si els que som, som reals, sense poders econòmics al darrera i amb res més que el que som, és a dir, vulnerables, ens trobarem amb tota meva d’entrebancs, com els que pateixen les persones que ja, de sobte, no tenen feina, ni casa, ni tenen diners per pagar les receptes, ni l’escola dels seus fills, i a tots nosaltres ningú ens rescata. És en aquests moments que es fa molt evident que tots som u i l’horitzó comú s’esdevé amb una nitidesa fascinant. Els qui som reals, vivim els problemes reals i l’escassetat de mitjans. La sensibilitat real, i no la dels mercats, pot fer que patim les conseqüències de la vulnerabilitat humana i tècnica. Com, per exemple (i això és real), el dia que es va fer públic al programa Singulars, la web del Procés Constituent no va estar a punt, tot i la confiança en les garanties i l’intent més desesperat. La realitat es va imposar i no hi havien més diners per apropiar-se d’ella. Calia capitalitzar les firmes del moment, les de les persones que voten des de casa, les que no aniran a les assemblees però donaran força a la base per aconseguir arribar per quantitat al Parlament. Però no va poder ser, perquè som reals. I perquè aquest procés es farà amb gent vulnerable i real que avança sense defallir cap a un horitzó ben clar, o no es farà.
Tornem on érem: Primer de tot cal sumar.
Només una bona suma de LLADRES NO pot fer fora al poder dels diners robats que s’apropien de la realitat, la violen (com el canvi de constitució a porta tancada que explica uns dels vídeos que us adjunto) i, a través dels mitjans de comunicació, ens fan creure el que volen.
Ja arribarà l’hora de matisar i votar. Ara cal que, més enllà que siguis de CiU, del PP, del PSOE, del Madrid, del Barça, boletaire, dona, espanyol, transsexual, andalús, monja, negre, musulmà, peixater, metgessa, brasilera, heterosexual, cantautor, de les CUP, de cap, bomber, pagès, budista, puta, escombriaire, d’ICV, arquitecte, de lletres, homosexual, federalista, banquer, magrebí, capellà, queer, informàtic, jubilat, adolescent, de Burgos, economista, tan si ets un set ciències com si no saps ni llegir ni escriure, puguis triar LLADRES SÍ, o LLADRES NO.
Cal que anem a picar a totes les portes per preguntar si Sí o si No. De moment, només decidirem això. Jo crec que en això ens podem posar d’acord i sumar un bon numero com per poder fer les coses de L’ALTRE manera. Perquè sí, puc ser lladre, però també puc no ser-ho. Podem ser totes dues coses i també podem decidir quina de les dues SÍ i quina NO. Això és personal, és de persona, de voler-ho ser, de voler-ho tota l’estona personalment sense mirar que fan els altres. La dignitat és personal, el dret a decidir és així, és perquè sí, perquè estic viva, perquè ara em toca a mi, no en comparació ni competència. N’hi ha molts que ja passen gana i d’altres molta gana, això sí. Si deixem que s’instauri el regne de la gana ja no podrem decidir, tot i que conec histories de dignitats als camps de concentració. La meva mare mateix, sempre s’enorgulleix de no haver robat mai res tot i la gana que van passar.
Tenim pressa, amics. No és hora de matisar. Cal fer que ens tornin els diners, apropiar-nos legalment dels bancs que en realitat són nostres perquè els hem pagat, i canviar les lleis que diuen que devem els diners que ens han robat. Els catalans tenim la fama històrica de pensar que els diners representen la dignitat de la feina ben feta i costen de guanyar. Cadascú lo seu perquè s’ho ha guanyat. Guanyat, no robat. El govern català, l’espanyol, l’europeu i el mundial ens roba la dignitat catalana, l’espanyola, l’europea i la mundial. L’única diferencia és que els catalans que tenim una llengua, una identitat pròpia de mil anys d’història, potser estem mil·lenàriament fins als pebrots d’abusos i una mica més a la vora de la ratlla que ens ha de fer perdre la por. Potser aquests mil anys d’història catalana s’han de validar i reconèixer començant per nosaltres mateixos, ficant a les garjoles als propis lladres catalans. No més paraules, ni contes de roses i dracs, sinó fets; fets són referents. Hem de recuperar la vergonya i dignificar la paraula amb fets. Cal fer servir l’espasa de tots els Sants per dividir el binomi normalitzat LLADRE+CATALÀ, lladre+dona, boletaire+lladre, espanyol+lladre, musulmà+lladre, mare+lladre, del PP+lladre, del CiU+lladre, banquer+lladre…
.
Per començar
Primer de tot, fem una crida a la gent més diversa, de tota mena, a exercir el seu dret a decidir entre LLADRES SÍ i LLADRES NO. I un cop haguem fet aquesta tria reflectida en les adhesions a la proposta oberta però dirigida al bé comú del manifest, amb la nostre capacitat de voler ser Persones i perseverar en aquest difícil camí, seguirem triant com a subjectes únics i diferenciats allò que representi indissociablement el bé propi i el de la comunitat. En un laboriós i participatiu procés constitucional que no és altre cosa que assentar les bases que representin la societat que volem, la dels NO LLADRES, validarem tota aquesta feina a les urnes. Això és el que volem i això és el que ja estem fent i succeirà si és veritat que sabem sumar. Si recordem que els catalans tenim la fama històrica de pensar que els diners representen la dignitat de la feina ben feta i costen de guanyar. La dignitat humana també costa de guanyar, ens ho hem de saber, poder i voler aplicar.
Lídia Pujol – Foto Santi Yaniz
.
lladres no gracies.
una pregunta amb resposta clara, justa i de gran claretat per fer justicia i sense banderes.
La gen com tu ajuda a fer un mon millor gracies
per ayuda a fe un mon millo