Sister, remember your name (germana, recorda el teu nom)

Jordi Maurel ‏@JordiMaurel

Per curar-se d’un Pujol res millor que una Pujol. Na Lídia. Escolteu la seva Polorum regina. Talent en estat pur. Gràcies Lídia.

Qui sap… recordo una lletra de Radio futura o Juan Perro… y es que el amor es una enfermedad que una vez contraida no se cura y que por más que uno quiera perdura y se contagia con facilidad… L’Amor és la malaltia que desitjo s’estengui pel sistema del regne de la força i l’egoisme que consisteix a vetllar per la família i la seva heràldica per damunt dels germans de la comunitat humana. Sí, el gran assassí del segle XX és el pare de família com deia Hanna Arendt, però quan l’avaricia, i no l’amor, és la tria dels nostres dirigents, aquells que inventen, aproven i promulguen lleis orientades a l’acumulació de béns d’uns pocs, legalitzant i normalitzant als lladres de gran capital, el perill truca porta per porta per dir-nos que ha arribat l’hora d’aixecar-se del sofà. Cops rere la porta que ens conviden a donar sentit a la vida. Tots podríem ser mentiders i lladres, no ser-ho ha de ser triat constantment. Tenir diners facilita moltes coses, però no enriqueix la qualitat humana que relaciona amb veritable parentiu a les persones. Som infinita necessitat d’estimar i ser estimats mai apaivagat en plenitud, però, el convit és constant. Són mans ofertes sempre i enllà de l’heràldica: ¿vols venir? ¿vols tornar a casa? ¿allà on tots som u? El meu desig, l’anhel, el misteri que se’m revela cada cop que l’amor supera amb escreix la por, és l’única esperança de canvi personal i col·lectiu. Sabem que l’únic que no canvia és el canvi, però els nostres dirigents, aprofitant la passivitat, han construït un món rígid a la seva mida. Res paga la mort dels meus germans, dels meus amics, dels meus amors i la meva pròpia, tret de l’Amor. Vull ser la persona que descobreix el seu nom en cada abraçada sense obviar que el mecanisme natural del món fa que la pedra més gran esclafi la més petita, però quan el poderós, en lloc d’abusar de la seva força, s’atura i no ho fa, apareix el miracle de mirar al nostre pare de família heràldica com a un germà. Penso en Sant Francesc i el seu nu al ben mig de la plaça del poble, quan el pare -poderós vers el fill per tots els heràldics diners que li ha donat i totes les lleis dels homes que compleix- reclama respecte i amor a canvi. L’Amor és Lliure. No és cap tracte, és gratuït, sublima les coses, les obre a l’infinit i se’n desfà de tot allò que pesa tant que no el deixa volar. Hi va haver un període de ma vida que em pesava el cognom del meu pare, López. Avui el joc de paraules d’aquests tuit posa el cognom de ma mare en una balança no per si mateix, sinó perquè allò que m’inspira no pesa, no llastra, encoratja, pot ser català i andalús alhora, és l’Stella matutina que a tots i cadascun il·lumina, sigui quin sigui el grau de pobresa del seu cos o la seva ànima; l’Stella dels quatre pols, Polorum Regina, aquella que reorienta el procés, el camí de viure. Vinc d’una heràldica i vaig i cerco al meu nom; l’espai i el temps que em queden de vida són tot el que tinc. Els comptes a Suïssa o la tria d’una vida fàcil que no confronta la injustícia i lluita pel que desitja amb eines d’amor, no tenen res a veure amb tot això, són la veritable malaltia.

Avui m’he despertat cantant Sister, de la banda sonora de la gran pel·lícula del Spielberg El color púrpura. Dubtant de tot, de mi, del meu nom, de tot el que dic, de tot el que faig, de tot el que no veig perquè sóc Llum i oblido que tot el que és important no es veu amb els ulls.

Del blog de Guillermo Villaverde:

Miss Celie’s Blues, que todos conocen por Sister, es la canción que le dedica Shug Avery a su amiga Celie Harris para que sepa que no está sola, que tiene una hermana de corazón que la entiende y apoya. Le hace ver que las dos son especiales, que pueden soportar todo lo que las echen, y que ya no tienen tiempo que perder para hacer realidad sus sueños cantando y bailando.