Us asseguro que mentre anava conduint cap a Sant Feliu de Guíxols i pensant les tres hores d’anada i les tres de tornada per presentar el Procés Constituent amb l’Arcadi, el Josep Bel i el Joan Bou, ho feia contenint els renecs i dient-me a mi mateixa que jo no… no… que no. Que jo no sóc… Quan a la tarda parlava amb el Ramon de l’organització, qui va ser realment persistent en la meva participació, que convindria que encara hi anés més d’hora per fer proves de so, vaig realment fer un procés reconstituent de tot el que em brollava.
Dissabte passat vaig estar a la segona classe sobre la Simone Weil al Monestir de Sant Benet de Montserrat. La Teresa parlava de la Bellesa, del proïsme i les pràctiques religioses com a formes implícites de viure a Déu, de viure l’experiència d’Amor que dóna sentit a la vida. Allò que no pots anar a buscar ni controlar i, més aviat, com un veritable miracle, et sorprèn totalment desarmat o fins i tot “armada hasta los dientes” que és com anava jo.
Quan vaig arribar a Sant Feliu de Guíxols, des del primer instant tot va ser una reacció en cadena de petits miracles. Per començar, el teatre està just davant de la Portalada de Sant Benet al Monestir de la Porta Ferrada, on vaig fer la darrera Cerimònia de la Llum un dia abans de marxar cap a Veneçuela per fer el seguiment de l’aventura de la Teresa Forcades amb Chávez. La rebuda del Ramon, la salutació de tota la gent que hi participava, el rostre de la presentadora…, la Danae, em va resultar familiar i, efectivament, ella també va al curs de la Teresa sobre la Simone. De seguida va sortir el tema dels deures i la pregunta sobre la que hem de reflexionar: el perill no és que l’ànima dubti si hi ha pa o no hi ha pa, sinó que es deixi persuadir per la mentida que no té fam. Força estona del viatge a Sant Feliu anava pensant en la frase i, de sobte, vaig recordar quelcom que la Teresa va llegir a classe. Aproximadament va dir: Dos éssers alats, dos ocells, damunt de la branca d’un arbre. Un, menjant un fruit i l’altre mirant-s’ho. Així som.
Com si sols estigués feta de coses pràctiques, de pa, mentre viatjava, anava negant i renegant. I el que feia era persuadir-me que jo no tinc fam d’Amor.
Ahir, tot l’acte, les persones, les presentacions, la poesia de l’Espriu sobre un mirall trencat en milers de bocins des dels inicis -bocins som tots i cadascun de nosaltres i no podem prescindre de cap per reconstruir la imatge original d’Amor-, els parlaments, la conversa amb el públic i, finalment, el sopar a la Buganvilia (tot un somni fet realitat pel paladar i els sentits) va fer-me adonar que la meva ànima té fam i s’alimenta d’Amor mentre mira embadalida l’altre ocell, el cos, que menja el fruit.
Ahir la presentació del Procés Constituent va ser l’horitzó comú que va propiciar que moltíssimes persones, úniques i diferents, treballéssim juntes per causa d’Amor. I el cos i l’ànima de tots varen ser nodrits en la consciència que, sense Amor, només som budells i això és mentida.
.