Resposta al comentari de Ramón al post «El temps s’ha acomplert. Ha arribat l’hora!»
«El temps s’ha acomplert. Ha arribat l’hora! La Justícia ja està aquí, Despertem amics! La Veritable llei és entre nosaltres, només cal que hi creguem i la compartim.» ¿No creieu que aquest tipus de llenguatge és més propi d’una secta messiànica? No sé… calia expressar-ho d’aquesta manera?
Tens raó, Ramon, estic parafrasejant un fragment de l’Evangeli. I sí, són paraules de Jesús, a qui anomenaven el messies. L’home a qui van pelar per dir que l’Amor no privatitza la sanitat, ni comet el major robatori de la història.
M’ha sortit fer-ho així perquè darrerament tinc el convenciment que és del tot necessari rescatar del poder el sentit original de les paraules i redireccionar-les cap a la justícia, el seu veritable origen. Sobretot d’aquelles paraules que hem mamat, traumàticament o no, i legitimen formes implícites o explicites de relació jeràrquica.
I l’Evangeli, com la democràcia, ha estat buidat de sentit original i reengreixat de porqueria al llarg de la historia pels intermediaris entre l’Amor i l’home. Ara que aquests intermediaris estan deslegitimats tant a la política com a la religió i són al punt de mira de la més amplia diversitat, em fa il·lusió expressar-me amb unes paraules que fins fa poc rebutjava perquè les identificava amb els «malvats»-com ja els anomenava Ramon Llull al segle XIII-, persones que ocupant un càrrec de confiança trien exclusivament el propi interès en lloc de triar el bé comú.
La nova llei, no la de l’home és un llop pel l’home, sinó la que ja anunciava el Sr. Jesús als Evangelis, ja és aquí, i el llibre de Cafèambllet són paraules i accions que ho demostren. Aquesta és l’única llibertat possible, l’esser humà pot ser egoista però també pot ser generós, pot dormir o despertar, ser actiu o passiu. Ara ja no em fan rebuig les paraules sinó la gent que tria ser gentussa, se les apropia i les utilitza per seduir la manca o la poca consciència d’aquells que fan servir el seu temps per sobreviure i dels que ens hem acomodat i ens fa mandra preguntar-li al Sr. Mas, una i una altra vegada, On són els nostres diners!
La perversió del sistema democràtic també oferta els seus messiànics intermediaris entre els diners i el poble, com bé vàrem veure al nostre president amb els braços oberts passejant en bus pels carrers de Barcelona les passades eleccions, aprofitant que la paraula Independència tenia la credibilitat d’un milió i mig de persones al carrer.
Si hi ha tanta gent fent alguna cosa en aquesta direcció, és perquè la Justícia és transpolítica, transgènere, transreligiosa, transtot! Per això encara no ha arribat l’hora de què el Procés Constituent es casi amb cap partit. Està picant a totes les portes per preguntar a cadascun de nosaltres si volem un món més just per tots o no. I aquesta pregunta li podem fer a la gent del PP, de CiU, de la CUP, del Madrid… El temps s’ha acomplert i la pregunta és aquesta: -¿Vols despertar o vols seguir dormint? La justícia ja no és quelcom ridícul, gràcies a la tria de Déu* que molts fan a cada instant. Fins i tot ens fa vergonya ser tan egoistes. Beneïda vergonya que ens qüestiona. La violència de gènere n’és un bon exemple: la sang no deixa de rajar però fins fa poc se’n podia parlar com si fos natural i ara ja no. Ara posem límits a l’abusador i no a la víctima. Arribarà un dia en què podrem parlar de democràcia perquè haurem fet un procés constituent pensat per afavorir al 99% de la població, i l’1% d’aquesta dictadura financera que ens governa restarà captiu a les presons. Arribarà un dia que fer servir un passatge de l’Evangeli per parlar del compromís amb la Justícia, l’Amor i la Llibertat serà el més adequat. Per mi ja ho és, per això ho he fet.
El temps s’ha acomplert. El Regne de Déu* és aquí. Desperteu i creieu en la bona notícia (Mc, 1, 15) .
És l’hora: Fa uns anys la Trinca feia una paròdia del Raimon i cantava:
Però el dia demà eixe poble cridarà – S’ha acabat el bròquil. Tu ja m’entens! Doncs Eixe dia ja ha arribat company. El llibre de l’Albano i la Marta és un referent a seguir per actuar aquest “despertar, quan veus tota la gent que s’està mobilitzant a les assemblees del Procés Constituent per tot el territori català, també. I quan des del sofà de la tele escoltes a la Teresa i l’Arcadi, i et vénen ganes de votar i no precisament el que sempre has votat, veus que per fi hi ha molta gent que vol despertar.
Ara, Ramón deixa que et digui el mateix però com millor m’expresso. T’ho canto de dues maneres ben diferents: una parla de la miserable tria que fan els “Malvats” i l’altre de l’Amor que Som i Serem i que aquí i ara també és al nostre abast si el triem, amb paraules i fets.
Gràcies Ramon, perquè la teva pregunta m’ha despertat i m’ajuda a tenir-ho més clar.
*Déu és Amor
.
Admirada Lídia,
Em dónes una aclaridora resposta i bons arguments que em fan difícil no estar d’acord amb tu, en gairebé tot. Parles del sentit de les paraules, de recuperar el seu origen en la justícia. I hi afegeixo: que cansats estem avui dia de veure la «paraula» constantment prostituïda! O usada com un arma llancívola amb l’únic objecte de destruir l’adversari, que més que d’oponent, el tractem d’enemic.
¿Què podem dir dels intermediaris entre l’Amor i l’home, un parany que ha estat constant al llarg dels temps? Segurament, que sempre han existit. I crec que sempre tindrem aquests prestidigitadors o embaucadors que en tot moment treballen buscant el propi benefici, o el d’un grup concret (sigui aquest grup una religió, una pàtria o un sistema social).
D’acord que tant l’Evangeli com la democràcia han estat buidats del seu sentit original i reengreixats de porqueria pels intermediaris. Però l’home no viu sol, i tant l’Evangeli com la democràcia es fan «en mi» ensems que s’acompleix en «l’altre». Jo, com a ésser trascendent, formo part d’una Unitat que sobrepassa el meu fràgil cos, la meva limitada ment, i fins i tot el meu desconegut esperit. Et parlo d’aquesta manera perquè has escrit Amor en majúscula, de la mateixa manera que l’hagués escrit jo. I aquest Amor, quan se’m manifesta, em diu que les bones persones, la rectitud, el compromís i el desinterès, també són presents a l’Evangeli, a la democràcia i a molts altres llocs.
Em sobta, no obstant -i segurament que és perquè no et conec prou-, aquest llenguatge estripador que uses, com si fos un torrent desbordat que ja no vol contenir més la ràbia. Tu tampoc no em coneixes pas a mi, i potser sovint has vist -en la ximpleria reduccionista del comentari fet a rajaploma- que molts cops també escric pel broc gros, amb paraules gruixudes i contundents, com ara: «lladres», «pocavergonyes», «malànimes» etc. Però en el fons jo no sóc d’aquesta manera. Tinc uns valors arrelats en l’Amor, amb aquella A majúscula que ens regeix, i que sempre em fan sentir molt a prop de l’altre; i, obviament, també tinc les meves mancances, com tothom. A nivell de treball interior, m’agrada més «fer» que «dir». I ara faig una excepció i en dic una: «Sigues tu el canvi que vols veure en el món» Mahatma Gandhi.
Com a disculpa, o demanant la teva condescendència, et diria que si al final de la teva cita evangèlica haguessis possat només aquest afegitó (Mc 1,15), llavors segurament que no haguéssim tingut cap malentès. T’ho dic sincerament, no em considero cap savi en res. Però si jo ara escrivís: «Aquell que em percep pertot arreu i contempla tot en mi, mai no em perd de vista, ni jo a ell» i a continuació no hi afegís «Bhagavat Gita 6:30», possiblement a tu et quedaria el mateix interrogant que em va quedar a mi.
I per acabar, estic molt content que aquesta petita controvèrsia hagi servit per estendre un pont més ferm entre dues persones que, com la majoria de la humanitat, tenen més semblances que diferències.
Les gràcies te les he de donar jo a tu.
Una gran abraçada.
Em sento una mica com el conill d´Alícia en el país de les meravelles: «faig tard, faig tard».
Llegeixo qüasi nou mesos després el post, la resposta i la re-resposta entre tú i en Ramon. I vull felicitar-vos als dos, i encara que com dic ha passat molt de temps (o potser mai és massa tard) tenia la necessitat d´escriure aquestes línies com a mostra d´agraïment per lo enriquidor de les vostres paraules, pel què dieu i per cóm ho dieu, més enllà d´acords i petits desacords. M´agrada dir gràcies molts cops. Gràcies i abraçades
Nota per a Lídia: Vaig per la pag.124 del llibre d´Albano i Marta, i ara baixo a fer un cafè amb llet.