M’agrada que coincideixi la data del 23F amb el primer concert a Barcelona que proclama l’actitud que m’he proposat tenir davant de cada situació d’injustícia que trobi en el meu dia a dia. Vull fer la Revolució i tornar-la a fer constantment. Les situacions que cada dia m’etziba la vida per fer-la, me les vull prendre com veritables oportunitats. Sí, sovint em puja la sang al coll, és així. I la feina de posar brides que tinc amb cadascuna d’aquestes glopades és el que jo anomeno fer la revolució. Aquesta revolució comença per reconèixer la meva vulnerabilitat. Sí, a mi, les bèsties de totes les selves del món, se’m pugen als ulls en actitud d’atac, de 0 a 100 en un segon. Avui vaig al jutjat a acompanyar als meus pares al judici per les preferents amb Bankia. Sí…. Ja estic sentint com se m’amunteguen a la boca les paraules del crit ofegat !Que le corten la cabeza! de la reina d’en Carroll. Avui seré temptada, perquè aniré a les Corts com si anés al teatre, a veure l’espectacle de llei dels poderosos pels poderosos. En aquest espectacle, mon pare i ma mare tenen un paper predeterminat: ma mare representa l’obediència i mon pare la violència. El meu, per caràcter, és decidir entre rebentar i perdre els papers o fer la Revolució, és a dir, observar, pensar, decidir i actuar en direcció a sumar forces amb la resta d’afectats que som el 99 % de la població restant, per confrontar l’abús, la mentida i la traïció legalitzada.
Potser si jo hagués estat immersa en un entorn on ser és tenir una pistola, i sense la consciència de la preciosa feinada que implica Ser Persona, cada cop que em vénen ganes d’entrar a les Corts o al Parlament a cridar Prou!, en Tejero, al meu costat, hagués estat un bon noi…, potser m’hauria quedat ben descansada.
La companyia de teatre que va fer aquell espectacle teloner del discurs del reietó, era boníssima. Van fer exactament el que se’ls hi va demanar. Penseu que l’obediència cega al director, a l’exèrcit, ho és tot. Com més obedient, més bo. Això sí, per garantir l’èxit de l’obra, a escena, cal tenir en compte el ritme, les dinàmiques, els cops d’efecte i, per això, la tècnica i l’educació perfecta és la que està basada en la relació d’acció-reacció. Per exemple. Acció pànic: representes un cop d’estat. Reacció salvació: fas sortir per la tele al reietó.
El marc constitucional sorgit de la transició, de la por, va ser creat pels hereus del dictador i relligat fins al dia d’avui en l’espectacle de circ que es va fer al parlament aquell 23F. El discurs del domador de feres gangós va afermar els ciments de la perfecta dictadura que tindria aparença de democràcia. Em refereixo al pare de la criatura, hereva de tota aquesta farsa, que li va prendre la pilota de les mans al nen i li va dir: “I ara, això que t’he fet jo, tu ho faràs als altres i ja et diré com. Tu no pensis i obeeix.”
La Revolució és la feina de reconèixer la possibilitat infinita d’identificar-me amb mi mateixa, de ser jo, en lloc de ser obedient i reaccionaria. És la feinada de cercar la felicitat una i una altra vegada.
Perquè així ho he volgut, perquè ho he buscat i, per sort, sé profundament, inestablement, inspiradorament que tot el que no és Amor no és res. La facilitat d’obeir, i la reacció a l’acció d’un altre, no és ser un mateix, no és Amor. I sense ser jo, sense ser Amor, sense el risc inèdit que implica estimar, no puc aspirar a la veritable felicitat. El consum, l’entreteniment, la falsa seguretat, la servitud, l’esclavatge i la reacció violenta, no donen sentit a la vida, a la mort.
El proper 23F el Pau Figueres i jo en farem un altre, d’espectacle, el de proclamar la felicitat de ser Jo, única i en relació d’Amor amb els altres. Costa i, també perquè costa, dóna i omple de sentit la vida, per això Farem la revolució i la tornarem a fer. Perquè estem vius i ens toca.
Pd: Sabeu? D’ençà que penso aquestes coses i a cada glopada estic atenta de fer tant com puc el procés i les accions orientades en aquesta direcció, la certesa que la mort s’acosta cada dia és un estímul per ser qui sóc quan abans millor, i tinc menys por a perdre coses. Déu ser perquè aquesta orientació em fa guanyar indissociablement en dignitat i en qualitat de relacions.
No pots desmuntar la casa de l’amo amb les eines de l’amo.
Article a eldiario.es
Enviar comentario