He tret les males herbes, he remogut la terra amb l’ajut del ramón, he fet els cavallons, he clavat les canyes per les tomaqueres i he plantat enciams, maduixes, carxoferes, cebes i mentre el rossinyol anava festejant.
El trobador Peire d’Alvernha al segle XII va escriure al seu contemporani Bernat:
“Amic Bernat de Ventadorn, com podeu deixar de cantar en sentir el rossinyol refilar tant de nit com de jorn? Escolteu com en gaudeix! Tota la nit canta sota una flor. Sap d’amor millor que vós mateix.”I Bernat de Ventadorn (…1147-1170…) va composar una de les cançons de trobadors més precioses que s’han escrit mai
Quand vei la lauseta mover.
Quand vei la lauseta mover de jòi sas alas contra’l rai, que s’oblides laissa chaser per la douçor cal cor li vai, tan grans enveja me’n ve de cui quei veja jausiond, meravilhas ai, car desee lo còr de desirièr no’m fon. Quan veig l’alosa moure les ales, de joia, contra el raig del sol i que s’embadaleix i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! Quina enveja més gran em ve de tothom que veig joiós!; estic meravellat que tot d’una el cor no se’m fongui de desig.Del mestre Prevert que m’ha inspirat i acompanyat tantes vegades, vull també oferir-vos
Quin dia és avui?
Nosaltres som tots els dies, amiga meva nosaltres som tota la vida, amor meu ens estimem i vivim, vivim i ens estimem i no sabem que és la vida, i no sabem que és el dia i no sabem que és l’amor.I de preguntar-me quin dia és avui i respondrem que és dia d’amor, he transcrit per compartir amb vosaltres, un fragment de la conferència que vaig poder gaudir i que tant va inspirar el meu cant, de Mª del Mar Albajar.
Que és el futur?
Quan parlem de futur no parlem tant d’una cosa que passarà després sinó d’aquella possibilitat possible a cada moment. El futur és com la oferta que jo tinc aquí al davant a cada moment, de realitzar la proposta d’amor, que serà real si jo decideixo participar-hi i no serà real si jo no decideixo participar-hi. El futur com a possibilitat possible que dinamitza el present a les possibilitats sempre més grans d’amor. Això és el futur. Un futur que obre la persona a la proposta d’amor sense abandonar l’humà, sense abandonar el present, sense abandonar la història, sinó obrint la història a la seva realitat.
L`únic realista és la esperança, deia Moltmann. No és realista la posició que claudica davant les evidències o limita les expectatives a allò conegut de la nostre experiència. És realista la mirada a la realitat de mi mateixa i de tota la realitat que no acaba amb les meves idees, ni amb les meves pors, ni amb les meves previsions, ni amb tot el que jo conec ara. És veritat que la realitat ve definida i condicionada per tots aquests condicionaments però el que és realista és la mirada que s’obre a les possibilitats que estan per explorar. Cada acció nostre crea futur i aquest futur pot ser autèntic, pot ser realment futur o pot ser inautèntic. El futur inautèntic és el futur fet d’aquestes respostes nostres que ja son velles només de sortir, son pura repetició del que hem fet tota la vida, son automàtiques, no fan que succeeixi res de nou. El futur autèntic és inaudit, és fet de la confiança en el que tinc, sense saber-ho, amb les possibilitats, amb aquesta anticipació d’amor que està en el present i que porta a un futur però no nou en el sentit de millor sinó qualitativament nou, aquesta recreació del que tenim en el present. El Sebastià Mora ho deia, tenim molt, si pensem en el que no tenim repetirem, però tenim molt, podem escoltar tot això que tenim com a possibilitat i fer-ho, fer-ho realitat. La nostre fe doncs és la possibilitat possible a cada moment, l’horitzó per a cada instant de la nostre vida i depèn de nosaltres, és al nostre abast. L’amor ens l’acosta ens el vol donar, però cal participar-hi, cal apostar-hi, cal arriscar-se perquè és faci real, sinó és una realitat com a possibilitat i l’amor ens diu que l’horitzó de la història humana, d’aquest present, d’ara és la història divina, la manera de ser de l’amor, l ‘amor mateix. La crida del deuteronomi: avui et proposo triar entre la vida i la mort. Entre aquesta repetició aquesta vida vella o una vida nova. La fe és l’aventura humana d’obrir-se a la veritable realitat de tota la realitat, a l’esperança, present des de sempre com a dinamisme d’amor alliberador i creador. La fe implica l’acceptació i el compromís amb la realitat i la història per portar-les per anar amb elles vers un futur nou infinit, inaudit. La fe és l’aventura, el risc personal i còsmic, amb tota la creació de la lliure i gratuïta auto donació, d’aquesta expressió de qui sóc, de l’acolliment de l’altre tal qual és per arribar a trobar que aquesta mateixa aventura, és l’aventura d’amor, és el que amor ha fet tota la vida amb nosaltres.
Mª del Mar Albajar.
Diplomada en ciències empresarials i llicenciada en direcció i administració d’empreses a la Universitat de Barcelona amplia els seus estudis a Nantes, França i Preston anglaterra. Llicenciada en teologia, realitza un màster en teologia a Berkeley, Califòrnia. Funda el grup dones i teologia de Barcelona. Realitza estudis de cant, orgue i piano. És focusing trainer de l’Institut Focusing de Nova York i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.
Feliç dia d’amor, amigues i amics.
Pd. Per cert, Déu és amor. I la monja a qui m’abraço no és la Mar.
.
.