* Materia de la que està fet quelcom (barbarisme de la iaia)
La Iaia Rosalia tenia 94 anys quan va morir. Fa uns dies el Gerard Quintana i jo ens vàrem trobar per enregistrar un vídeo que parlés de cultura, de la cultura que volem, també per donar el seu recolzament al Procés Constituent contra la dictadura financera i el lladre que no se’n penedeix ni que el crucifiquin, cosa que amb les actuals regles del joc, ja sabem que no passa mai. No sé com he arribat aquí, potser és que tots els camins i tots els temps tenen la seva Roma imperial.
He citat al Gerard perquè la seva d’àvia va morir amb 104 anys i guanya per 10 a la meva. Recordo que em va dir: “Les avies són la nostre història, la nostre identitat, i ens queden molt a la vora. Últimament conto els temps per avies. 200 anys, dos avies, 500 anys, cinc avies, 2000 anys vint avies, no n’hi ha per tant.” Fa vint avies de l’escena de la crucifixió de l’home que deia que tots som germans, envoltat dels dos lladres, el penedit i el que no. No hi ha més, un horitzó de Justícia, unes bases del joc per vetllar per aquesta justícia, i la realitat humana, plena d’errors, vulnerabilitats, pors, egoisme, Amor i Llibertat indissociables en constant procés constituent d’aquesta humanitat. De potencialment lladres ho som tots; uns se’n penedeixen i altres no, això és així i no en sabria dir res més que diu la cançó, però de l’estupidesa de permetre que els que representen al poble escriguin les regles del joc, crec que tenim mooolt a dir i moooolt a fer. La Vida Nova ve de lluny i és el procés de constituir-me a cada pas en la relació amb els altres en direcció al bé comú. No hi ha més, donar gràcies i demanar perdó o anar a la presó. Vull una nova constitució que es posicioni clarament en aquesta direcció. No val ficar als lladres de pomes a la presó per complir l’expedient. A dins hi vull als lladres de milions, als que provoquen les retallades per privatitzar els drets universals i, sobretot, vull que ens tornin els calers.
La meva avia va passar més gana que un mestre d’escola, més gana que una cantant… La meva avia em mirava i, encuriosida, em preguntava -i tu nena, quan penses treballar?… La iaia, no va anar a escola. A ningú que estigui apoltronat li interessa el criteri dels altres. La iaia no tenia coses. La iaia tenia gana i proclamava la seva dignitat dient: tot i la gana que he passat, mai no he robat res a ningú. Els pebrots unisex de la meva avia venen de la Garrotxa i puc certificar-los heràldicament 300 anys, és a dir, 3 avies de puresa Garrotxina. Jo torno a ser xarnega, és a dir, escudella barrejada i, tot i així, ben catalana perquè és així i no en sabria dir res més. Ma mare m’ha cantat les cançons de bressol amb allò tan català que diu, nonino, tralarà, i després m’ha parlat amb aquesta llengua i cultura de més de deu avies, mentre mon pare ho feia con salero andaluz.
Setmanes abans de morir la meva avia ajaguda al llit, inflada de no metabolitzar els medicaments, quasi sense poder parlar, va fer un gest que no oblidaré mai i vull proclamar per sempre més: la seva mà recolzada damunt de la panxa quan, de sobte, va aixecar un mica el braç, va tancar els dits per la punta com si agafes alguna cosa, com si fos una petita grua d’aquelles de fira que, en el millor dels casos, recullen qualsevol punyeta i la transporten fins la sortida. Així va fer el braç de la iaia, va voltar de la panxa a la tauleta i allí va obrir els dits per deixar anar alguna cosa. M’havia tocat un premi, això ho vaig entendre però, quin? -Què fas? Què és això iaia? Per resposta, la mirada seriosa, profunda, de pes… què vols dir?… la mirada… no t’entenc… què és això?…. I amb molt esforç em va dir: -Els Pebrots. Ara et toca a tu.
Que ningú em toqui el «generu» dels pebrots de la Iaia. Ni «Cristu». Tot i que sé que «Ell» mai no ho faria, «Ell» és l’horitzó comú, la Justícia, sense gènere, de Bon «generu».
.
Últimes noticies de la Roma Imperial: Recents troballes arqueològiques han desvetllat que els dos lladres que envoltaven a Crist a l’escena de la crucifixió eren dues dones.
En aquesta Vida Nova que cerquem es fa servir el femení genèric i en el futur no es podrà dir tant a la lleugera si les crucificades dels dies que s’acosten, eren dones. Ni si van ser Adam i Eva els qui vàrem mossegar la poma, o Eva i Lilith…
Article de Bel Olid: Contra tots i totes
.
Recomanació del llibre: “Dibuixant el gènere” de Gerard Coll-Planas
Il·lustracions Maria Vidal. Pròleg de Teresa Forcades.