El missatge original d’aquesta Església parla d’igualtat, del fet que tots som únics i germans; el Magnificat canta «derroca els poderosos i exalça els humils…». Els Evangelis narren la historia d’un tal Jesús que va morir a la creu per proclamar fins al final aquestes idees amb fets. L’Arcadi i la Teresa tenen aquest referent, fins i tot sabent que a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Creuen que si hi ha una Església que es proclama representant dels Evangelis, cal dir una i vegada una altra que les jerarquies són cosa dels éssers humans i no de l’Amor. Per tant, si ha de marxar algú, no són ells dos, sinó aquells que han segrestat durant mil·lennis l’espiritualitat de la nostra cultura i han pervertit la moral en benefici propi. ¿L’esquerra del nostre país respon amb fets a la ideologia social d’esquerres?, ¿La nostra democràcia és real? ¿Què podem fer? ¿Marxar de la societat o lluitar per canviar-la des de dins? ¿Hi ha algú que pensi que dins de les pròpies famílies no existeix l’abús? ¿Què és més sacríleg, un capellà que abusa de les criatures o un pare que abusa del seu fill? ¿Si som tots éssers humans, quina diferència hi ha entre dins i fora?
Ens roben el pa i la música, el criteri i el misteri, a dins i a fora. Cal despertar d’aquest malson, perdre la por a percebre’ns a nosaltres mateixos i al nostre món, i fer-nos càrrec, sigui quin sigui el nostre lloc, que les veritables Política i Justícia són indissociables, com ho és ser persona del ser en comunitat.
Jesús és un referent d’Amor i Llibertat de la nostra cultura. Recuperar la consciència que essencialment som únics i diferenciats en relació d’igualtat de drets, que som comunitat, és pel que treballem les persones que volem a cada instant ser Persones; i aquest missatge està tan segrestat per aquesta Església que ha esdevingut jeràrquica com ho és la democràcia en una societat que ha incentivant la individualitat i la indignitat fins a la vergonya més vergonyosa, aprofitant i capitalitzant les debilitats humanes. Ha dissociat l’individu de la comunitat com si en la recerca constant de felicitat que som, es poguessin dissociar. El meu benestar no depèn només d’un bon sofà sinó de la meva relació d’amor amb el veí. Què fem? ¿Lluitem des de dins? ¿O marxem i deixem el nostre lloc vacant com va fer la rebel de Lilith permetent que l’home s’inventés una Eva feta a mida i instaurés l’abús i la competència en lloc de la cooperació, com a forma de relació entre els humans?
Justícia és la paraula de Déu que l’Arcadi i la Teresa proclamen, mentre els governs del món proclamen que el nostre déu són els diners, els mercats financers que han violat a porta tancada la Constitució imposant-se a les necessitats de les persones; els bancs, que, en lloc de fer una funció social als emprenedors, són rescatats amb els diners que representen el nostre treball, endeutant-nos per generacions.
El nom de Déu, que representa el misteri, la nostra transcendència, la possibilitat possible, el fa servir tothom en va, com per exemple ho va fer el senyor Bush amb el seu “eix del bé i eix del mal”. La Teresa i l’Arcadi, Lucía Caram, Pere Casaldàliga visibilitzen l’Església que no surt als mitjans i són l’Església de veritat, l’Església de base que forma part dels grups de lluita social de base; representen una nova imatge de Déu i de l’ésser humà, la de l’origen, la que ens diu que som germans i que la salvació no és possible fora de la comunitat.
Necessitem un veritable canvi polític que cerqui la Justícia, propiciat per subjectes únics i diferenciats que avancen també cap a un veritable canvi interior. Déu, és a dir AMOR, no és tota aquesta merda nostra, és l’esforç de convertir-la una vegada i una altra en adobs que nodreixen la terra i donen fruit. Jo miraré de posar bastons a les rodes a l’abús fins a l’últim alè i, a tu, et necessito al meu costat.
.
Cristian@s indignad@s: la lucha de la Iglesia rebelde
.
The Guardian: Keeping up with Teresa Forcades, a nun on a mission
Convençut que és obra d’ELL, els altres sols som «instruments».., per tant donarà fruit, ja n’està donant. Gràcies per deixar que Ell faci en vosaltres. Evidentment així no podem continuar, cal que els coixos caminin, que els cecs hi vegin…. cal que caminem, mai contra ningú, mai amb altres armes que la Paraula i la Vida… però sempre deixant-nos endur tranquils pel Vent… una brisa suau on Ell hi és….Una forta abraçada. Cesc