Hi ha una cesura entre uns i altres que ens mostra que tots i cadascun de nosaltres som peces úniques i específicament valuoses per aquesta realitat. Sols amb un acte de qualitativa confiança podem travessar aquesta solitud en direcció a la relació, la comunicació guaridora i fèrtil de possibilitats.

Quan aquest vertigen existencial vers la finitud no ha assolit aquest acte de confiança relacionat amb el misteri, la nostra vulnerabilitat emmalalteix de por. I és seguint el camí de la por que arribem a les falses seguretats d’uns pocs que assumeixen el tutelatge de la nostra indignitat i posen un preu cada cop més elevat per realitzar aquesta perversa tasca.

És l’hora de la consciència i l’acció en conseqüència. Potser fins ara no l’hem pogut activar per decisió pròpia vers l’horitzó de justícia, amor i llibertat que podem anomenar Misteri, però hi ha un altre absolut, com bé diu Casaldàliga, i és la fam, la pobresa. La pobresa desperta les nostres consciencies quan la inspiració és menyspreada per la por, l’ambició o l’egoisme.

De sobte, ho hem perdut tot però, tot i així, sense res, encara vius, sempre tenim una darrera tria perquè, ara i sempre, és l’hora de lluitar contra la injustícia.  Sí, ens han mentit. Pel camí de la por i el tutelatge ens han conduit a l’abisme, però no a l’abisme que ens fa únics i ens repta a la relació d’Amor que ens és tan necessària com el pa. Ens han portat a la casella de sortida però amb una diferència: ens han tallat les ales i ja no ens donen pa. Tot i així, la darrera empenteta que el poder ens vol donar és la perversitat de fer-nos sentir culpables, i és aquesta falsa culpa la que encara ens paralitza i, en molts casos, ens aboca a l’abisme.  Potser no hem volgut veure venir el que ja està aquí, potser no hem confiat en un germà i ho hem fet en un farsant de tele. Sigui quin sigui el grau de responsabilitat de la nostre passivitat o egoisme, he somiat que m’abraçava al lladre i li demanava perdó per la meva contribució al seu delicte i, en aquell moment, he començat a sentir com m’han tornat a sortir les ales.

Aquesta vida no és només una vida corporal, material, limitada en el temps i la carn, és també poesia, bellesa, amistat, amor, desig, música, inspiració, relació, tendresa. Cal mirar totes aquestes coses intangibles que reconeixem cada dia com el veritable motor d’aquesta vida i verificar quant ens acompanyen en la distancia o més enllà de la mort d’algú estimat. L’abraçada que ens fa sentir que formem part -única i diferenciada- d’un misteri,  d’un tot que ens agermana i que té les seves dificultats, els seus conflictes, abusos, calumnies i errors. Però cal recordar que res no s’eternitza tret d’aquest horitzó que ens omple l’abisme i retorna als nostres ulls puntualment cada dia, i ens convida a mirar-lo. Siguin quines siguin les mentides de la humanitat deshumanitzada, hem de néixer amb l’albada i morir amb la posta cada dia, només això és viure. Demanar perdó i perdonar de tot cor per preservar la dignitat que, més enllà dels resultats, és l’única que possibilita una i una altra vegada la mirada a la justícia, l’amor i la llibertat que s’ofereix i ens convida.

La lluita per si mateixa dignifica la vida de qui s’hi posa a fer-la, tingui èxit o no. I per tant , jo m’hi poso. Teresa Forcades

.