Diu que enamorar-se és aquella pulsió que fa que sortim de nosaltres mateixos i ens posa en relació. Ens treu de les seguretats i fa que ens la juguem. Jo m’enamoro d’un somriure, d’una peça de roba, d’una magrana… Sí, m’enamoro d’un somriure, se’m nota perquè el meu rostre pren camaleònicament la imatge del somriure en qüestió i se’m queda estampada al rostre com un mirall estrany que retorna un reflex nou. Decidir si em compro la peça de roba sense que ningú em digui si em queda bé és ben bé un acte d’enamorament de la peça de roba. Quan obro una magrana la imatge també se’m queda impresa al rostre i busco altres mirades on veure reflectida la fascinació de veure un tresor més tresor que les joies de la corona dels que porten corona.
Aquest any, després de l’enamorament del pessebre d’Ardèvol, després de posar-m’hi en relació, de proclamar als quatre vents la bellesa i l’esforç en comunió de tantes persones any rere any, jo també en formo part.
I formar part és anar enllà de l’enamorament, és haver-lo aprofitat, travessat quasi a les palpentes d’enlluernada i arribar, per fi, també a tocar de peus a terra. La imatge ja no està per fascinar-me, està aquí i ara per interpel·lar-me i demana la meva resposta. Formant part he vist des de dins com altres s’enamoren del mateix pessebre, i també professionals de l’escena, del vestuari, de l’acting, dels detalls de l’atrezzo, la llum… Però, sobretot, de la relació entre uns i altres a la vora del foc per compartir el regal de coincidir, com per miracle, en gustos i alegria. Aquest any han vingut amics que ja comencen, com jo, a escampar la preciosa experiència de compartir lliurement un tast de viure un món real poètic.
