Ahir el meu cant plorava. Ahir al Palau Robert després d’escoltar a la Bel Olid i a totes les dones que van participar en l’acte «Prenem la paraula» parlant de violadors estructurals que perpetuen violacions, violències i violadors als qui ningú ha donat coneixença de l’Amor ni els ha instruït a ser amadors (Ramon Llull). Vaig cantar entre llàgrimes de ràbia i, alhora, plenes d’Amor.

El Miquel Àngel Cordero ha estat i està al meu costat sempre donant fonament a la meva vulnerabilitat perquè jo pugui ser qui sóc a cada instant. Un cop més, la qualitat del vincle que tinc amb Ell, Miquel Àngel, m’encoratja a seguir posat la meva veu al servei de la qualitat humana que Ell mateix em dóna a conèixer i instrueix. 
Gràcies també a la Txell Sota, qui amb els anys ha esdevingut mestre d’Amor. A l’Ada Vilaró, dona-experiència d’Amor. A la Naia Martínez companya d’Escola d’Amor, i a la Laura, fonament invisible de la realitat visible del meu cant escènic. Sense ella, com sense totes elles, jo No sóc.
Morir sense amor, sense que ningú t’estimi de veritat. Així, de ben segur, moriran els creadors de les lleis i la violència estructural que perpetua la falta de consciència, la patètica i trista imbecil·litat criminal dels violadors. 
«Quien es tu dueño y a quien mantienes» deia Cecília. Aquesta és la patètica, trista, imbecil i criminal estructura que votàvem cada 4 anys. Unes lleis al servei de l’abús que sosté els privilegis i en contra del poble, les persones i tota la terra.

Foto Roser Blanch

Foto Roser Blanch