Per tal de no créixer, posa’t en bones mans. Diu papa Merkel.
Hi ha coses que ens afecten profundament i no sé si en fem prou cas. Creiem que estan lluny de la realitat aparent però, “màgicament”, allà estan. Per altra banda, aquí, ara, ens provoquen, ens inciten a la crítica i la confrontació, a desemmascarar la hipocresia, el doble joc… Però hi ha alguna cosa, alguna por, que legitima la nostra paràlisi d’acció… ¿Per què té més força perdre el que tenim que perdre la dignitat? De fet, és la moneda de canvi del sistema. Posa’t en bones mans és la frase més indigna que es podia triar per demanar el vot. Una frase que diu: “intensifica la teva nul·litat en la presa de decisions, portat bé i posat a les nostres mans (imbècil)”. És com el “yo te sacaré de esto, pequeña” de sempre però sense distinció de gènere. ¿Serà un senyal d’igualtat de no-drets…?
Tot i el resultat de les eleccions, crec que som molts i moltes les que comencem a preferir una veritat jove d’experiència i disposada a aprendre actuant i dels errors, a la professionalitat dels que, en benefici propi, prenen el relleu del papa i la mama, no sols per dir-nos què hem de fer i què no, sinó, més fàcil encara, no hem de fer res, només hem de posar-nos a les seves mans amb el nostre vot i legitimar els seus abusos.
Hi ha frases, com les de la Merkel, realment inspiradores… D’un altre mena, però, fa un parell de dies el Gerard Quintana em feia la cita d’un proverbi xines: “no es pot despertar a qui es fa l’adormit.” Em vaig quedar pensant quantes parts de mi es fan l’adormida… ¿Vull veritablement fer-me càrrec de la meva vida? ¿Em reconec el dret a l’autodeterminació? ¿Sé profundament de què estic parlant? ¿De què parla la Teresa Forcades quan parla del dret al propi cos i l’autodeterminació a traves del polèmic “assuntu” de l’avortament?
Les institucions de govern econòmic i espiritual, reproduint l’estructura familiar patriarcal, dominen a aquells que ja ens va bé deixar-nos dominar i estalviar-nos la feinada i la responsabilitat de ser un mateix en relació d’amor amb els altres, contra la injustícia, l’adversitat i els propis errors… (Amb el que m’agrada mirar-me la trilogia del Senyor dels anells, activament empoltronida triturant crispetes…)
Per donar a cada repte o contrarietat una resposta d’amor i no una reacció, cal una consciència pròpia de la realitat diferenciada i uns valors que tota jerarquia, perversament, voldrà dinamitar amb la nostra complicitat i consentiment. L’entorn que sosté la infantesa, que és referència primera d’amor i marcarà la resta de les nostres vides, al meu entendre, és la família. Sobre objectivar els nostres fills amb l’absolutització del pronom possessiu, en lloc de reconèixer-los la diferencia i potenciar l’originalitat, no planeja cap crítica oficial, ans el contrari: “posat en bones mans!!!!”.
¿Per què absurdament ens sentim culpables quan no fem el que volen els nostres pares? Em pregunto si aquesta culpa és directament proporcional a la por d’assumir el risc de viure la realitat tal com és, sense garanties, sense autoritats que ens diguin el que em de fer.
El company Jesús deia, aproximadament, no diguis pare al teu germà. Pare només n’hi ha un i està en el cel. (Realment, hi ha frases que cal no perdre de vista…)
“Se abre el telón” i apareix la Lídia amb l’abisme que s’obre als seus peus i un horitzó d’infinites possibilitats davant. Llavors, per una banda apareix lo Merkel!! amb les mans sobre la panxa i li diu: “Pooosat en boones maaaans”. I per l’altre, l’Antonio Machado tarareja distret la cançó del “se hace camino al andar.” “¿Cómo se llama la película?” (Ho sento, no podeu respondre, només jo la puc titular a cada pas.)
El nen, en la seva necessitat d’estimar i ser estimat, és responsabilitat de l’adult. La manca de judici és pròpia de la seva edat. Però demanar-nos el vot, que pressuposa una edat, posant-nos en les “bones mans” de la Merkel de torn és tractar-nos d’infants i, legalment, no ho som. En què quedem, ¿som adults o nens? ¿Més màgia?
Crec que, ni que sigui un instant, cada cop que puc mirar al meu pare i a la meva mare com a un germà i una germana, sóc adulta, i és com a tal que he de mirar les mans de la Merkel i decidir si els hi vull reconèixer l’autoritat de pastar ma vida o fer servir les meves pròpies mans. Quan el poder identifica un brot persistent d’originalitat, en comptes de fomentar-la com a garant de la insubstituïble vàlua del subjecte, deixa ben clar que formar part de la comunitat és deixar-se apilar per les seves bones mans en muntanyetes d’euros. Uauuu! Ara ho entenc: l’essència vital del capitalisme és la dignitat humana! El cristal oscuro!!
Fer espai al voltant de l’altre per propiciar i no entorpir la seva florida com a persona responsable de si mateixa i el seu entorn, és el punt essencial dels cursos que es fan al Monestir de Sant Benet de la muntanya “màgica” de Montserrat. Un monestir de portes obertes i dones actives en parlar i actuar d’Amor, tot un veritable misteri. Tinc la immensa fortuna d’haver conegut aquesta comunitat de peces úniques fa tres anys, i és la meva Escola d’Amor. Us asseguro que tenir a l’horitzó una frase o una altra fa que el misteri de viure prengui veritable sentit, o no.
Us convido a donar un cop d’ull a aquestes propostes. Potser alguna, si no totes, us pot interressar (ui, se m’ha escapat una r de Merkel, i és que cal màxima atenció i constant!). Sobretot si estem decidits a créixer en autodeterminació real en lloc de seguir-nos posant en mans de l’autoritat paternal humana, que a aquestes alçades i evidencies, és un senyal d’alerta realment perillós.
Cursos de Teresa Forcades
Cursos de Focusing de M. Mar Albajar
Tardes de reflexió, pregària i silenci de M. Mar Albajar
.
En un món en el que del què en podem tenir una certesa absoluta és que no en sabem pràcticament res, ¿? sobta adonar-se’n que el què més abunda és la maldat com el camí predominant, la ignorància i la corrupció sorgint de l’anhel dels ambiciosos, la desídia i la deixadesa convertides en virtuts que promou la societat, la perversió amb traïdoria dels qui ho poden exercir com a dret dels «vencedors», la addicció al propi esclavatge auto plaent com a producte de l’estultícia col•lectiva induïda, entre moltes altres vergonyes que els humans hem creat … En un món així sobta adonar-se’n, tot d’una, veient i mirant la bellesa de cada ésser viu, la poesia de cada matí que reneix, la subtilesa i tendresa de la natura tota malgrat nosaltres, la màgia inexplicable de l’amor entre les persones, la profunditat de la clarividència i el respecte sincers, la meravella de la compassió i la solidaritat quotidiana, la espiritualitat digne expressada com a responsabilitat en les pròpies accions,… Sobta que tot això, i moltíssim més que tots sabem del cert en el propi cor, quedi tan apagat, esmorteït, adormit en la incoherència i absurd d’aquest món que vivim,… i que, en la nostra auto hipnosi induïda, siguem incapaços de dir prou, pot tenir explicacions diverses que fa dies que debato en el meu pensament, educadament mentre faig la meva feina de «repartidor de paquets», i la única posició que no queda contradita per si mateixa és la de què tots som un sol ésser, que la individualitat és una fantasia adormidora, i que el jo col•lectiu és «la veritat» que crea la experiència de viure i que, cada cop que ens llevem després de dormir, lliurement tria com vol viure, i lliurement pot escollir sotmetre’s en un ramat adormit, multi dimensional social que desitja la maldat o bé despertar manifestant una identitat pròpia basada en la bondat, la coherència i la dignitat… S’ha arribat a un moment en què abans que tot es col•lapsi irremeiablement, aquest jo que som ha de triar entre els dos mons que s’experimenten aquí i ara, que són dominats per tan oposats conceptes de fonament i, quan sigui el moment adequat, viure aquella realitat triada… Les forces que dominen el món, des de fa molt, volen mantenir la hipnosi auto induïda, l’esclavatge disfressat de democràcia, la perversa lluita pel domini i vampirització de l’essència humana, i tots els governs i partits, les empreses multinacionals i els accionistes ocults i desconeguts, i també el ramat dels hipnotitzats de totes les classes socials i racials, estan i estem tots implicats, sostenint-los amb les nostres accions diàries, el fruit del nostre treball,… Aquests poders estan, intencionadament i per tots els mitjans, fent-nos oblidar que tenim el poder d’escollir, el poder de com volem viure, el poder de com volem actuar i el poder de què en volem fer amb el què ens passa, cada dia, d’una manera rotundament radical, i així és com volen treure’ns el dret a ser com som, a la llibertat de viure dignament, podent ser tots, en aquest món, un ser conscient, creador, responsable, en equilibri i harmonia… gràcies per motivar i permetre’m aquest temps i espai de reflexió i expressió. gràcies… jo.
M’agrade el que dius, però mes m’agrade des d’on ho dius i l’intenció profunda d’on arranque la teva paraula, la revolució del amor es la ,mes necesaria
Mi querida Lidia!!
Te felicito!! Por tu compromiso y coraje!!,el mundo necesita de muchas Lidias Pujoles! Teresas Forcades,y Franciscos !! Para que LA DIGNIDAD DE LAS PERSONAS ESTE PROTEGIDA PORQUE EL AMOR ,EL COMPROMISO Y EL RESPETO BASADO EN LA LIBERTAD REINEN EN EL MUNDO!!
El mayor triunfo del capitalismo,fue matar a Dios y la Familia ( cunas de amor y valores) y convertir a las personas en «objetos» de consumo,sin esta metanoia ,la sociedad del recado y el consumismo no hubiese enido lugarrrrrr!Si a economía no esta al servicio del Hombre,se distorsionada todo!!
Sigamos elevando por lo que creemos!!,en el 68 es lo que hacíamos y el sistema con la complicidad de las Instituciones pudieron paralizar os!!,DESPERTEMOSSSSS,PELIEMOS POR LAS PERSONASSSSS QUE SIN DUDA SON LO MÁS IMPORTANTE DE LA CREACIÓN,!!
Desde Latinoamérica y perteneciendo a la generación del 68,te mando todas mis energías positivas para que sigas luchando por tus sueños!!,un mundo más justo!! Dónde el eje sean las personas!! Aquí en Uruguay tienes una amiga y aliada,te respeto mucho por el coraje que me transmitís y que seguramente irradias en muchas as personas!! Un beso Cristina
Tenemos elecciones nacionales,presidenciales y parlamentarias en octubre del 2014¡sería viable que vengáis tu y Teresa Forcades para hablar a los jóvenes !!,es muy importante que vengan de la madre patria a contarnos que los espejitos » no existen!,que seamos adultos en nuestros discernimientos!!
Yo viajo el 2 de diciembre a Cádiz. Acompañar a mi hija que tendrá su primer bebe,me quedo en España hasta el 27 de febrero y me interesaría muchísimo poder encontrarnos y organizar ,analizar si es viable y de que forma podríamos concretar el encuentro par que ustedes con tantos más añios de historia que nosotros nos ayudéis a discernir para iniciar los nuevos tiempos!!
Espero tus noticias,TIENES COMO DON DE DIOS EL CARISMA DE TRANSMITIR TU VERDAD CON HONESTIDAD Y ESO CONTAGIA,!
Quedo a la espera de tus noticias desde el pequeño país del sur,Uruguay
Un beso grande Cristina
Hola Cristina, muchas gracias por tus palabras. Si quieres mirar de organizar algo, contacta con la secretaria de Teresa Forcades en este correo: secretariateresaforcades@gmail.com
Genial!