Hola amics,
El 23 vam arribar a Barcelona però en l’avió de tornada ja vaig començar a pair tot el que hem viscut aquests dies.
Per començar,
Jo volia senzillament anar amb la Teresa a Veneçuela, per veure i viure a través del seu punt de vista, el que ella, personalment, considera una alternativa al neocapitalisme. Aquest era el punt de partença quan vaig fer conscient el somni de seguir-la però, en algun moment, les coses van prendre un caire «professional» del que ara m’adono que no puc, ni vull, ni sé fer-me’n càrrec. En algun moment vaig pensar que havia de mostrar la complexitat del país que ha votat a Chávez i donar-ne testimoni, i llavors sense saber-ho encara, em vaig perdre de mi. Jo vull donar veu al pensament i a la direcció a la que apunta la Teresa. No vull donar veu, per exemple, al pensament d’Aznar, només sé que és oposat al meu. El meu pensament l’elaboro i el faig créixer compartint-lo amb persones que entenen l’amor com un reflex actiu del bé comú i no de l’interès personal. Vull donar veu a possibles alternatives davant la privatització de la sanitat publica, per exemple…
Del meu propi país només sé dir que no vull unes lleis que permetin rescatar titànics vaixells amb els seus capitans i tripulacions a costa de deixar ofegar als passatgers. Aquestes són les nostres lleis que, per cert, no són les que hem votat. Aquestes lleis les van introduint mentre ens entretenen parlant de Chávez, de la prohibició de parlar castellà a Catalunya, del valor de ser persona únicament en el camp de futbol entre Guardioles i Mourinhos, d’armes de destrucció massiva, de Bin Laden, de les Pussy riot… ¿Algú ha votat aquest rescat a Bankia, o el Tractat de Lisboa? ¿algú està d’acord amb el desmantellament de la sanitat publica, les pensions, la educació i la cultura?
L’opció evangèlica: l’opció pels pobres.
La Teresa ha donat veu pública a un projecte de país que en el seu horitzó situa a les persones per damunt del capital. No es fa càrrec del grau de delinqüència o compromís de qui l’ha de dur a terme perquè, d’entre altres coses, la Teresa és la persona que conec que respecta com cap altre l’autodeterminació del individu. Amb el seu treball intel·lectual, espiritual i experiencial construeix un discurs en el que fa de l’amor i la llibertat dues paraules indissociables i de mesura directament proporcional.
Diu que Veneçuela té un marc legal que apunta als pobres, que el nostre apunta als rics, i que ella, com no pot ser d’una altre manera, s’apunta al primer. El seu parer, donada la seva pròpia experiència, l’entorn intel·lectual i espiritual afí al seu pensament evangèlic, llibertari i amorós viscut a Veneçuela, és que Chávez és un dirigent que ha portat a les urnes aquesta proposta, l’està fent visible, en alguna mesura possible, i considera que això ja és molt més del que s’està fent ara mateix al nostre país i en molts altres, en els que com diu Salvador Giner a l’article que us adjunto (el baile de los maniqueos), «ja sabem que els serveis secrets o diplomàtics d’aquests països no són pas angelicals«. Sabem també que, per molt que la Teresa va posar i posa en evidencia la perversitat de les multinacionals farmacològiques que financen aquests governs «poc angelicals», els seus crims continuen impunes gràcies a uns marcs constitucionals que amb un bon grapat d’advocats «gens angelicals», permeten, per molt que es denunciïn, les més aberrants atrocitats. Crec senzillament que Salvador Giner no coneix a la Teresa, ni se l’ha escoltat, ni se l’ha llegit perquè cada cop que la Teresa obre la boca és per dir de mil maneres que les coses no són blanc o negre. No entenc què vol dir quan utilitza la paraula “maniqueu” per referir-se a la persona que ha fet de la diversitat en comunió la motivació de la seva vida, que ha fet de la seva manera d’entendre què és «Ser persona, avui», la seva tesi doctoral. Proba n’és, la gran quantitat de persones tan diferents que compartim en confiança el seu pensament: religioses o no, de totes les edats, gèneres, inclinacions polítiques… El Salvador Giner i jo potser no pensem el mateix, encara que ho dubto. Malgrat això ens podem respectar i conviure. De fet, l’aprecio sincerament. Ahir mateix ens vàrem trobar a l’enterrament d’una amiga comú (a qui porto en el meu cor), i de seguida va treure el tema: –Avui m’he ficat amb la teva amiga, va dir-me, i per tranquil·litzar-me afegí, però el teu nom no l’he posat, eh? –Hagués estat un honor que ho haguessis fet…, vaig respondre.
Parlant de l’article, el mateix Salvador em va dir que coneix bé el país veneçolà, que és Doctor Honoris Causa per la universitat de Valencia (Veneçuela) i que abans que arribés Chávez les coses estaven molt pitjor. (…) «Nos mean y dicen que llueve», vaig pensar tot recordant Eduardo Galeano.
Cada persona té el seu parer, els seus interessos, el seu procés i si algú opina que l’altre està equivocat, crec que és en aquesta diversitat d’opinions on podem trobar l’aprenentatge i l’evolució. Sempre la diversitat en diàleg, mai en la uniformitat, ni en la maniquea simplicitat de separar el món entre «l’eix del bé i l’eix del mal» que ha forjat les ultimes involucions del sistema capitalista afegint-hi el prefix «neo».
Però sobretot, per l’amor de Déu o per respecte a la dignitat, com ho vulgueu anomenar, quan plogui, que ens diguin que plou, perquè sinó, sí que és per pixar-s’hi. Perquè sinó, això és Can Pixa.
De moment, després d’aquestes digestions mentals, he entès que a l’hora de plantejar el possible documental que en pot sorgir d’aquest viatge, serem personals. I dic «possible» perquè la «guinda» que havia de ser l’encontre entre la Teresa i el Chávez, no s’ha donat. Hem estat pendents fins l’última hora i tot apuntava a que l’interès mostrat en tot moment el faria possible, però suposem que la campanya electoral en la que està immers el president no ho ha permès.
I dic «personal» perquè el motor que mou la meva vida és allò que em motiva intima, única i personalment. Si sóc intèrpret i cantant és perquè la música «obra en mi meravelles» i per això m’he acabat professionalitzant. La Teresa obre en mi una finestra a l’horitzó i em convida a somiar, allà on altres ens fan creure que retallades i rescats són la única sortida.
Ara, inspirada pel paisatge, el plaer i la força que em dóna el seu gest i l’infinit que s’obre al meu davant, deixeu que us canti una lletra de la Mayte Martín. *(ara sóc jo qui demana la vostra imaginació… ja estic cantant…)
Vive,
Invéntate ese mundo que tu quieras vivir,
Invéntate ese mundo que tu quieras soñar
Y vive para hacerlo realidad.
Pd: Com bé sabeu els qui us heu llegit el dossier inicial, aquesta és una incitativa d’un grup de persones que posen els seus talents i diners al servei de la direcció a la qual apunta el pensament de la Teresa Forcades. Subratllo de nou que aquesta aventura no conta amb recolzament de cap entitat pública, i quan es revisi el material es decidirà si fem una postproducció de cara a fer un documental o anem penjant els enregistraments a poc a poc en aquest mateix blog.
De moment això és tot.
Seguim
Article: Me gusta, no me gusta
Me encanta, Lídia. Tengo la sensación de que te has quitado un gran peso de encima al escribir esto. No sé…Quizá tengo esa impresión por experiencia propia. Creo que con todo lo que estamos viviendo necesitamos leer y oír las opiniones de otras personas y expresar las nuestras, ya sea para desahogarnos un poco ante tantas injusticias, o como una manera de hacer todo lo que esté en nuestra mano para encontrar soluciones e incluso rebelarnos y actuar contra toda esta mierda. Qué asco…Personalmente leo noticias de corruptos (Urdangarín), asesinos (Bretón)…y me siento cada vez más cansada, más harta. Como rezaran muchas pancartas en numerosas manifestaciones, «Yo no soy anti-sistema, el sistema es anti-yo». «Del meu propi país només sé dir que no vull unes lleis que permetin rescatar titànics vaixells amb els seus capitans i tripulacions a costa de deixar ofegar als passatgers. Aquestes són les nostres lleis que, per cert, no són les que hem votat. Aquestes lleis les van introduint mentre ens entretenen parlant de Chávez, de la prohibició de parlar castellà a Catalunya, del valor de ser persona únicament en el camp de futbol entre Guardioles i Mourinhos, d’armes de destrucció massiva, de Bin Laden, de les Pussy riot… ¿Algú ha votat aquest rescat a Bankia, o el Tractat de Lisboa? ¿algú està d’acord amb el desmantellament de la sanitat publica, les pensions, la educació i la cultura?» Cualquier persona con un mínimo de sentido común está de acuerdo con estas palabras…¿porqué está pasando esto, entonces? ¿Por qué nos pisotean, nos humillan, negándonos derechos vitales? ¿Acaso los pobres, el pueblo somos inferiores? No es justo. No es justo lo que nos están haciendo. Quina merda. Y desgraciadamente, ya no tiene cabida ningún tipo de diferencia. Da igual la ideología política, la religión…Nos están exprimiendo, y al mismo tiempo nos entretienen, ¡eso sí!, con censura, ¡no nos vaya a dar por pensar! Por otro lado, me quedo con las palabras de Mayte, y las guardo y las comparto, sin cansarme, porque son necesarias. Te estoy oyendo cantarlas. Y tu voz me llega y me emociona, como me emociona todo lo que acabo de leer. Seguimos. Seguimos en la lucha. Seguimos soñando. Bona nit.
OTRO CIELO (Mario Benedetti)
No existe esponja para lavar el cielo
pero aunque pudieras enjabonarlo
y luego echarle baldes y baldes de mar
y colgarlo al sol para que se seque
siempre te faltaría un pájaro en silencio.
No existen métodos para tocar el cielo
pero aunque te estiraras como una palma
y lograras rozarlo en tus delirios
y supieras por fin cómo es al tacto
siempre te faltaría la nube de algodón.
No existe un puente para cruzar el cielo
pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla
a fuerza de memoria y pronósticos
y comprobaras que no es tan difícil
siempre te faltaría el pino del crepúsculo.
Eso porque se trata de un cielo que no es tuyo
aunque sea impetuoso y desgarrado
en cambio cuando llegues al que te pertenece
no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar
pero estarán el pájaro y la nube y el pino.
Hola Lidia,
Crec que la Teresa va definir-lo molt bé en algunes de les seves intervencions. Hi han dos absoluts i no tres, un es Déu i l’altre la fam. Penso que això ho resumeix tot. La política és el tercer element, la que hauria de resoldre tota aquesta dualitat. La Teresa opina sobre política i això no agrada i més quan aquesta la barregem amb Déu, imagino per tota la càrrega moral que representa i perquè en nom de totes les religions s’han perpetrat unes quantes injustícies a llarg de la nostra curta història.
Els que veuen maniqueisme en això és no han entès res. Els que veuen una manera de fer un mon més just i solidari tot i les imperfeccions del sistema ja comencen a sentir que hi ha una altra manera de viure les nostres insignificants vides i la responsabilitat que comporta ser coherent davant les contraindicacions de la pròpia vida. No els interessa que ens organitzem perquè saben que aquesta bondat endèmica els pot fer mal i aconseguirà que trontolli la ficció mental en la que hem estat visquen fins ara.
Això no és qüestió de Déu, que ho és, sinó de l’home. I del sentí comú.
Jo us animo a que continueu i que sumem esforços en lloc de dividir com diu aquest intel·lectual i periodista, que aneu penjant el retalls dels vídeos i que també feu un documental si és dona el cas. Com va dir en Joaquim Mª Pujal aquí darrera teniu un poble. Pot ser no tots estaran d’acord, però una minoria conscienciada sí. Que no serà un camí fàcil, també ho sé, però si no ens impliquem tots en aquesta cursa mai canviarà res, i si ho fa serà de manera cíclica i poc productiva per a la consecució d’una major justícia social i sensibilitat cap a la gent normal. Ara en ve al cap la cançó dels Manel :).
Bé, és el que penso.
Molta llum! I gràcies per tot.
My
Et done les gràcies per haver-ho compartit. Una abraçada
A mi l’article del professor Salvador Giner m’ha agradat ja que fa unes alertes que he trobat prou oportunes.
A més com que sembla que la qüestió de fons va de maniqueisme hauríem de vigilar una mica en escriure afirmacions tan categòriques com aquesta: «Veneçuela té un marc legal que apunta als pobres, que el nostre apunta als rics».
La política i els pobres de Venezuela són quelcom molt diferent de la política i dels pobres de la nostra vella i decadent Europa i també de la nostra crítica Catalunya (ara toca anar a demanar almoina a Madrid), i això convé no oblidar-ho mai abans d’exalçar a possibles Messies més o menys evangèlics (quan es parla de pura i dura política això de barrejar-hi l’Evangeli és com barrejar «churras con merinas» que diuen en castellà) i que se suposa que per a alguns-nes aquests líders polítics són fars que els il·luminen pel dur camí de la nostra realitat nacional i política.
gracias por «la travesía»…somos muchos los que os seguimos 😉
Potser no estaria a la alçada de ferun comentari com els que estic llexin; pero tinc les idees clares al respecte dels temes que es tracten; soc seguidora de Teresa Forcades i sempre em dona llum. Ignorava la faceta de Lidia,però ara dono gracies per puguer seguir-vos.
http://www.lavanguardia.com/economia/20101224/54092206710/salvador-giner-la-capacidad-autorreguladora-del-capitalismo-es-espectacular-pero-no-suficiente.html
Un senyor que pot escriure un article com aquest “La capacitat reguladora del capitalisme” no és
estrany que no l’hi agradin els comentaris que van en contra del sistema capitalista, i més venint de la Teresa, ell és part d’aquest sistema. No és el primer que en la seva trajectòria a fet un canvi ideològic.
Ànims, no és un camí fàcil però teniu molta gent que us recolzem.
Doncs m’hagués agradat poder accedir a més informació. Anit va sopar a casa meua un sacerdot veneçolà que ha patit molts robtoris i ha presenciat segrestaments i ens va explicar moltes coses de Veneçuela i de Chavez, no precisament bones i ho va fer amb molt de patiment. Ara no sé què pensar. Estic confusa sobre això. Ja no heu dit res més del viatge, ni tu ni la Teresa, almenys jo no ho he sabut trobar. Ja sé que no tenim totes les respostes, però m’hagués agradat una mica més d’informació, o no sé. Som molts que ho hem seguit. Però bé, ningús està obligat a res. Gràcies de tota manera.