Per deixar un món millor als nostres fills, cal deixar millors fills que facin un món millor.
Però, com? Això és el que ens ha de preocupar perquè el que veiem no és el que és, pot ser que no sigui el que hi ha, i aquest és el problema principal, que no tenim espai per mostrar el que veritablement som per la diversitat de pors.
La majoria d’abusos es perpetuen dins de l’entorn familiar, o en mans d’aquells en qui confiem tant com per a deixar els nostres fills a càrrec seu. Mestres, sí, i també pares i mares, i avis, i tiets i germans. Fins que no parlem que això succeeix no podrem deixar millors fills perquè facin un món millor, perquè no estem assumint que hem de mirar les coses tal com són, no com caldria o voldríem que fossin, o com ens han dit que haurien de ser. L’ésser humà hereta els traumes dels pares, és vulnerable, inconstant, amb històries personals infinitament diverses. Cal tenir en compte la realitat tal com és per protegir als infants encara desproveïts de capacitat de discerniment i aquesta és la nostra responsabilitat. Una amiga, Sarah Dahan, em diu que no atrevir-se a pensar malament permet i avala l’abús. Sí, parlant pervenim l’abús, però mentre sigui un tabú parlar de la realitat, potser seguim desprotegint la infantesa de la realitat i generant fills que difícilment faran un món millor.
Bel Olid: El que no vols llegir sobre la pederàstia
Enllaç a l’article a l’Ara.cat