Presentació
Iter Luminis (La Cerimònia de la Llum) és una cerimònia musical i poètica resultat d’anys de cerca d’un nou sentit en la interpretació i posterior adaptació artística dels repertoris històrics i tradicionals. El missatge dels seus valors abasta des de la convivència entre cultures i pobles fins a la necessitat d’una lectura actual de símbols religiosos i culturals.
Aquest any 2018, se celebra el centenari del naixement de Raimon Panikkar i voldríem introduir a la sempre canviant cerimònia Iter Luminis, l’autor esmentat. Panikkar proposa reunificar el concepte d’orient i occident perquè considera que la seva separació és l’origen de tot allò que ens deshumanitza. Separar l’arrel de la copa de l’arbre és cosificar-lo convertint-lo en mercaderia. Convertir el gènere femení o el masculí en absoluts, és reduir l’aventura de ser persona. Separar l’esperit de la matèria, els valors de les accions, és buidar de sentit la vida.
De la mà del director musical Dani Espasa, voldria compartir una intuïció del que, per a mi, parafrasejant el mestre Verdaguer, pot representar musicalment orient i occident. L’experiència musical transcendeix la dicotomia entre matèria i esperit; la música és el vincle entre la vida espiritual o poètica -l’alè d’orient- i la vida material o fangadora -l’acció d’occident.
Iter Luminis representa la diversitat en comunió que, considerant i partint de les diferències, transcendeix les cultures, les religions, els gèneres, les èpoques, els contextos històrics i les generacions. És per això que autors com Ramon Llull, Teresa de Jesús i Raimon Panikkar es donen la mà en aquest procés d’humanització que també nosaltres, com a aspirants a l’art, compartim.
El convit d’aquest misteri que és viure no és un altre que mirar la vida tal com és i, tot i així, cantar-la.
Lídia Pujol
Poeta i fangador soc, i en tot faig feina tan neta, que fango com un poeta i escric com un fangador.
J. Verdaguer
Canto pel sol que anuncia un nou dia pel llevant. Canto per totes les coses que el ponent ha soterrat.
Popular catalana
El diàleg entre aquests dos pols no cessarà: només la polaritat que no destrueix la unitat, permetrà el creixement i la manifestació lliure de la realitat.
Raimon Panikkar
Fitxa Artística
Interpretació musical
Lídia Pujol (veu), Dani Espasa (piano, teclat, acordió), Pau Figueres (guitarra espanyola, acústica, elèctrica i percussió), Xavi Lozano (instruments de vent i efectes sonors orgànics), Ismael Alcina (baix elèctric), Eloi Flores (sintetitzador modular), Marçal Ayats (violoncel).
Veu enregistrada
Clara Segura
Direcció musical
Dani Espasa
Composicions originals
Òscar Roig
Arranjaments musicals
Òscar Roig, Dani Espasa i Pau Figueres
Disseny de so
David Casamitjana
Espai escènic i disseny de llums
Laura Clos, Closca i Sergi Corbera (SET UP)
Cap tècnic i regidoria
Judit Vidal
Vestuari
David Valls
Ajudants de producció
Esther Borrego i Montse Martínez
Producció
Laura Rubio
Direcció i creació
Lídia Pujol
Dramatúrgia i adaptació de textos de Raimon Panikkar, Teresa de Jesús i Ramon Llull: Lídia Pujol
Referències:
– Raimon Panikkar, Iniciació als Veda. Selecció de Milena Carrara, traducció de Laia Villegas. Editorial Fragmenta, 2008.
– Entrevistes a Raimon Panikkar: L’arte di vivera – il Filo d’oro.
– Ramon Llull, Llibre d’amic e amat. Barcino, Barcelona, 2012
– Teresa de Jesús, Obras Completas. Monte Carmelo, Burgos, 2014
Generador vòrtex: Makato biodinàmica
La vida avança en espiral, tot torna però res ja no és igual. Parlem del vòrtex, màxima expressió del potencial energètic de l’aigua a través del seu moviment helicoidal vers l’infinit, i essència d’on sorgeix la vida de la terra, de les plantes, dels animals, dels éssers… La Vida és Vòrtex.
Assessorament
Ignasi Moreta (comissari de l’Any Raimon Panikkar), Anna Nubiola (música i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat), Romà Escalas (músic i musicòleg), Ignasi Ribas (astrofísic i astrònom, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya), Montse Martínez (enginyera agrònoma especialitzada en Agricultura Biodinàmica), Ada Vilaró (artista multidisciplinària i directora escènica), Sergi Belbel (dramaturg i director escènic), Laia Villegas (especialista en sànscrit i filosofia índia), Neus Forcano (filòloga i teòloga feminista), Roser Pujol (actriu).
Agraïments
Clara Segura, Maribel Sivila, Patricia Miralles, Josep Pintó, Sandra Casas, Fermí Manteca, Jordi Calonge, Ernesto Ventós S.A., Cristian Reyes, Marta Ferrer, Àngela Volpini, Santuari del Sant Dubte d’Ivorra.
Una producció d’Iter Luminis amb la col·laboració de la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, Fragmenta Editorial i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya en el marc del Grec Festival de Barcelona. Aquest espectacle forma part de la programació de l’Any Raimon Panikkar en commemoració del centenari del naixement del pensador.
Repertori
Capítol 1: Aurora i naixement
Els fonaments invisibles de la realitat. La preexistència i la irrupció de la vida en l’ésser. Orient i occident de la persona. Tot és un do. El misteri de la vida transcendeix el coneixement. La integració de la diversitat.
• He mirat aquesta terra (S. Espriu/Raimon).
• Gayatri mantra (Vedes) / Veni Creator Spiritus (Raban Maur)
• L’arbre no sap (E. Gispert/O. Roig).
• Si no fuera porque (Cecilia)
Capítol 2: Creixement, floració i plenitud
Els inicis, la lluita, l’afirmació de la identitat, l’assentament en el regne de l’existència. L’assoliment de la plenitud, la consciència i la maduresa. L’ésser humà descobreix que la seva pròpia naturalesa és divina i humana, poeta i fangadora.
La consonància entre la llum interior personal i aliena esdevé joia compartida.
La tria personal entre ser o semblar.
• Can vei la lauzeta mover (B. de Ventadorn)
• Coloma meva (Càntic dels càntics/O. Roig)
• Hi ha gent (J. Vergés)
Capítol 3: Crepuscle i declivi. Mort i dissolució
La descoberta del fet que madurar significa aprendre a acceptar la condició humana real, el destí de totes les coses existents en el temps i l’espai.
La mort no és el límit de la vida, sinó el seu centre.
• L’Amèlia (popular catalana)
• If I Were In Heaven (E. Bronte, L. Pujol, O. Roig, D. Espasa)
• Això és la joia (M. Torres)
• Donde iran a parar (Cecilia)
• Morir (M. M. Marçal/O. Roig)
Capítol 4: Vida nova i llibertat
La joia de viure un cop la mort s’ha integrat en la vida.
L’ésser humà, en la tradició oriental, pot superar la circularitat del temps obrint l’esfera a l’espiral, a la consciència. En la tradició occidental, vinculant el pla horitzontal al vertical. Totes dues representen el misteri d’una nova forma de vida, l’única veritable i autèntica vida. La nova innocència no entra en el joc de la competició. És pura aspiració de voler ser millor amb els altres. Llevant i ponent, poeta i fangador, matèria i esperit, orient i occident….. Tota realitat subsisteix en aquesta estructura relacional o personal, la naturalesa de la qual és pura consciència. No és una vigilància divina, sinó una força directriu del desenvolupament de totes les criatures, d’acord amb la naturalesa de cadascuna.
• Polorum regina (Llibre Vermell de Montserrat)
• Ombra d’Anna (Palau i Fabre/E. Gispert)
• Moliner (popular jiddisch) / Poeta i fangador (J. Verdaguer/O. Roig)
• Nada de nada (Cecilia)
• Ningú no em responia la pregunta (J. Riera)
Programa de mà
Premsa
El que caracteritza l’espectacle no és tant el pes d’un discurs sinó la manera lleugera, poètica i bonica amb què Pujol fon cançons substancioses amb una cuidada posada en escena. […] Un arbre de profuses arrels, poques branques i un únic brot verd, i un recipient amb aigua en flux giratori, així com un simpàtic gosset poc impressionable pels aplaudiments, van ser els metafòrics còmplices de la cantant en aquest viatge interior. I, és clar, els músics, sis, entre ells, instrumentistes com Dani Espasa (piano) i Pau Figueres (guitarra), que van elaborar les minucioses trames d’un repertori que va obrir He mirat aquesta terra, de Raimon. Composicions d’origen popular i adaptacions poètiques amb músiques d’Òscar Roig, mantres amb ressonàncies medievals i una cita al Llibre vermell de Montserrat van anar jalonant el procés vital de la mà d’una Lídia Pujol que irradiava llum per si mateixa i que vam veure en un moment vocalment pletòric.
Jordi Bianccioto (El Periodico)
Lídia Pujol és una cantant que transmet sensibilitat i pau només amb la seva presencia i el seu somriure. Aquesta vegada l’espai escènic de la sala i la il·luminació (Laura Clos “Closca” i Sergi Corbera) són màgics, els músics disposats a la dreta, tret del piano que ocupa la part esquerra de l’escenari. Un enorme arbre penja del sostre. Un altre tronc està a terra. Una branca recolzada en el piano….. i Leo, el seu gos passeja per l’escenari amb una enorme tranquil·litat.
Imma Barba & Miquel Gascón (Voltar i voltar)
L’artista Lidia Pujol és una cantant que sobrepassa els seus límits com el remolí del vórtex que apareix al concert/espectacle col·lapsa i necessita expressar-se en un espai suggerent, amb una dramatúrgia que ordena i disposa els temes sense el ritme reiteratiu dels concerts (comentari de presentació, cançó, aplaudiments). És un remolí que abraça tot el que arreplega, sense violència, amb l’evidència de la reflexió mística (sigui a Iter Luminis, sigui amb cites de Ramon Llull, Teresa de Jesús, Panikkar o la cantant Cecilia en aquest Poeta i fangador). Per això, encavalca les cançons amb la complicitat dels músics i del gos que passeja, coix i despreocupat del que pensi la gent, buscant qui l’amanyagui, endormiscat. […] Lídia Pujol concep els seus viatges artístics com un tot. Per això, és vital el joc de llums i l’espai (un arbre arrencat amb les arrels a l’aire). No hi ha un fet dramatúrgic, però sí un ambient, un espai en el que és plàcid passejar-hi, compartir-lo mentre es canta i es puja per la soca o s’amaga entre les arrels. Aconsegueix un joc escènic que estalvia haver de fer exagerades gesticulacions escèniques per atrapar l’interès d el’espectador. S’hi connecta i no es deixa de bategar al ritme que proposa. […] transmetrà aquella autenticitat de la seva veu, d’un ritme intern que empeny el públic a perseguir aquell remolí, com un joc, embriagant-se de felicitat. Lídia Pujol respira plenitud i la comparteix amb uns excel·lents i sensibles músics.
Jordi Bordes (Recomana.cat)
Lídia Pujol ha treballat el do de la seva veu a nivells estratosfèrics, tal com va demostrar a l’actuació del passat 17 de juliol, on va arrencar el públic de la cadira i va rebre una gran ovació al final. Ho fa acompanyada de músics de gran solvència, com són Dani Espasa (piano i teclat), Pau Figueres (guitarres), Xavi Lozano (vents i efectes sonors), Ismael Alcina (baix elèctric), Marçal Ayats (violoncel) i Eloi Flores (teclats, modular). També la veu enregistrada de l’actriu Clara Segura té el seu paper de conducció cap a una humanitat que regna en l’univers artístic de Pujol dels últims anys.
Helena Morén (Enderrock)
ARA PLAY – Lídia Pujol: «La meva llibertat està basada a tenir el mínim possible»
13/07/18 
PDF (Enllaç) – Web (Enllaç)
EL PERIODICO – Albert Pla i Lídia Pujol: viure sense xarxa
18/07/18 PDF (Enllaç) – Web (Castellà – català)
RECOMANA.CAT – Panikkar poeta i fangador. El remolí fluïd de Lídia Pujol.
18/07/18 PDF (Enllaç) – Web (Enllaç)
VOLTAR I VOLTAR PER LES ARTS ESCÈNIQUES – Panikkar poeta i fangador.
18/07/18 PDF (Enllaç) – Web (Enllaç)
ENDERROCK – Albert Pla i Lídia Pujol: viure sense xarxa
19/07/18 PDF (Enllaç) – Web (Enllaç)
Comentaris personals
Homes i dones tirem endavant vestint-nos sovint d’algú altre. I ens capbussem amb la disfressa dins del soroll de la modernitat. I correm, correm a tota velocitat, a més velocitat de la que som capaços d’aguantar sense respirar. Ens ofeguem sovint, amics.
I així vivim i morim, amnèsics.
Alguns en diuen supervivència, adaptació al medi, o fins i tot vida. Vivim en l’oblit d’un mateix.
Milan Kundera diu en el seu llibre La lentitud: “La nostra època està obsessionada pel desig de l’oblit, i és a fi d’omplir aquest desig que s’entrega al dimoni de la velocitat.”
I on queda el temps i l’espai per tenir una experiència? L’experiència de trobar-se amb un mateix. Sembla ben senzill. I és en els espais artístics, en l’art, on l’ésser humà encara pot emmirallar-se. On s’obre una escletxa d’atemporalitat, de retir de la tirania racional i pragmàtica. On encara hi ha l’esperança de recordar que som de vidre. Que, per molt que correm, mai podrem fugir de la nostra vulnerabilitat.
Schiller al s. XVIII ja ens va advertir dels perills de la nostra decadència, ara evident amb un capitalisme depredador: “l’home es reflecteix en els seus fets i, quin espectacle ens ofereix el drama del nostre temps! Per una banda el salvatgisme, per una altra, l’apatia: els dos casos extrems de la decadència humana, i tots dos presents en una mateixa època!
Me’n faig un fart, d’anar al teatre, hi busco sempre aquesta cel·la monàstica de mi mateixa. Vull descobrir-me i trencarme, per tornar a renéixer més sàvia. Poques vegades ho aconsegueixo. No és una crítica, soc conscient que la flor de neu creix molt amunt, i floreix una vegada a l’any. Però ai quan te la trobes, ai!!! Ho saps!!!
I aquest dimarts 17 de juliol al Grec, n’he vist una. Es diu Lídia Pujol.
I comença “Panikkar, poeta i fangador”. I començo a plorar. No és tristesa, ni alegria, ni res que pugui definir. És ànima de vidre, situada una mica més amunt del melic, a prop del cor. Té textura, vida i matèria. Cada cançó, cada text, cada paraula i cada so, la converteixen en carn. S’afluixa i es deixa conèixer. I em deixo traspassar i només sentir. Sentir que tota jo batego. La bellesa que veig davant meu, em corprèn, em transcendeix. La Lídia apareix amb el seu gos a escena. Un gos que ens recorda el valor de la presència sense paraules. Del goig de contemplar la inutilitat del no fer res, i ser-ho tot.
No haver-nos de preguntar pel sentit, quan allò que veus ja és el sentit mateix.
I sostenir la lentitud, els silencis, el miracle d’estar. Quan el cant és cura de la vida, i tots els que érem allà ens sentíem intensificats, connectats entre nosaltres, com les arrels profundes de l’arbre que apareix en escena. Es produeix l’experiència de saber-nos a casa, un lloc que ens és comú.
I la Lídia ens recorda a través de poesies i textos religiosos, espirituals i filosòfics, que tots som arbre. (Oh, com m’agrada la poesia feta cançó de Joan Vergés: Hi ha gent!) I que ens necessitem per fer un bosc profund i fecund. I que, sobretot, ens regala l’oportunitat de comptar-nos els anells del nostre tronc, per saber quants cercles ha anat forjant el nucli, el centre, l’ànima. La Lídia Pujol ens convida a la benvinguda de nosaltres mateixos, a la benvinguda de l’amor que estima, que ens estima. Com el gosset blanc, que no espera res a canvi, i ho dona tot. I ens canta que som éssers capaços de vida, i dignes d’estimar i de ser estimats. Dignes d’aturar-nos a ser.
Només et puc donar les gràcies, Lídia, per haver aparegut en la meva vida, ara fa uns quants anys. I per embrancar-nos sovint. N’hem vist de tots colors, ens hem estimat i ens hem discutit. Conec la teva llum, i també la teva ombra. Som un anell al tronc.
I, com deia la meva mare, em fa feliç veure com canalitzes la teva llum i ens irradies. L’ombra, ja te la fan els focus.
Gràcies per la metamorfosi fotosintètica.
I vosaltres, món de la cultura, cultiveu aquestes flors i feu-ne un jardí per tot. Us asseguro que serà el substrat d’un bell i nou món. Una bona educació estètica ens estalviarà moltes manades al bosc.
Jo hi tornaré amb els meus fills. La meva responsabilitat és cuidar el meu hortet, i la vostra?
“Trobà l’amic un home que moria sense amor
i preguntà a aquell home per què moria sense amor,
i aquell home respongué que ningú li havia donat coneixença de l’amor
ni l’havia instruït a ser amador.» (R.Llull)
Txell Sota, actriu i cantant
Petits records per una gran festa pels sentits
Ets actriu, cantant, nena, dona, esperit, vida, mort… tot… llum, ales, carícia, profunditat, enyor, dolor, amor… El Leo, la pau i la confiança, el cos, la paciència, el lloc… Cantaves des d’allà, tan petita, i arribaves tan lluny i tan endins… Vaig al·lucinar amb la teva força, amb la teva llum, la teva saviesa. Vaig sortir molt emocionada, contenta i alhora tocada.
No he parlat dels músics… Quins grans músics! Els sorolls misteriosos que emetien aquelles clavilles que punxava el músic de la capsa de llumets… El violoncel que aprofundia encara més en la teva veu, la guitarra que amb la cançó de la Cecília comença el camí i no et desempara, els sons de la natura, del joc i del vent del Xavi, del piano que ho recorre tot, de puntetes, màgicament brillant… Una meravella… Són petits records d’una gran festa pels sentits.
Eva Virgili, il·lustradora
Directa a l’essència
Estimada Lídia, felicitats per l’espectacle d’ahir!!
Em retorna imponent la imatge de l’arbre, tu asseguda sota les arrels. Em venen al cap les frases de Panikkar, ben intricades en el devessall de cançons. Els diàlegs de Llull, sempre font de tendresa i diamants de clarividència. Et permeten predisposar-te a les cançons, perquè arriben ben endins del cor, com una sageta.
La música, fantàstica, agomboladora! Em va agradar molt el Xavier Lozano amb les seves flautes, i les seves percussions, el piano del Dani i evidentment les guitarres del Pau, espectaculars. Especialment l’última música més hindú, la de shiva, que enllaçaves amb el nada de nadie i nada de nada, i amb el vòrtex allà davant, espectacular, emoció pura. Directa a l’essència!
T’haig de dir que m’ha agradat veure’t dins l’escenari. Sé que et faltava potser la Pedra i la gent més a prop, però hi érem igualment, perquè tu ens hi deixes connectar. L’energia la vas mantenir fins al final. I el to de tendresa i amor preval en totes les cançons. Un bàlsam i un convit a la vegada per a l’ànima!!!!
Neus Forcano, filòloga i teòloga
Encara no havia tingut temps d’agraïr-te el buidatge personal del concert que vas fer ahir. Meravellós, delicat, pràcticament arribant a la perfecció en l’execució. Els elements escenogràfics minimalistes i essencials. Màgia i viatge interior. Músics i Leo extraordinaris també! Felicitats a totes i tots!
Núria Peirò, programadora cultural
Lídia Pujol: interpretació com a creació
Trigo en escriure aquestes paraules perquè he necessitat temps i distància per pair. I seran poques. Des de que sé que la Lídia estava preparant aquest espectacle l’espero amb curiositat. El repte de fer quelcom basat en L’ experiència vèdica em semblava gegant, sinó impossible. Com ho farà? Em deia. I ho ha fet com ella és, segons el poc que la conec: recollint l’esperit de fons i fent-lo seu, allunyant-se en la forma, però no en el contingut.
Ja el silenci inicial va ser per a mi commovedor. El vòrtex al bell mig de l’escenari, la remor de l’aigua en ascens, recordant-nos allò primordial. Un escenari minimalista, que donava cabuda als silencis i als espais, als jocs de llum, que esdevenien centrals. Un espectacle composat senzillament de gestos, de paraules i de música, sense quasi res més, apart de l’arbre. Un espectacle que, lluny de voler ser espectacular, ha donat prioritat a les persones, al que son i transmeten, sense artificis. I això només es pot fer quan hi ha autèntic talent, i quan aquest talent autèntic es posa al servei de donar nova forma a alguns dels tresors més preuats que composen el llegat de la humanitat, com són els Vedes o les veus dels místics i dels poetes…
Potser és en això on realment rau la fidelitat, tant genialment simbolitzada per la presència d’un gos blanc a l’escenari, el nom de qui se’ns revela només cap al final. No es tracta tant de reproduir fidelment un contingut donat com de ser fidel a allò que ens hi acomuna i que està contingut en cadascú de nosaltres. Davant d’això, les qüestions de gust o d’ opinió passen a segon terme, doncs si és ben cert que on no hi ha no raja, també ho és que on hi ha, raja molt, t’agradi o no. I aconseguir fer quelcom que va més enllà del que pot estar subjecte al judici o a la opinió té un mèrit immens.
La Lídia, acompanyada d’ un equip excel·lent en tots els sentits, aconsegueix un equilibri molt difícil que només pot ser fruit tant d’un gran treball com d’una gran llibertat. I de la seva pròpia experiència vital. Transmet la força necessària que cal per poder combatre les ombres (que sempre hi són al marge de si volem o no volem veure-les) i la dolçor necessària per acollir la llum. Té la fermesa de la terra i la lleugeresa, si no del cel, si al menys de l’aire fresc i pur de les muntanyes. Té la perseverança i la capacitat de deixar anar, deixar-se portar, i portar-nos amb ella. Una generositat que només pot brollar d’una infinita confiança en la vida. I la bellesa. Una bellesa que, com deia Rilke, no és sinó “el començament d’allò terrible”, en la mateixa mesura en què la vida plena no està mai separada de la mort.
Dèiem que la fidelitat consisteix sobretot en reconèixer en els continguts que ens aporta tota tradició de saviesa una font que s’amaga a l’interior de cadascú, única capaç d’ autorizar-nos a transmetre’ls lliurament a través de la nova forma que neix d’ una decisió i treball personals, i que ens distingeix, pero que no ens pertany. Tots ho som, això, però la dificultat està en descobrir-ho i ser capaços de fer-ne tresor, compartint-ho amb dignitat. Només qui té un cor de lleó pot arribar a realitzar-ho.
Radio
RADIO ESTEL – El mirador de l’actualitat – 12/07/2018
COPE CATALUNYA – El mirall de l’Església – 13/07/2018
CATALUNYA RADIO – Paraules de vida – 15/07/2018
Fotografies
Fotografies de l’espectacle de Marc Javierre Kohan
