Cada dia sento amb més claredat el pes i la profunditat d’omplir de contingut la forma artística del meu continent, la música. Tinc 44 anys i cada instant de ma vida m’ha fet endinsar en boscos, de vegades amables i d’altres perillosos, a la recerca de l’Amor, intentant descobrir i desemmascarar que és i que no és amor. Amb els dies, he acceptat i celebro ser una infinita necessitat d’estimar i ser estimada. Avui, quan canto País petit, ho faig recolzant-me en cos i ànima en totes i cadascuna de les paraules d’aquesta bellíssima lletra del Lluís Llach:
Malalt d’Amor: Com ens desitjo a tots la malaltia de l’Amor! A tots que mai defallim en la recerca de l’autentica llavor de l’Amor en cada relació.
És així com m’agrada a mi: Si em preguntes per què t’estimo, parafrasejant a la Teresa en el diàleg amb l’Àngela Volpini, la resposta és molt simple: t’estimo perquè ets tu, no perquè em dones el que necessito… és perquè si, perquè és així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més.
Diuen les velles sàvies, com la meva iaia Rosalia: –Sóc única, nena. En el món no hi ha ningú com jo tret de mi. I avui vull pujar al campanar per alçar el braç, agitar-ho al vent i veure el campanar veí. Vull veure el veí, vull abraçar-ho, reconèixer-ho diferent de mi, i enriquir-me amb l’abraçada i la diferència.
Vull dir-te que enyoro l’estimada, l’amic, la germana, el país, sempre que estàs lluny de mi. Sempre tens i tindràs un lloc dins del meu cor, tan si volen com si no, és així.
Em pregunto com podem parlar d’un país petit quan el que sento és tan immensament gran… tots i cadascun de nosaltres té aquesta infinita necessitat d’estimar i ser estimat, té la força d’aquest miracle que ja ha donat una empenteta als grans capitals d’aquest país que es precipiten gravitatòria i acceleradament en picat cap a l’abisme.
Vull fer-nos un preciós regal i convocar-vos a gaudir-ho tots plegats: el dia 27 de desembre a les 20 hores al Monestir romànic de Sant Pau del Camp cantarem junts, tots i cadascun, País petit. Us envio el playback de la cançó perquè la practiqueu amb carinyo. Es tracta de fer-ho amb tot el cor i la màxima atenció per ressonar en el cor de tots els altres. La reverberància de l’església del monestir és preciosa, i serà tota una experiència de relació entre nosaltres i amb la pedra mil·lenària de la nostre única i diferenciada identitat catalana, oberta a estimar i aprendre dels altres. Una experiència que quedarà enregistrada i podrem compartir a la xarxa. El repte és escoltar el propi desig, donar-li tota la credibilitat i expandir-ho en relació amb els altres en aquest espai, en aquest moment i com a Referencia d’Amor i Llibertat per sempre. Ser en comunió, aquest és el miracle que farà d’aquest país un lloc immens.
Us espero amb infinites ganes d’estimar-vos i ser estimada perquè si.
.
PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
.
.
Demà diumenge, dia de la Marató, cantaré País petit de bon matí al programa de la Sílvia Cóppulo de Cat Radio. Més tard, cap a les 2, ho faré a la Marató en directe.
De nit, quan tanquin el programa, l’Alejandro Sanz cantarà No m’equiparis, adaptat al català pel Joan Manel Serrat. Quan vaig escoltar el disc de la Marató, em va sorprendre molt gratament la seva manera d’abordar el tema, el seu preciós català i, de tot cor, us dic que em va commoure. Hi ha una fragilitat, una vulnerabilitat que em va fer acostar-m’hi. País petit? Si l’Alejandro Sanz canta en català! – vaig pensar.
Fa uns dies em va trucar l’Àngel Lacalle de la Marató i em va explicar que a l’Alejandro li feia molt respecte cantar en català, que va sentir la meva interpretació de País petit del disc i el mateix Àngel em va recomanar. I, per això, m’ha demanat si voldria compartir amb ell la cançó per sentir-se acollit. La resposta m’ha florit com el petó i l’abraçada del nostre Rossinyol, amics. Així que ja ho sabeu, dues peces úniques i veritablement en la forma molt diferents, cantarem en comunió.
.
.