Conec personalment a la Belen Jürschik de Fundació Casa Dalmases de Cervera, al Carles de Ahumada de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, i a la Montse Martínez de l’oli biodinàmic Peccatum7 de Sarroca de Lleida. Iter Luminis s’inspira i celebra el correlat entre aquestes persones i la qualitat de les seves obres.

El darrer cap de setmana uns amics m’han fet el regal de venir a “La Casita” per compartir la insuportable bellesa del mes de maig a la Segarra i la imponent i precatalana Torre de Vallferosa del segle VIII.

Durant tot el mes de maig, a la Segarra, els rossinyols canten nit i dia. Sí, nit i dia. Canten pel sol que anuncia un nou dia pel llevant i canten per totes les coses que el ponent ha soterrat.  Diuen les velles sàvies que el seu cant es fonamenta en el desig i la perseverança, en els Plaers i treballs d’Amor. Diuen que el desig i el profund respecte que senten per la llibertat de l’altre els fa estimar de tal manera que, quan els arriba la mort, de tant Amor ni se n’assabenten. Per això, perquè canten amb una esperançada perseverança sempre oberta a la novetat que travessa la frustració de no rebre la resposta desitjada, la poesia trobadoresca fa del rossinyol el símbol de l’amor incondicional,

Al s. XII el trobador Peire d’Alvernha, adreçà aquestes paraules al seu contemporani i mestre en l’art de trobar:

El Rossinyol,  l’etern cantaire de l’amor i la pau, la llum i l’aire (Apel·les Mestres), canta sense defallir i amb una creativitat sorprenent. Cap de les seqüencies encadenades és igual a l’anterior i sols emmudeixen quan un altre rossinyol els fa callar amb un petó. Y es que todo es mas fàcil cuando hay Amor, diu Teresa de Jesús.

Per a mi, la vida és el misteri d’aprendre a cantar el llevant i el ponent de ma vida en relació amb el llevant i el ponent de la vida dels altres. Quan escolto una conferencia de la Marina Garcés o llegeixo algun dels seus llibres -darrerament Ciutat Princesa-, la sento cantar. La sento cantar fins i tot en silenci amb el seu rostre arrodonit i perplex davant la violència del petit jutge.

Sí, l’obra de la Marina inspira i nodreix el coratge de revelar-nos com a peces úniques per rebel·lar-nos en comunitat. Revelar-se és descobrir qui som. Rebel·lar-se és saber què fem en el món. Es necessita coratge per fer ambdues coses, i totes dues són necessàries.

Activament la seva paraula convida la diversitat a transcendir el límit, a descobrir-se personalment a través de cada límit i en relació a la fe i les creences de cada individu. Visc la seva paraula filosòfica sempre travessada per la paraula poètica, aquella que fecunda d’infinites possibilitats el finit. Aquella que ens meravella perquè com el rossinyol, de la repetició salten espurnes de recreació, de novetat personal i col·lectiva.

El primer contacte que vaig tenir amb l’Albert Lladó va ser com a periodista. Em va proposar una entrevista a la Vanguardia per parlar de l’experiència Iter luminis. Aquell dia tenia poca tolerància als continents buits de continguts a què la premsa del capital ens té acostumades. En un principi, el seu aspecte -atractiu, polit, elegant, mesurat-, segons el meu vessant de petit jutge, contrastaven sospitosament amb els seus interrogants de misteriosa fondària. Però en breus instants, d’aquella conversa, recordo la desaparició de l’espai i el temps (allò que passa quan entre dues persones la comunicació és autentica).

En el meu llibre de vida tinc emmagatzemada aquella entrevista amb el grandiloqüent titular de ser una de les més valuoses de la meva trajectòria professional per la qualitat de les seves preguntes i de la seva escolta.

Anys després tinc l’honor de gaudir dels seus cafès filosòfics a la Okupa Casa Cádiz, i acompanyar-lo fent la cloenda amb una cançó. Al voltant d’una mateixa taula, l’Albert reuneix els assedegats de coneixement i d’altres de reconeixement, acollida i veritable coneixement, l’experienciat en els marges. Veure tanta diversitat, tanta polaritat parlant de la servitud voluntària, la fraternitat o l’arrelament a través d’un text subratllat d’Étienne de la Boétie, Albert Camus o Simone Weil, em trenca els esquemes de prejudicis, em desarma i, per començar, em convida a la humilitat.

Per a mi, l’Albert i la Marina alimenten la necessitat de coneixement, d’exercici de criteri, d’elaboració de pensament personal i col·lectiu no sols a les aules, sobretot als carrers. Són mestres d’escola i de carrer, de paraules i fets. Em pregunto si el vocabulari filosòfic emprat a les aules té el seu correlat als carrers per a persones com jo, que no tinc estudis i sí capacitat per pensar i fer-me càrrec de la meva llibertat. Em vaig fer la mateixa pregunta quan vaig conèixer a la Teresa Forcades respecte a la teologia de les facultats o quan vaig escoltar una conferència al CosmoCaixa de l’astrofísic Ignasi Ribas a raó de la descoberta del planeta Barnard B. El nen Ribas mirava el cel amb 11 anys i, des d’aleshores, la seva mirada científica no l’ha pogut deixar de mirar l’infinit.

Com podrien els tecnicismes i l’especialitat orientar-nos sense la vulnerabilitat, la tendresa i la pròpia experiència en joc? La resposta, per a mi, és el vincle entre la Belen Jürschik i la cervesa Dalmases, el Carles de Ahumada i l’Olivera, la Montse Martínez i Peccatum7, l’Albert Lladó i el periodisme filosòfic i activista, i la Marina Garcés i la filosofia, poesia i activisme.

Tots tenen una orientació comuna: la Veritat (fe). Aquella que, des de les creences, l’experiència personal, cultural, de gènere, etcètera, es vincula amb humiliat a tot el que no sap, potser no sabrà mai, i suma. I es que la humildad es andar en Verdad, deia la Santa.

El punt de partença de tot el que m’interessa i em fa seguir vivint és la comunicació autentica amb mi mateixa i amb els altres, aquella que dona sentit a tot el que podem veure i quantificar. Comunicació autentica és aquella que posa en relació fecunda el que sabem amb el que no sabem per avançar infinitament. Per això, no sols m’interessa l’obra, sinó la persona que hi ha rere l’obra.