“Bàlsam per les ferides” és la traducció que fa del llatí el poeta Manel Forcano de medicina vulnerunt. Dues paraules de la cançó Flavit auster   del Código de las Huelgas del s. XII que estic treballant, a la llum de la interpretació de la Montserrat Figueres del disc Fémina mística.

Sóc la dona que pateix, rumia i canta l’experiència en relació. El focus del meu estudi constant és la vulnerabilitat i la recerca d’una certa compassió vers allò que no puc entendre, sovint em desagrada i constantment enfeinada vull transformar.

Vull explicar-vos la gloriosa cura d’un dia i una nit a Montserrat. Data de l’estiu passat. Tornava del viatge a Veneçuela de la Teresa Forcades que va inspirar aquest blog. Un petit equip de tres, fèiem el seguiment de la ja impossible trobada entre la Teresa i l’Hugo Chávez. Va ser un viatge intens i ple d’entrebancs. Tornava amb els genolls pelats de voler entendre el que no passa per l’enteniment, de voler emmarcar, definir, etiquetar… i cansada de no trobar les meves mides fora de mi, vaig anar a trobar a qui jo sento i visc com un regal-miracle-vehicle de Déu mateix. Efectivament, vàrem parlar, passejar, compartir i comprendre a poc a poc, profundament i mai prou, que som diferents i ens estimem només si ens estimem diferenciats; si estimem, també, just com ens estima l’altre, que sovint no és com voldríem ser estimats. Estimar veritablement, deu ser aquesta feina tan -de vegades- difícil i contradictòriament gratificant, de reconèixer la vulnerabilitat, el temps i l’espai de l’altre. Ho trobo tan elemental! I tot i així em veig ganàpia com sóc remenant la M con la A de les arts d’estimar. Atenent tant com puc a la relació entre la realitat i el desig, entre la necessitat i la dignitat, una relació que de vegades fa plorar, d’altres fa feliç i d’altres ni fu ni fa. Estimar deu ser cercar constantment formes, el menys decebedores possibles, d’estimar.

Aquell dia, segurament inspirada pel cap com un timbal que li vaig posar, la meva/nostre estimada va fer desembocar la conversa en un proposta musical. Ella sap com ningú altre que la música arriba allà on no arriben les paraules, i em va dir: – Fan un curs d’organistes a l’orgue del Monestir, si et sembla bé aquesta nit podem anar a un concert d’orgue. –D’orgue? Si vols descansar, demà hi ha un altre. Hi podem anar demà. –No. Hauria de ser aquest d’avui. –D’acord. Vaig dir.

La persona que em va portar a aquell concert i no a l’altre, és, des de fa uns anys, mestre i companya del meu gestar personal i musical (que per mi ve a ser el mateix), qui m’assenyala possibles millores, m’ensenya repertori relacionat amb les meves inquietuds, em suggereix referències interpretatives, compartim bellesa, poesia, misteri… És la gran fortuna d’aquest període de ma vida perquè, a més, no tinc paraules per descriure la delicadesa amb que observa com el meu foc, sigui fort o lent, va coent els ingredients que es van afegint al chup chup d’aquesta ma vida nostre.

Però el que realment m’il·lumina i meravella d’ella i de persones com ella de les que ara me n‘adono, és aquest interès per les coses dels altres, com el seu somriure radiant il·lumina d’alegria i tendresa a tothom. És una alegria que encén la vida, la il·lumina, la revifa. Em fa pensar en l’escena de la pel·lícula Miracle a Milan (1951) de Vittorio de Sica, on un grup de gent molt pobre -que no vol dir bona gent sinó pobre- a ple hivern, glaçats de fred, s’apinyen els uns contra els altres a un petit espai on el sol, travessant núvols, il·lumina i escalfa a justos i injustos. Tots se’n beneficien… i jo em quedo rumiant, enamorada d’aquesta visió… Si l’admires, curra-t’ho tu, diu una cançó de la Rosa Pou.

L’Anna i jo no sempre estem d’acord, i quan no ho estem, senzillament, no ho estem. I així anar fent… Som, musicalment, grans sentidores, de gust precís i, m’atreviria a dir, preciós, però, de la mateixa manera que vivim per proclamar i compartir el que sentim i entenem per Bellesa, ens paralitza o espanta allò que segur que ben rumiat també alimenta. Com m’agradaria tenir amb tothom la facilitat de relació que tinc amb ella… però així són els miracles, els pots desitjar però no els pots exigir.

El que sento amb ella, que no és el mateix que ella sent amb mi perquè jo no sóc ella (aquí estic aplicant la lliçó), és que amb ella sempre és diumenge, el desitjat regal dels dies laborables. Per mi, la nostra relació és una festa de colors: reflexió, tendresa, emoció, alegria, humor i entre tants miracles de reciprocitat, una curiositat: no sabria percebre, amb ningú altre, més contemporaneïtat i té 82 anys.

Quan va arribar la nit d’aquell dia, l’Anna Nubiola em va portar a escoltar, a veure, a inspirar, a tocar, a degustar l’orgue de Montserrat a mans de Juan de la Rubia. El concret de les seves mans damunt l’instrument va recollir la meva ignorància respecte a l’orgue i la va fer desembocar en la immensitat. No puc descriure l’eternitat que es va revelar l’instant d’aquella hora que va durar el concert. Vaig viatjar alhora per alçades i fondàries, vaig restar respirant tranquil·lament dins les aigües lluminoses del més ric i colorat mar del cel, observant bandades de peixos deixant-se caure per la dolçor de la brisa i bancs d’ocells xisclant d’alegria en la frescor de les aigües.

Quan va acabar el concert, l’Anna i jo no podíem, no sabíem, no volíem parlar. Em vaig adonar que la meva mà havia estat damunt del meu pit durant tot el concert i ara, de nou al món, no m’atrevia a destapar aquella zona. No sabia que podia passar, potser de tanta vida cauria morta. Era com si m’hagués d’ajudar amb el gest perquè el cor se me’n volia anar perseguint el so de l’orgue que ja viatjava lluny. Vint minuts més tard quan vaig parlar amb el Juan i li vaig donar les gràcies, encara tenia la mà al pit.

Com per miracle aquella història d’amor musical, continuava i es retrobava a les Converses Singulars amb la Teresa Forcades, l’Àngela Volpini i la Laia de Ahumada al teatre Goya.

Aquest pròxim 26 d’agost, dilluns, a les 9 del vespre amb l’entrada lliure, Juan de la Rubia, tornarà a tocar l’orgue del Monestir de Montserrat, i el 25 el de Collbató. Voldria que el món sencer pogués anar a escoltar-lo, a veure’l tocar una hora d’eternitat.

De vegades, quan escolto interpretacions com la del Juan o el Pau Figueres, el Dani Espasa, el Lluís Vilamajor, el Toti Soler…, sento, penso, sé del cert, que escoltar-los és un bàlsam per les ferides, una medicina per la vulnerabilitat, el diumenge dels dies laborables. Un lloc on diferents ens tractem com ho fa el sol que surt per tots igual.

A tots els que no vindreu, vull que us arribi el seu cant de vida i compassió, sobretot als més vulnerables.

.