Nunca me hago demasiadas preguntas ante algo que me conmueve… simplemente lo respiro… lo observo con todos mis sentidos… lo retengo en mi memoria emocional y lo elijo, sin querer, para que forme parte para siempre de las cosas que me interesan en la vida.

Nunca me he preguntado… ni sé ni quiero responder cuando alguien me pregunta qué tipo de música interpreta Lídia Pujol, porque plantearme una respuesta a eso es confundir el interés que tiene su existencia y su discurso personal, ético y artístico con la excusa que en ese momento elija para manifestarse.

Quien tiene algo que contarle al mundo ha de elegir una forma de hacerlo… un vehículo para impregnar de su razón de ser y su verdad profunda el alma de los otros. Ella eligió la música.

Mayte Martín

.

PAÍS PETIT?

Em pregunto quines són les veritables unitats de mesura per afirmar que un país és gran o petit.

Quan penso en el meu país, el més petit, em miro les mans, el cos, i sento la necessitat irrefrenable i imperiosa de compartir quelcom íntim, únic, incomparable que es redescobreix a cada instant en la mesura que es relaciona amb l’entorn més proper, únic i canviant també. Impossible de retenir.

Llavors, sempre en moviment, sabent que no sé, canto. I de vegades, misteriosament, la cançó m’omple la veu de l’amor i la memòria que jeu al cor de les cançons que han estat cantades per la més nombrosa de les masses, la dels morts, els del meu País i els de molts altres. Llavors canto, i l’amor i la memòria es tornen desig d’horitzó, de les possibilitats possibles d’un instant etern.

Canto i  sempre em sabré malalta d’Amor, quan el meu País més petit i el meu País petit es miren als ulls.

Aquesta nit allò que ens agermana ens mostrarà les diferencies a través de cançons populars d’arreu: napolitanes, yiddish, catalanes, en llatí, sefardita, castellà… Ens parlaran de la mare, la pèrdua, els somnis, la solitud, la tendresa… Qui sap si la Mayte «se lanzará al escenario cual espontanea o yo se lo suplicaré», per poder-nos abraçar musicalment en algun moment…

Aquesta nit les comparacions no seran odiosas, seran Oh! Diosas.

Referents:

Hi ha dues maneres de viure l’Art: Una és una necessitat irrefrenable i imperiosa de compartir una cosa intima. I l’altre, una necessitat de fer quelcom per rebre quelcom a canvi.

Mayte Martín

Què preferim? Una vida llarga i buida o potser curta i plena de sentit?

Teresa Forcades

La nostre fe doncs és la possibilitat possible a cada moment, l’horitzó per a cada instant de la nostre vida i depèn de nosaltres, és al nostre abast.

Mª del Mar Albajar