Avui celebrem el Sí de Maria (Dia de l’Anunciació).

I avui vull parlar del Sí de Maria Mercè Marçal.

Molt senzill. El Sí de Maria és reconèixer que, per damunt de tot, som infinita necessitat d’estimar i ser estimats. De proclamar que vivim tenallats per un sistema que ens redueix a una pulsió reactiva sense horitzó, sense anhel d’infinit. Ens redueix a la comparació, la competitivitat i l’orgasme de curta volada del gran consumidor.

La qualitat de la llibertat humana queda representada per aquest Sí, i tot el seu valor es fonamenta essencialment en el fet que hagués pogut dir “no”. No estem únicament predeterminats i condicionats. No.

He encapçalat aquest escrit amb una dicotomia que es fecunda mútuament amb la conjunció copulativa com ho fa Verdaguer (Poeta i fangador soc).

La Fina Birulés ens recorda que la Maria Mercè volia fer dos llibres del seu procés de vida, però la mort va resoldre per sobre de les seves intencions el que seria el seu darrer llibre. Un únic llibre que tenia dos títols escrits de mà de la mateixa poeta en una de les cobertes: Llibre de Maria i Raó de cos. Per mi, la tria de la seva editora Lluïsa Julià m’inquieta i ho vull discernir.

Avui celebrem el Sí de Maria. La dona que simbòlicament amb el seu peu trepitjant el cap del «pare esparver», representa la plenitud de la poesia. Trepitja i esclafa al maleït assassí i suïcida patriarcat. Contra tota la llengua abolida pel gran criminal, assumint el risc de donar veu al cos, Maria és un Referent d’Amor i Llibertat. Maria diu a la seva identitat essencial: Amor. I nosaltres amb cada «sí» retornem la veu a la llengua abolida pel patriarcat. Ella se sap profundament Amor i ho reconeix amb el seu cos. Un amor que venç la mort, que ho arrisca tot i accepta la vida tal com és. Un Amor que som tots i que té cos, finit i infinit alhora.

No em queda clar que Raó del cos sigui prou. Hauria volgut que la R de Raó fos enaltida per poder-la venerar. Daurada? Un pòdium? Un altar? És principi de frase i hi ha majúscules sense mèrit, sense raó de cos. Posar al cos contra l’abisme i, així i tot, deixar-nos Paraules d’Amor és el que va fer l’Anna Pérez Pagès. Va assolir la veritable Raó del cos. És per això que ha esdevingut un referent d’Amor i Llibertat. Perquè el dia del seu comiat ens va deixar clar que la mort no té l’última paraula. La mare que la va matricular! L’Estimava. Ara, a més, l’Adoro (forma sagrada d’admiració).

Maria ens posa davant de la vida tal com és, amb tota la seva vulnerabilitat i es reconeix Amor. El seu Sí, el seu Fiat, dona la màxima dignitat al seu Desig més profund amb el seu Sí, soc Amor. Soc esclava de l’Amor, tot el que no és Amor no és res. I sols l’Amor venç la mort. Aquesta i cap altre és la Raó del cos de Maria Mercè Marçal, el Sí de Maria.

Seràs creat sense tu, però no seràs salvat sense tu, deia Agustí d’Hipona. Cal que donis el teu Sí. Que orientis les petjades del teu cos.

Avui és el dia del Llibre de Maria, perquè Maria va fer de la seva malaltia i mort, alta poesia. Va transcendir tot coneixement, tota paraula que cerqui donar resposta al Misteri del qual formem part. Va fer del seu cos aquest llibre amb dos títols. Per deixar ben clar que l’Amor pren la seva majúscula quan posem el cos en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, fins a desnéixer.

Confiem. No tinguem por. Diuen l’Anna, la Maria i tot aquell que ens inspira. La mort del cos és l’única certesa que tenim. Però, què en fem amb tot el que no sabem? Sublimem-lo doncs amb tot el nostre Desig. Desitgem amb tant de cos que puguem sentir que el cos se’ns queda petit per tot l’Amor que som i sabem i sentim.

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria Mercè Marçal

Que el Sí de l’Anna i les Maries sigui també el nostre.

La Vida deu ser això, dir Sí un cop i un altre a la Bellesa i l’horror. Fiat, facis en mi l’Amor en cada carícia i en cada bufetada com va fer Maria amb el seu Fiat, Maria Mercè amb el seu llibre de dos títols i l’Anna amb el seu comiat de cos present sense vida.

P.D.: Com per miracle, l’any 2009 vaig assistir al seminari de filosofia i gènere Les lectores de Simone Weil, a la Universitat de Barcelona coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa. La Maria Mercè Marçal m’hi va portar quan vaig participar en un disc que musicava la seva obra. Aleshores vaig conèixer l’Heura Marçal i la Fina Birulés qui amb una mirada ampla com el mar i un somriure suau em va convidar a participar en el seminari que tot just començaria dies més tard de la nostra primera trobada. “Jo no tinc estudis, jo no sé res. Soc incapaç de res que no me’n vingui sol i em prengui la voluntat”. “Per això mateix”, em va dir ella. «No res és tot», vaig sentir dir a la Maria Mercè.

Aquells dies van marcar per sempre la meva vida. Descobrir la Simone Weil a través de les seves lectores em va donar Família. Cada dia sortia de classe sense poder respirar de tot el que sentia, i com ho sentia! Em desbordava de Llum mirant la foscor més fosca. El cos no podia, pobret meu amb tanta Llum i tanta Vida, amb tanta realitat aspre i rugosa, a cada cop de martell sobre el clau de la creu donant Raó del cos.

Un any més tard, vaig conèixer una altra mestra que reafirmaria l’orientació de ma vida, la Teresa Forcades, amb qui vaig fer un camí de revolta i recerca de la meva interpretació de Maria. Des del 2011 estudio amb ella al Monestir de Sant Benet de Montserrat. També tu que em llegeixes, si vols, podries. Va ser ella qui em submergiria de nou i de ple durant tot un any en l’obra i la persona de Simone Weil.

Maria Mercè Marçal, Simone Weil i Maria. Quina santíssima trinitat!

L’any 2018 aquestes dues mestres, Fina Birulés i Teresa Forcades pujaven a fer un Vis a bis a l’escenari de La Bonne i amb elles Maria Mercè Marçal, Maria i Simone Weil. Escolteu i nodriu-vos d’aquest miracle.