La veu concertada

Descarrega el dossier aquí:   PDF (Enllaç)

Presentació

Entre la base instrumental i la melodia de la veu, es crea la pura convivència de dues fonts musicals que s’impulsen, s’expandeixen o es limiten, en una abraçada continua, per explicar-vos amb elements essencials i mínims el sentit de cada cançó. Allò únic es posa en relació i crea una nova realitat sonora que pot esdevenir un diàleg amorós o dissonant. Tot depèn i alhora no depèn de mi, tot depèn i alhora no depèn d’ell. Tots i cada un de vosaltres que heu vingut a imaginar i a participar del cosmos sonor creat a cada instant entre la base interpretada únicament per Miquel Àngel Cordero i la meva tanmateix única interpretació de la melodia, sou la finalitat activa de tot plegat.

La diversitat acollida en comunió sota un mateix sostre, el romànic català, la seva història, la nostre identitat que s’expressa avui amb el retorn sonor de la reverberancia única de cada espai.

Descripció i origen

Després de tres anys de representacions i més de dotze interpretacions de l’espectacle de La Cerimònia de la Llum, he tingut el plaer de viure i experimentar, juntament amb els músics que m’han acompanyat, la màgia de la sonoritat d’espais històrics privilegiats. Aquests temples, monestirs i ermites van ser construïts com a llocs de comunicació per a la veu. Però no per a la veu aïllada, sinó plena d’harmònics i ressonàncies modulades per la pedra, que li afegeixen una emoció especial en una experiència de major qualitat col·lectiva . En l’arquitectura romànica, especialment en les ermites, aquesta experiència es produeix a una escala més íntima, més humana, però en cada cas i en cada espai, diferent. Els llocs i la inspiració de cadascun d’ells en determinen la diversitat de l’expressió artística, en la recuperació de la veu pròpia d’espais consagrats pel temps, i conservats al llarg dels segles com a testimoni del respecte a la seva funció.

En la cerca i reflexió d’aquesta expressió diferent per a cada espai, sorgida del diàleg amb la seva acústica i l’entorn natural, ha sorgit la idea d’aquest e experiència artística, musical i de comunicació humana.

Lídia Pujol

  La nuesa de la ressonància elemental

Lídia Pujol ens ofereix una nova experiència musical i poètica amb un aplec de cançons que tenen com a element comú un format d’expressió infreqüent: des de la seva pluralitat, ens oferirà una música que ens transportarà de la complexitat a l’abstracció i de l’abstracció a l’expressió de la més refinada subtilitat. L’extraordinària flexibilitat de la seva veu, matisada amb harmònics especialment seleccionats per a l’expressió més íntima, ens transporta a un nou univers de cançons en el qual el text en determina l’essència i la música l’existència.

En el principi de l’existència de la música, la puresa i la nuesa de la veu van crear la ressonància elemental. Aquesta ressonància recollida i modulada amb la complicitat d’un instrument més greu, el contrabaix, ens fa participar del primer estadi del fonament de l’harmonia. L’acoblament de la veu amb tots els seus matisos instrumentals i del so de l’instrument amb els seus registres vocals, ens ajuden a percebre la relativitat sonora entre la veu que és a dalt i la que és a baix o viceversa.

Els reptes tècnics per a l’instrument, els ritmes, els bordons, els obstinats, els acords, els efectes sonors, exigeixen a Miquel Àngel Cordero una versatilitat musical que va més enllà de les exigències habituals i que el situen en el mateix pla expressiu que la veu. Aquesta ambivalència ens revela el principi bàsic de la polifonia, la pura convivència de dues fonts musicals que s’impulsen, s’expandeixen o es limiten, en una abraçada continua, tot explicant-nos amb els elements essencials i mínims el sentit de cada cançó. En la selecció d’obres l’argument n’és la forma. La successió cerimonial dels sentiments exposats sorgeix espontàniament del tresor d’emocions que ens ofereix el llegat d’un patrimoni musical arrelat en la tradició i l’autenticitat. L’experiència musical i poètica que se’n deriva, amb simplicitat pregona, a cau d’orella ens revela la veritat de la seva nuesa, la seva potència i la capacitat de conjurar l’artifici dels sentiments més universals amb el secret transparent de la seva proximitat.

Romà Escalas i Llimona: Músic i museòleg.

Director del grup de musica antiga i Creu de Sant Jordi, “Ars Musicae de Barcelona”.

Fitxa artística

Lídia Pujol, veu. Miquel Àngel Cordero, contrabaix.   Oriol Marimon, tècnic de so i llum Lídia Pujol, guió i direcció

Programa

Les obres d’aquest programa suggereixen un ordre musical i conceptual que brolla dels seus missatges i significats. El fil que el condueix és l’amor en la relació de les seves manifestacions humanes i divines. Els extrems d’aquest fil són un de sol, l’Amor que ens sustenta i la recerca i el desig d’Amor: una mateixa casa d’on sortim i a on, una i una altre vegada, se’ns convida a tornar, i el camí on cal restablir la malmesa confiança amb renovada voluntat. Us convido a descobrir aquest repertori, en allò que li és essencial, el sustenta i l’alça en el vol cap a la relació amb l’alteritat, un contrabaix, una veu i la nuesa de la ressonància del mil·lenari romànic català.

    Primera part

1. L’Estimada. (Càntic del Càntics) / Eternity and a day. (Eleni Karaindrou.)
2. Oh, Déu, valeu! (Congregació). (Misteri d’Elx, tradicional, origen al segle XV)
3. Ara és temps de dormir. (Tarquinio Merula, 1594-1665)
4. Vetlla de Nadal. (Gregori Estrada, Monjo de Montserrat)
5. Les llàgrimes del moliner. (Popular yiddish)
6. Quant ay lo mon consirat. (Anònim, cançó de Trobador, segle XII)

Segona part:

6. Quand vei la lauseta mover. (Bernard de Ventadorn , 1147-1170. Cançó de Trobador .)
7. El cant de la Sibil·la. (Manuscrit de Manacor, Mallorca, segle XV)
8. El pont de Lió. (Popular catalana)
9. Verge humil(Misteri d’Elx, tradicional, origen al segle XV)
10. L’ànima en pena del Comte Arnau. (Anicet de Pagès de Puig, 1843-1902)
11. Els teus ulls són coloms (Càntic dels Càntics)
12. Polorum Regina (Llibre Vermell de Montserrat, segle XIV)
13. País Petit. (Lluís Llach)

COMENTARIS

Primera part

Els savis de l’Antiguitat van descobrir que les vibracions dels harmònics de la veu podien suscitar efectes subtils dins les regions més ocultes de l’ànima per a provocar el desvetllament de nous nivells de consciència. Avui el cant, en el seu estat original, expressa amb fidelitat la puresa del simbolisme de l’arquitectura del Romànic. Amb aquest desig, posem la veu cantada en relació amb la paraula i iniciem, en ressonància amb aquest entorn històric, aquest convit a la re-unió, a la comunicació amb allò que ens separa.

(0) L’amor dels qui s’estimen sols pot ser un reflex d’aquell amor diví original i originari, ens parla de l’eternitat d’un dia, dels camins que volen passes que els facin. La cançó tradicional i sagrada Congregació (1) ens convoca a participar en comunitat al misteri de la revelació. Ara és temps de dormir, (2) ens mostra els ulls que miren el bressol i, veient la creu, l’accepten. Ens convida a la confiança en la tendresa d’aquests ulls que han vist morir al fill per Amor. En vos que vetlleu de nit (3) i en tot moment per la llum en nostres cors, l’amor esdevé desig, dignitat malgrat l’oblit i l’abandó. Les rodes giren, els dies passen (4), diversos són els homes, diverses les parles i han convingut molts noms a un sol amor. La cançó de trobadors Quant ay lo mon consirat (5), reflexiona una i una altre vegada la gravetat del pes que duem, el pes del món que ens alça i ens eleva amb l’Amor i la necessària lluita contra el que ens separa.

Segona part

L’alosa mou les ales contra el raig de sol (6), la profetessa pre-cristiana, La sibil·la (7), anuncia la fi del temps dels poderosos, proclama l’arribada de l’amor fratern i reclama la necessitat del compromís individual. D’altre banda, El pont de Lió (8), ens remet i recorda la inclinació del fort a abusar del dèbil i la conseqüent discriminació primera, la de gènere. El dèbil, però, sempre rep el refugi i la consolació (9) amb la pregaria confiada.

A la mitologia catalana, en el relat del comte Arnau (10), aquest personatge, paradigma de la foscor sense brides, és jutjat i condemnat pels seus abusos a vagarejar eternament damunt del seu cavall per les contrades de Sant Joan de les Abadesses. Però la salvació sempre és possible amb la renovada cançó de tota la humanitat, com expressa la Coloma (11) del Càntic dels Càntics. Finalment, l’Estel del matí, la Reina dels Cels, Polorum Regina (12), símbol de la llibertat en la tria del camí, ens guia cap aquesta renovació. Renovació que sempre haurem de conrear dins nostre i, malgrat tot, en el nostre propi i íntim País Petit (13), des d’on podrem oferir el fruit dels treballs d’Amor al nostre veí.

Espais

Espais patrimonials i esglésies romàniques de petit aforament.

Aquest espectacle s’ha gestat i ha vist la llum amb l’acolliment i la cura del Monestir de Sant Pau del Camp, de la mà de mossèn Francesc Tort, el dia 13 d’abril de 2013.

S’ha representat a l’Església de Santa Maria de la Seu d’Egara de Terrassa, al monestir de Sant Joan de les Abadesses i al monestir romànic de Lluçà.