A l’origen de tot hi ha la follia d’una enamorada que vol donar a conèixer allò que per a ella ha estat bo: la descoberta de la Tirallonga de Pere Quart, musicada per Rosa Pou.

Quan vaig escoltar el disc de la Rosa Pou que ella mateixa em va regalar, vaig ser feliç. Conduïa de Barcelona a la Segarra cantant amb ella els seus temes i els jocs musicals que proposa el tàndem Rosa Pou/Xavi Lloses. Quan vaig arribar però a la darrera cançó, «la Tirallonga de la Rosa» vaig caure de genolls. La idea de musicar tan dolça i senzillament aquell munt de monosíl·labs exposats tan humilment amb aquell «si pot ser» de l’empordanesa Rosa, va encendre el meu desig però tot i que ho vaig intentar, finalment vaig desistir. Mai podria aprendre aquella lletra ni podia aportar res de nou a la interpretació perquè segons el meu parer, la Rosa i jo tenim una veu de la família. Som de la mateixa manada. No sabria dir-vos, potser em podeu ajudar. Si heu escoltat la meva versió del País petit de Lluís Llach, entendreu que puc aportar una nova interpretació del tema. Bé, doncs d’aquest, no.

La cosa és que quan quelcom m’enamora sóc perseverant, i fa poc compartint amb ella converses i alegries un cap de setmana, en saber que tenia un concert a la Bisbal li vaig tirar la canya: -vols cantar amb mi? -Si vull. Em va dir.

Aleshores va començar el meu turment. Ni la podia cantar perquè no tenia res de nou que aportar, l’arranjament ja em semblava del tot adequat i a la proposta segons el meu parer no li faltava res… aleshores què???

Quan anava en cotxe amb ella sonant, sempre feia harmonies de fons, veus i quan intentava cantar-la sola imaginant-la a ella cantant, m’acompanyava del bodhran.

Quan va arribar el dia del concert, a l’assaig que vàrem fer a l’escala de l’església amb l’Oriol Illa, un Gran viola, a qui vaig demanar que ens acompanyes amb el seu instrument, en sentir-nos ens va dir: Perquè no la feu així? Vosaltres dues soles?

Jo estava tan a gust escoltant la Rosa i fent allò que donava sentit a la meva presencia, sostenir i acompanyar, que de seguida vaig fer costat amb el pensament allò que sentia. També la Rosa, acostumada a fer el tema d’una altra manera, va confiar, va saltar el límit i la comoditat del costum i el conegut i es va llençar a l’aventura. «Hijas mías, no hagan las cosas solo por costumbre si no haciendo actos heroicos». I aquí estem, amb perquè de tot plegat a la Bisbal: compartir allò que per nosaltres ha estat bo: la descoberta de l’Amor.

Senyores i Senyors, amb tot aquest Amor: «La Tirallonga» de la Rosa Pou en safata i guarnició de Lídia Pujol