Una comença a gestar sense realment saber si està o no embarassada d’alguna direcció real, i un dia desperta i s’imagina una proposta musical i escènica amb un rerefons vital. Llença cançons com si fossin pedretes i convida a venir per un camí amb l’esperança de compartir quelcom especial, real i misteriós alhora. El passat 27 de març va néixer La Veu Concertada al Monestir de Sant Pau del Camp. I ho va fer partint de l’abús de gènere (Pont de Lió), demanant consolació (Verge humil), reconeixent la vulnerabilitat (Ara és hora de dormir) i l’esperança (Vetlla de nadal). Prenent la direcció de l’Amor una i una altre vegada (quan ay lo mon consirat), cercant la dignitat (les llàgrimes del moliner), demanant justícia (el cant de la Sibil·la), posant límits (al Compte Arnau), i alçant el vol perquè sempre vol tornar a casa, sempre vol anar més enllà… (Polorum Regina).
El proper 7 d’abril, aquesta petita cerimònia, després d’haver viscut la veritable raó de ser que és la relació amb el públic, ja s’ha transformat. Ja no vol partir de l’abús. Ho vol fer des d’allò que veritablement ens sustenta: l’anhel de felicitat, de reconeixement en comunitat. I per això el programa a sofert alguna modificació i la meva persona una profunda transformació. El lloc des d’on cercaré disposar-me a la comunicació és un altre, radical i també «l’altre»: ja no la realitat de l’abús sinó la també real obertura a la constant recerca del misteri, l’Amor. No obviaré la dificultat que suposa travessar una i una altre vegada les traves de la realitat, ans el contrari, seran elles qui propulsin amb instint superador la direcció del desig de canvi, de Llum, de ser indissociablement únics en comunitat. La Veu Concertada, és única, viva, i en transformació constant per causa d’Amor, de relació. Com arrel que desitja terra, sí, el passat diumenge m’hi vaig endinsar. Avui la paraula cerca la musica per ser cantada i al vol que Càntic del càntics ens convida una i una altre vegada, el proper dia 7 d’abril, a les 7 de la tarda al Monestir de Sant Pau del Camp, m’hi tornaré a disposar. Un vol que mira a l’horitzó i travessa camins d’abús, de consolació, vulnerabilitat, esperança, compromís, i dignitat que humil es redreça una i una altre vegada en direcció a l’encontre d’aquell de qui estem separats i en la sempre necessària lluita contra els que ens separa. Obriré els braços oferint l’abraçada. Obriré les ales i si bufa la suau brisa, si sóc nosaltres, sortirem realment somiant que som capaços de tot.
Vols venir?
.
