És del tot fascinant descobrir que l’art està orientat a l’infinit, que conté tots els límits i els contorns possibles i, a la vegada, és l’expressió d’algú que és únic en el món i tota la seva història. Això és el que vaig experimentar aquella tarda a l’Escola d’Art de Sant Cugat per causa de la proposta de posar en relació les meves cançons amb l’interpretació grafica dels seus estudiants.  L’Eva Virgili -directora adjunta de l’escola i adjunta a tot el que sigui Bellesa- té  una miraculosa atenció creadora que fa del seu punt de vista una constant recreació de la realitat, dotant-la de les més divertides i sorprenents interpretacions. I és això el que vaig experimentar: d’un mateix objecte sonor d’analisi va sorgir la diversitat més diversa com a resultant. La interpretació musical que faig de les històries que explico, és plena d’una visió personal, emocional i conceptualment crítica. D’aquestes cançons, els alumnes en feien la seva personal visió gràfica. Les seves obres eren, això, seves. Partien de mi i  em feien desaparèixer per reaparèixer úniques i prenent nous camins. La interpretació que jo en feia d’aquelles recreacions de “mi”, demostraven que no tenien res a veure amb la intenció de l’autora però, tot i així, jo seguia construint nous ponts de comunicació amb els afores de mi.