La tarda-nit del 4 de gener va ploure. Tots estàvem tristos. Ens feia tanta il·lusió fer el pessebre. Amics vinguts de lluny, de Vic, de Parets, Vilanova, Barcelona… se’n tornaven cap a casa i, potser, fins a l’any que ve. Quan tot es va donar per perdut, amb renovada alegria va començar a córrer la veu que al local tots aplegats faríem la botifarrada que, per la pluja, el públic no va poder fer, com és habitual, en acabar el Pessebre a la vora d’un foc gegant. –Pujarem el foc de la plaça cap aquí dalt. Anem a buscar el tractor i arrepleguem-lo amb la pala. Un grup de cinc o sis homes, sense una espurna de mandra, com va dir el Juan, en un tres i no res estava coent botifarres al costat del local. Dins, els joves, nens, avis, pares i mares paraven taules, torraven pa i deixaven enllestits plats, tovallons, vi, setrilleres, alls, cafè i coca de reis.
Tothom va seure i, aleshores, en Marius, el director, em va dir –Ara que estem tots aplegats digues-los el que ens vols proposar. Jo em vaig espantar. De cop, a totes aquelles persones que ja m’havien acollit com una més en el seu món, els volia convidar a compartir quelcom amb el meu, els 200 i jo. Vaig tenir la mateixa pujada de sang al coll que aquella nit al Camp nou els 90.000 i jo.
-Ara la Lídia Pujol us vol parlar. Em va donar el micro i es va fer silenci. Ben ve que qui va parlar em va fer servir perquè jo no hi era. No se on m’havia amagat, però vaig parlar:
Gràcies per la vostra feina tan neta, tan preciosa, jo no sabia… Fa 18 anys que tinc llogada una casa a 10 kilòmetres d’aquí. Cada Nadal veia el cartell a l’encreuament que anunciava el Pessebre, però mai en vaig fer cas. La sorpresa, el miracle, el que he sentit i descobert passejant per tot el recorregut que tots i cadascun de vosaltres heu construït i representeu, m’ha enamorat. I és per això que en acabar ho vaig proclamar a la vora del foc amb una torrada amb botifarra a les mans i deu o dotze persones de costat. I avui mateix, si no hagués plogut, hauria tingut el plaer i l’honor de participar en el Pessebre. No ha pogut ser, però la pluja ara em dóna l’oportunitat de fer-vos saber a tots la meva proposta. Us he dit que el talent i l’esforç d’aquest poble m’han enamorat. Nosaltres fem un espectacle que es diu La Cerimònia de la Llum.
Parla també de donar a llum la Llum de la consciència, del patrimoni i la identitat. Aquest Pessebre és una mostra real d’allò que ens inspira i dóna sentit a la nostra proposta. Ara jo pico a la vostra porta i us pregunto si voleu unir forces amb mi per donar vida a la Torre de Vallferosa.
Un monument que somio encerclat per les tradicions i els oficis que representeu a la segona part del vostre Pessebre, i fer-lo desembocar en una cerimònia musical. Mireu a internet que fem, qui som, que és aquesta Cerimònia i, si us enamora com a mi m’ha enamorat el vostre treball tan inspirat, en el dinar de cloenda del Pessebre parlem-ne tranquil·lament i veiem qui som i amb què podem contar. Si no fos així, si no hi hagués reciprocitat, això no treu que jo sí que n’estic d’enamorada i que us vulgui agrair d’haver-me obert la porta i convidat a sopar i a participar a la vostra taula i a la vostra bellesa. Gràcies de tot cor.
Em van aplaudir. Sense poder sostenir els aplaudiments vaig sortir del punt de mira i vaig començar a tremolar i a buscar el caliu de les persones conegudes, l’Eva, el Romà… Llavors van venir tres nenes: -Moltes felicitats pel discurs, ha sigut molt emotiu i s’ha entès molt bé. No m’ho podia creure. Varen dir aquestes paraules. Tenia la prova que tot havia anat bé.
A la taula, assegut de costat, tenia al ferrer del poble i del Pessebre. Té 84 anys. –A mi, el Pessebre m’ha salvat la vida. Vaig tenir un dalt a baix molt gran i no me’n sortia. No anava enlloc que amb una ampolla en tingués prou. Oi Marius? Vaig començar a participar i a formar part del Pessebre i ara sóc l’home més feliç.
Home salvat en poble. Salvador Espriu.
Feliç 2014.
.
Representacions: a 2/4 de 7 i a 2/4 de 8 de la tarda.
Dies 26 i 29 de desembre, i 1, 4, 6, 11 i 12 de gener