.

Conec a la Mayte Martín des de fa més de vint anys. Darrerament he cregut necessari compartir escenari amb persones que, com ella, tenen un discurs i una manera de viure que mostren el que són tan si convé com si no. Persones veritablement independents perquè cerquen omplir de sentit les seves vides a cada pas, amb accions que, de vegades, generen confrontació davant del que consideren injust o excloent. A la Conversa singular entre paraula i música que vàrem mantenir fa uns mesos a l’escenari de la Sala Muntaner, vaig voler mostrar la relació entre persones que poden pensar diferent però senten i canten juntes, a través d’una cançó que ha esdevingut universal de tan petita, de tan profundament pròpia, lliure i compromesa amb si mateixa i el seu poble. Se la vaig cantar amb el cor a la veu, a ella i al públic; i totes vàrem ser jo, i jo vaig ser totes, i no en sabria dir res més. Aquell dia la Mayte es va enamorar de la cançó i d’allò que vàrem compartir. I quan ens van convidar a cantar al Camp Nou per la Llibertat, conscients totes dues que no serem lliures fins que tots siguem lliures, per separat, sense saber de l’altre, vàrem proposar de cantar juntes País petit.

Finalment no va ser així, ella no va creure que fos el lloc més adequat per cantar la Llibertat que fa bategar el seu cor i jo ho vaig fer per recordar les llibertats que desemboquen en Llibertat. Les llibertats que la fan possible, les de decidir sobre les retallades, el deute, la sanitat, la cultura, l’habitatge, l’educació, l’alimentació…

Fa una setmana vam cantar plegades, país petit al Mediterraneo. Hi ha un petit país que pot ser immens quan sumem les diferències.