Hi ha fets que esdevenen punts d’inflexió a les nostres vides. A vegades és una mort, una malaltia, d’altres l’abús de confiança o de poder. Aquesta “bufetada” ens pot empènyer a estimar enlloc d’odiar? Com s’estima a aquell que ens fa mal? Com combatre la tremenda resistència de la vida real a deixar-se transformar per l’amor?
Un dia escoltava una persona que expressava l’amor incondicional per la seva filla. L’estimaré sempre, faci el que faci. Si comet un delicte i cal que pagui amb la presó, l’estimaré a la presó. Aquestes paraules van ser reveladores per a mi, vaig entendre que les accions poden ser jutjades però no les persones. També, però, que no podem restablir l’honor o la dignitat de les persones sense una consciencia personal de les conseqüències de les nostres accions; i en última instancia d’una llei que ens empari del menysteniment i les males arts.
Puc agrair la bellesa compartida i els dies de sol, però tot això no em parla de la persona, no escriu el seu nom, no deixa petjada. Són els dies de tempesta, de perills i foscor els que ens conviden a escriure la nostra història personal. De vegades triem per por però d’altres no triem, com si fóssim una teula ens deixem dur pel vent i fem destrosses, senzillament perquè no fem res o deixem fer. En el meu cas, ha esdevingut una oportunitat per aprofundir i descobrir que Ser Persona és una tria que pren com a criteri de verificació que el propi bé és indestriable del bé comú, com ho és la poesia de la fanga verdagueriana. La consciencia que he conreat aquests anys és la que em reconeix persona i no cosa duta pel vent o pels altres. El meu nom propi s’escriu cada cop que reconec que no sóc una teula i personalment faig alguna cosa amb els altres.
Hi ha noms que se’ls emporta el vent. de ben segur perquè ningú els ha donat coneixença de l’amor, ni les ha instruït a ser amadors.