Text: Víctor Fernández Clares   Fotografies: Martí Andiñach Fernández

– Hola, Lídia?

– Hola!

– Què tal? M’agafes aquí a la casita. Estic treient les herbes de l’hort. Crec que podríem passar el dia aquí, i us ensenyo l’ermita on assajo amb els meus músics, l’hortet…

Aquesta és la Lídia Pujol: una dona que no només acceptarà fer aquesta entrevista, sinó que s’hi entregarà fins a l’últim minut. Han passat només unes hores des que vam ser amb ella al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, en un concert màgic que ens va deixar amb la boca oberta. Ara, la veiem arribar en el seu cotxe. Som a La Segarra i venim carregats amb càmeres i micròfons per gravar un acústic en una ermita del segle XII. La mare que ens va matricular! Com no havíem pensat que una ermita mig abandonada no tindria instal·lació elèctrica? La Lídia puja al cotxe. Seguiu-me! I comença la cerca d’un generador de corrent. Finalment, canviem els plans, i acabem a casa de l’Antònia, una amiga seva de fa molts anys, que té les claus d’una altra ermita que es troba al costat de la seva masia. La Lídia Pujol és d’aquelles persones que, on un altre podria veure un problema, ella hi veu la solució. “Jo així no puc fer l’entrevista, em desconcentro, canviem de lloc”, diu, i em porta al bell mig de l’hort de la senyora Antònia, on em fa seure al terra i on avui m’obrirà el seu cor. Prepareu-vos per conèixer una dona que mira als ulls, capaç de tot o de res, temperamental, xerraire, curiosa, entregada, i amb uns pebrots com una catedral.

“He necessitat fugir de la realitat, i el que més m’ajudava a sostenir certes contradiccions era la música. La música em feia viatjar moltíssim. M’ajudava a evadir-me i a somniar paisatges i històries, i a tenir monòlegs en un context musical. I musicalment una persona que em va donar moltes referències és el meu germà. Llavors arribava a casa i em tancava amb ell a l’habitació. I a més em feia aprendre els noms dels components dels grups, era l’època de Japan, Led Zeppelin… i bé, sempre la música que he escoltat no era d’aquí. Som una generació que rebia sempre música de fora, i l’escoltàvem en un idioma que no era el nostre. No enteníem la lletra i viatjaves igual, i això encara era molt més obert, sense la direccionalitat de la paraula. M’he educat en un cap molt obert”. Ara que parles d’això, no creus que hi ha certs prejudicis a l’hora d’escoltar diferents tipus de música? T’ho dic perquè, de vegades, quan he penjat una cançó, per exemple, del Valderrama al Facebook, ningú ha dit res, en canvi, quan comparteixes quelcom que està de moda… “Jo crec que això passa perquè estem una mica mal educats, o perquè estem una mica domesticats. Hi ha una cosa que són les modes, que també depenen de l’edat. Però una cosa important és la interpretació, i des d’on tu reps aquesta informació de l’altre. En això amb la Mayte (Martín) és una cosa sensible. Som amigues fa molts anys. Un dia anàvem en cotxe i em va dir: ‘Lídia, te voy a poner un tema y vas a ver con qué cosa canta este tipo, es el Parrita’. I la manera de dir les coses a ella la sintonitza amb allò que és essencial, que va molt més enllà de les paraules. Quan una cosa m’agrada m’enamora i vull tenir l’experiència de relacionar-m’hi. Amb la Mayte em va passar això. La vaig veure actuant un dia. A mi el flamenc no m’agradava, però em vaig quedar en xoc, en absolut xoc. Al cap de tres mesos vaig rebre una propaganda que deia que la Mayte Martín feia classes. I vaig pensar… em poso a fer flamenc? I així ho vaig fer…”.

 “Cantant en català vaig trobar un segell personal”

La Lídia Pujol i la Mayte Martín es coneixen des de fa vint anys i es tenen un amor tan gran que, com diu la pròpia Lídia, va molt més enllà del que es pugui expressar amb paraules. Ahir van compartir escenari i, com sempre que ho fan, van saltar espurnes: “Quan hi ha una cosa que t’emociona no penses, estàs, vius, sents. Quan estàs plenament sentint… jo escoltava la Mayte i quan va acabar la primera estrofa que va cantar de l’arbret… jo estava absolutament en èxtasi. Tenia tots els braços amb els pèls de punta. Jo ho anomeno plenitud. No penses, ets en relació”. A tu què és el que t’interessa de la música, Lídia? “M’interessa això que estàvem parlant, interpretar, ser un vehicle. De sobte hi ha quelcom que fa que jo sigui més que jo, o que sigui zero jo, o del tot jo, no sé… El meu ritual abans d’un concert és dutxar-me amb aigua freda, si pot ser congelada millor. Vull treure’m les pors, els límits, per entregar-me. Escolto la música dels meus músics, dels que n’estic musicalment enamorada. Adoro els músics que m’acompanyen: Dani Espasa, Pau Figueres, Xavi Lozano, Miquel Àngel Cordero, Juan de la Rubia… M’interessa la música perquè em salva de mi i em fa ser més que jo. Experimento que hi ha quelcom que pertany més a un àmbit misteriós, espiritual religiós… Sempre dic que la música és el meu Déu, i que els músics, els grans intèrprets, són els representants de Déu a la terra, i que donen sentit a la meva vida a través d’un tast d’allò que és sublim. La música és l’aliment de l’amor, diu Shakespeare… Potser són tres minuts d’una cançó, un i mig d’una altra, una estrofa d’una altra… Després d’un concert en el que com a miracle s’ha donat la reciprocitat, voldria abandonar-me i dormir, com si hagués fet l’amor, com si ho hagués donat i rebut tot. La Mayte em deia: ‘Las personas son en el escenario como son en la cama’. Pots tenir aquest punt de fer les coses tenint en compte el que pensi l’altre, o pensar més en tu… No sé, l’escenari et retrata, per allò bo, allò dolent, per allò mediocre i allò profund. Quan veus algú damunt de l’escenari veus qui és”.

Veig que la Mayte i tu teniu una cosa en comú, i és que sou molt respectuoses amb allò que feu… De fet, cantes una cançó seva, però ahir vas dir al concert que només la vas poder cantar quan vas saber que havia arribat el moment. “Totalment. Imagina’t. Jo adoro a la Mayte Martín. Penso que és un ésser pur. Penso: ‘aquesta dona és la que és’. Llavors la observo, aprenc, rebo el seu amor, el comparteixo, li dono el meu… Hi ha una relació que té més a veure amb la saviesa que amb la intel·lectualitat. I quan jo la veig interpretant veig un volcà, o un mar, un arbre mil·lenari, quelcom natural. És autènticament allò que és. Quan escolto a la Mayte interpretant Navega Sola i caic de genolls… Hi ha moments que has d’entendre que tot i que tu adoris allò, i tot i que volguessis fer-ho amb tota la teva ànima, si hi ha algú que ho fa d’aquella manera sublim i davant de qui has caigut de genolls… Que t’agradi molt no justifica que ho hagis de fer tu, tot i que de vegades les ganes no m’han deixat veure. Fa vint anys que conec Navega Sola, i des del primer moment aquesta cançó em va travessar el cor. Mai m’he atrevit a fer-la, ho he desitjat sempre, però fins que no vaig trobar en mi un lloc personal des d’on sentir-la… És a dir, ja aquella cançó no és seva, és meva. És radicalment meva”.

La Lídia, tot i que semblava que cantaria rock tota la vida, de sobte, un bon dia es va trobar cantant cançons tradicionals catalanes, repertori de música jueva, música yiddish, cançons de bressol… I tot això, que per a ella era desconegut, la va fer créixer: “Jo vinc d’haver cantat sempre sense saber què canto. Per una banda tinc la musicalitat. M’he format a través de la música instrumental. La col·locació de la meva veu, d’entrada té com a referència un idioma que no és le meu i a la que l’harmonia de la peça i el ritme inspiraven melòdicament. Una veu que ha pres la flauta, el violoncel, o a un arranjament de guitarra com a referents, que sempre ha fet arranjaments en músiques que no entenia la lletra. Sempre m’he inventat un llenguatge per viatjar com si fos un instrument més. Però a partir d’un punt, fa uns vint anys, apareix el teatre a la meva vida, apareix el teatre, la paraula, els autors. Apareix una necessitat d’entendre i comunicar amb la paraula, també. Em queda claríssim que és molt important ‘contar bien, para cantar bien’. Si tu dius i saps el què dius, ho has de dir. No suporto quan no entenc una lletra, que entenc l’idioma però no la lletra. Això em treu de polleguera. Últimament estic cantant País Petit i el veig com si fos una pel·lícula, la referència que m’evoca és Cinema Paradiso: els carrers, les velles sàvies, el campanar veí, la llunyania, i l’enyorança d’un malalt d’amor… dir-lo, dir-lo a mort, dir-lo a vida absoluta… un País Petit de gent molt gran. Tan gran com vulguem ser. La realitat ja dirà la seva, però, i si som molts què passa? Som un regiment de gent immensa i única! Jo agafo el País Petit, amb una lletra tan preciosa, una melodia tan adequada i el dic i sento el coratge precís per fer-lo així, com m’agrada a mi”.

“L’escenari et retrata. Quan veus algú damunt de l’escenari veus qui és”

Per a la Lídia Pujol cantar bé significa estar en comunió amb tot allò que l’envolta: des dels músics fins al públic. Va haver d’aprendre a cantar en català, perquè no era la seva llengua materna, i diu que es va quedar embarassada d’un no sé què, que va anar gestant, i que es va convertir en un llenguatge propi. “Cantant en català vaig trobar un segell personal. Vaig trobar el significant i la melodia, els dos llenguatges: el nostre, de la paraula, el que sempre és insuficient per parlar de les coses grans de la vida. Les paraules sempre són insuficients per parlar de l’amor, de la bellesa, de l’esperit; i la música, un llenguatge universal que et connecta misteriosament amb tothom. Per a mi és el llenguatge de l’amor. Quan es dóna aquest encontre entre paraula i música i tu ets el vehicle… falten paraules”.

Quan començaves deien que series la nova Maria del Mar Bonet, la promesa de la cançó en català… i t’insistien en gravar discs constantment, però en canvi, t’hi vas negar algunes vegades. Això de ser tan autèntica, suposo, que fa que es tanquin portes, però alhora provoca que el que facis sigui realment de veritat, no? “Sí més no té molt més a veure amb tu, el teu moment, és més profund i té més sentit. La vida és temps limitat, ens morim, cal ser un mateix i relacionar-nos el més veritablement possible amb l’entorn que se’ns ofereix. Et mors tu, em moro jo, es morirà ma germana, les persones que estimo… Fa unes setmanes la Bibi, una amiga que ja no hi és o hi és molt més encara, em llegia aquestes paraules de  Sant Juan de la Cruz: ‘Quien supiere vencer con un no saber sabiendo, irá siempre trascendiendo’, i les porto donant voltes al cap com si fossin la corona d’un sant. Jo només sé que es tracta de sintonitzar amb algú, que és aquest algú del que estem parlant tota l’estona, un mateix i l’altre… que té molt més a veure amb aquest moment de comunicació nostre, que amb ser una tia que de vegades surt per la tele i que en un moment donat pugui tenir molta gent al seu voltant dient-te què guai ets o que bé fas les coses… No, és important que hi hagi algú sempre que et digui: ‘Ei, compte!’ Que et dongui el seu parer si veu que t’allunyes del contacte real amb les persones i les petites coses. Necessito l’acceptació i el reconeixement dels altres però més que això necessito sentir-me estimada i estimar, això és el que veritablement dóna sentit a la vida. Hi ha moments a la vida que de plenitud podries morir, i això té a veure amb el què estem parlant. Hem d’intentar no ser tan venuts. Paguem la comoditat i una falsa seguretat amb la nostre dignitat.  Tot i que costa, i potser perds moltes coses, i vius sense luxes…, i s’ha d’assumir el risc i potser l’angoixa de decidir que fer a cada instant sense que ningú ens ho digui, som peces úniques! És el més bonic però de vegades és terrible de sostenir. L’autèntic interès per l’altre és directament proporcional a la seva autenticitat. En el món no hi ha ningú com tu. Si jo et puc rebre així a tu, et sents reconegut, i dónes el millor de tu. Jo sóc feliç perquè has vingut fins aquí per fer-me l’entrevista de personatge que volies fer, has fet cent quilòmetres, t’has perdut…, em sento reconeguda, et parlava de la importància del meu entorn natural, del silenci, de l’hort i estem fent l’entrevista envoltats de tomàquets! Per a mi l’hort és una escola de vida, et fas un fart de treballar, de treure males herbes, de fer espai al voltant de les plantes que vols que creixin amb força: A aquell a qui t’estimes li fas espai al seu voltant perquè sigui qui és. La Teresa Forcades en diu Pericoresi”.

Lídia, ets una hippie autèntica! “Això em diu tothom!”, riu. Però això de no pertànyer gaire a la indústria musical també ha de ser dur de vegades, no? “És dur, és dur perquè mai tens diners per pagar a la gent. Sempre són mínims. Sempre dónes molta relació personal, molta bellesa, molta intensitat, molt d’art, perquè em reuneixo amb gent molt interessant… Estàs contínuament vivint sota mínims, però bé, ja m’he acostumat a viure amb poc i a intercanviar. A mi no baixar al poble a comprar res durant set dies em posa moltíssim. M’agrada el repte de viure amb molt poc, i tinc la sort que com que se’m coneix una miqueta, em conviden al teatre, a concerts, que també és important per a mi… Tinc un dissenyador que em posa la roba a canvi de donar-nos visibilitat mútua, que és en David Valls, així que tampoc m’he de gastar diners en roba. Vaig en bicicleta per Barcelona des de fa vint anys… i tinc el cotxet per venir a la muntanya. Ah, i el més important, no pago lloguer! Visc en un pis de ma mare. Per això puc viure com puc,  amb aquesta incertesa de tenir un mes un concert i l’altre no… perquè és cert, hi ha mesos que no tinc cap ingrés i hi ha un altre que va millor, i així”.

“La música és un llenguatge universal que et connecta misteriosament amb tothom”

Parlar amb la Lídia últimament és parlar també de la Teresa Forcades… “He descobert ara que hi ha una dona amb un missatge importantíssim per al moment que està vivint el món, que és una crisi espantosa de valors. Estem a punt de que hi hagi un canvi d’ordre: el colmo de la indignidad. És a dir, ens estan traient els Drets Humans a través d’una mena d’història que és l’economia. M’estàs traient els diners de l’educació, de la sanitat, de la cultura, de totes aquelles coses que formen la base de la persona. Me’ls estàs traient i els estàs posant per salvar el banc i per salvar un sistema que està corromput. A més ens estan fent d’una manera que no tenim capacitat de reacció davant d’aquest vergonyós escàndol. Crec que tenim la necessitat de persones com la Teresa, necessitat d’un missatge de lluita positiva, de coratge, espiritualitat, coresponsabilitat i confiança. Persones que s’arrisquen, i que estan disposades a pagar el preu de dir la veritat, tan si és o no és adecuat, sigui el que sigui… Sigui el que sigui!  Perquè a la Teresa li he sentit dir que el seu referent és Jesucrist  i que a ell les coses no li van anar gaire bé. Quan vaig escoltar per primera vegada els links de la Teresa Forcades… em vaig quedar sense paraules. Això és increïble! És únic! Per tant i com a tal, m’interessa, m’enamora i m’hi llenço de cap. I la Mayte amb el què fa també va a per totes. Són aquelles persones a qui veig autèntiques i absolutament entregades a ser qui son,  a relacionar-se amb els altres des de la seva singularitat. Son tot un referent, i n’hi ha moltes més. Tinc aquesta intenció amb les converses singulars”, compartir amb el públic l’encontre amb la singularitat. Ets creient, Lídia? “Déu no és una cosa que està allà i em sotmet i pot amb mi i em doblega. Potser està en aquesta conversa entre tu i jo, està quan estem plenificats d’allò que fem. Déu per a mi està en la relació amb l’altre. Quan escolto dir a la Teresa, ‘estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat’, de sobte, aquesta frase que estava buida de sentit per l’exemple que m’havien donat aquells que me l’havien donat a conèixer, pren la importància cabdal de tot plegat. Jesús representa a algú que va pagar amb la pròpia vida, no deixar de ser ell mateix i de dir: ‘Ei! jo estic amb els que em relaciono d’igual a igual, no estic amb els poderosos ni amb els que sotmeten als altres’. Aquest missatge d’amor, que et diu que Déu està en l’altre, i que et proposa que en la vida pots triar lliurement la teva actitud en cada situació, m’interessa.… Estimar o no, conec a totes dues: puc anar a per tu i tallar-te el cap, de ràbia. Tinc tanta energia i estan les coses tan com estan que tinc massa justificants. Però per sort m’arriba gent meravellosa com la Teresa, com la Mayte, l’Anna o com pots ser tu, que fan que enlloc d’estar tallant caps estigui parlant d’això i li estigui donant valor a aquestes dues hores de la meva vida. Per a mi això és Déu. A mi aquesta conversa m’ensenya, fa que em mostri tal com sóc. M’estàs escoltant, em preguntes allò que fa que tregui, senzillament, el què hi ha perquè a més, no em sento jutjada”.

La Lídia Pujol ara continua fent concerts amb la seva Cerimònia de la Llum, un espectacle musical pensat per ser gaudit en esglésies, teatres i espais simbòlics, on interpreta cançons del Llibre Vermell de Montserrat i cançons tradicionals i de bressol de tota la Mediterrània. Aquestes cançons són l’exemple clar que la música és realment el llenguatge universal: tant és que entenguis l’idioma, com que no. La Lídia canta i diu les cançons amb una entrega tan gran que les fa úniques i especials. Així és també com viu: va a per totes, assaborint la vida i l’art plenament, sense additius, com uns tomàquets acabats d’agafar. Sens dubte, la Lídia també té una visió i una missió. Lídia, amb gent com tu és impossible pensar que Déu no existeix. Gràcies.

Què és l’Art per a la Lídia Pujol?

“Jo recordo quan em deien què volia ser de gran. Jo només volia fer alguna cosa artística. No sabia si fotografia, teatre, cant… feia còmics. Era la meva manera de créixer com a persona. L’art ha sigut un vehicle a través del qual he viscut. L’art està a tot arreu. L’art és tot allò que es fa amb plenitud: des d’una pregària, fins a una mirada, una conversa o fins l’art de fer l’hort. L’art està en qualsevol cosa que fas plenament.”

Quines recomanacions ens fa?

 ”El Santiago Auserón, en la seva vessant de filòsof, musicòleg i pensador. La Teresa Forcades, perquè és capital i absolutament necessària, perquè el que fa ho fa des de l’amor, la tendresa i la consideració a l’altre; i la Mayte perquè és radical pura”.

http://amoralart.cat/portfolio/lidia-pujol/

.