La Mireia Parts és una dona especial. ¿I què vol dir especial? Per mi és qui sorprèn, qui no ofereix garanties sinó possibilitats, que respon a una intuïció, a una visió, a un desig i, precisament perquè és nou i no una idea pre-concebuda i coneguda, potser podem descobrir la textura dels miracles. La proposta de la Mireia va fer que descobrís de mi un nou episodi de prejudicis: per començar ens va reunir en una àrea de carretera al bell mig de les direccions que confluïen en aquella trobada, al director Xavier Pastrana, a la mànager i cantant de El Cor Lieder Càmera, a l’actor i cantant Enric Arquimbau i a l’antic mànager del Cor, Jordi Alsina. Després d’aquella reunió, que va ser de cordial acollida de les parts, la meva desconfiança respecte a la proposta era gran. El Cor Lieder Càmera i Lídia Pujol… i com? I què? Amb els dies vaig imaginar que potser podiem relacionar la vulnerabilitat d’una petita veu i la base immillorable del contrabaix del Miquel Àngel Cordero amb la grandesa de El Cor Lieder Càmera al servei de les composicions de Joan Manén. El que és popular i canta la gent com qui respira llum, en relació amb l’elaboració i la complexitat del re-creador i creador Joan Manén i la precisió i bellesa de la feina de la diversitat en comunió d’un dels cors més prestigiosos de Catalunya. Vaig viure diverses anècdotes que m’han fet rumiar i créixer.
El primer assaig per conèixer la música de l’autor va ser sorprenent, mental, d’observació del costós procés de construcció d’una gran interpretació. No vaig sentir res, no era l’hora encara. El dia del concert un tsunami de so de mar o cel o volcà em va caure al damunt i, entre onada i onada, el Miquel Àngel i jo sortíem a l’escenari com si fóssim dues petxines brillants enmig la sorra que acarona el mar… I, de sobte, tot s’eixamplava de nou i et convidava a jeure confiat al sol … Però en sortir de l’escenari per donar pas a la següent interpretació del Cor, la mar s’encrespava de dinàmiques infinites, de les més subtils a les més engolidores. Quan va acabar l’última peça “El maridet” de més de 26 minuts, en sortir a saludar, jo tenia els esquemes auditius del meu cervellet absolutament esmicolats. Estava orgullosament aclaparada i vaig voler que el món sencer compartís i mostrés, si així ho volia, la seva gratitud i admiració per aquella experiència compartida. Aleshores vaig demanar al públic que cantés pel Cor amb el Cor, com el Cor ho va fer per nosaltres i, en acabat, els vam saludar inclinant-nos amb tot el respecte i l’admiració deguda i regalada. Aquí teniu la Cantada del públic i Lídia Pujol al Cor Lieder Càmera del País petit de Lluis Llach i el comentari que en va fer la directora i actriu lleidatana Maite Ojer de la seva experiència en el concert.
Continuo igual, commoguda. Ahir al vespre vaig tenir la gran sort d’anar al concert del Cor Lieder Càmera i Lídia Pujol, al convent de Sant Domènech de Balaguer. Com dir-ho? Dues hores de contrastos, plens de sang i carícies, d’energia que eleva, d’excel·lència i presència… perquè s’ha d’estar molt present per aconseguir que tot un públic desconegut s’aixequi per donar la besada a qui actua. Emociona. Aconseguir que la tècnica més pura i refinada toqui terra i s’embruti d’humanitat esdevenint misteriosa i amable. Crec que Lidia Pujol va aconseguir una d’aquelles fites de qui ens dediquem a la creació: tocar l’ànima… No sé si això s’aspren però tinc clar que cal un grau tan elevat d’honestedat amb una mateixa i de veritat i coherència amb el que es fa que només el treball sense descans i l’autointerpel·lació i exigència ferotges en són vehicles. Després de tants anys d’espais escènics, escenaris, bolos… hi ha pocs treballs artístics que em toquin l’ànima… Ahir va passar per tant, doncs, només puc recomanar el treball d’aquesta dona que sura veracitat ho miris per on miris. Una, però, cor el risc d’ésser traspassada.
Maite Ojer
Gràcies Mireia per haver-te pres seriosament el teu desig i haver-lo sostingut fins al final, malgrat la meva desconfiança i la de tots els qui et miràvem amb recel davant la novetat.
Una anècdota més: El Cor per indicació del seu director convidat Xavier Pastrana, va fer unes veus en la cançó Polorum Regina que interpretàvem el Miquel Àngel i jo. La idea que es va provar seria que mentre jo estigués cantant la primera part de la peça, ells anirien entrant des de fora de l’església pel passadís central fent les veus fins arribar a l’altar. No sé si amb aquestes paraules podré fer-vos tastar un bri del cel de núvols que van dibuixar aquelles veus, damunt les quals jo caminava ingràvida en direcció a l’estrella dels quatre pols, Polorum Regina. Però, alhora que aquelles persones em feien feliç, feliç, en passar pel meu costat dirigint-se a l’altar, no em veien, no em miraven, no compartien amb mi aquella alegria de cel i terra agermanats que aconseguien les seves veus en mi i, de sobte, quasi vaig voler plorar. Quan va acabar l’assaig de la peça, el Xavier em va mirar per demanar el meu parer. “He sigut feliç i desgraciada alhora, perquè m’heu portat al cel i en arribar-hi estava sola. Si el cel és així, no hi vull anar.” Vaig entendre profundament que res no importa si no és compartit i ho vaig demanar: – Em podeu mirar?, no que feu el que no vulgueu fer, sinó compartir conscientment que ens estem vinculant excelsament a través d’un llenguatge universal. Aleshores, em van somriure i, quan va arribar el moment del concert, en passar pel meu costat no sols em miraven, em tocaven, em somreien i cantaven per tots i per mi… Llavors vaig ser feliç.
Gràcies Cor Lieder Càmera per aquest tast de Cel compartit, l’únic desitjable aquí a la terra.