El matí que, per primer cop, vaig anar a despertar a l’Helena, un moment abans d’obrir la boca vaig pensar: com ho faig?

Recordo com la mare d’una amiga, quan anava a dormir a ca seu, al matí s’acostava i ens despertava amb un suc de taronja a la mà, i fent-nos carícies al cap, xiuxiuejava el nostre nom. El meu nom amb aquelles carícies era taaan gustooós, m’agradava tant…Líííídiiiaaa. El trànsit del món dels somnis a l’altre era pel tobogan d’aire del meu nom fins a assolir dolçament el pes de la gravetat amb aquell suc de taronja que apagava la set del matí….

Aquest, i no pas el de casa meva, va ser el meu referent a l’hora de cercar com fer-ho aquell matí de la meva maduresa amb l’Helena (si hi ha un proper dia no hi faltarà un bon suc refrescant). Vaig dir suaument el seu nom i vaig acariciar els seus cabells. Llavors, mentre estirava el seu cosset, va fer aquell sorollet que es fa quan encara no hem obert la boca i, com la cosa més natural, tot i la novetat, en veure’m em va fer un somriure assolellat . A poc a poc es va anar incorporant, vam tenir una petita conversa i va arribar l’hora de vestir-se per anar a esmorzar. Llavors, amb aquell rostre repreciós que té, em va demanar que marxés.
-T’esperem a baix. Fins ara.

I vaig baixar les escales pensant: Com es respecta… com respecta la seva intimitat… com expressa els límits d’allò que ja sap com vol que sigui… quina persona…

 «Perquè no ens han ensenyat que calgui defensar-nos de qui estimem. I quin bé que ens faria, de vegades!» Bel Olid.

GRÀCIES

Bel Olid: Deixem de fracassar

No tinc ni idea de si Woody Allen va abusar de la seva filla o no. I no us deixeu enganyar, tots els que hi escriuen a favor o en contra, tampoc no ho saben. Si Allen és bona persona, si el moment en què va saltar la notícia era estranyament favorable a Farrow, si això o allò, és igual. No ho sabem i no ho sabrem mai (excepte en el cas poc probable que Allen fos culpable i decidís explicar-nos-ho).

Però hi ha algunes coses que sí sé. Fa anys que, per la meva tasca en la prevenció dels abusos sexuals a menors, he tingut més ocasions de les que voldria de parlar amb persones que van ser abusades quan eren petites. No deixa de sorprendre’m que la reacció pràcticament universal davant d’un adult que explica el que va passar-li sigui “i per què no ho vas dir llavors? com és que no et vas defensar?”. Massa pocs pregunten “i per què devia fer una cosa així? com és que ningú et va ajudar?”.

La societat ens fa mirar cap a la víctima, examinar-la, obligar-la a justificar-se, mentre que als abusadors rarament se’ls qüestiona. Quan diem que un abusador és un monstre o un malalt, estem traient-li del damunt qualsevol responsabilitat. És “així” i no s’hi pot fer res. La víctima, en canvi, “podria haver reaccionat”, “podria haver demanat ajuda”, podria… Podria? De veritat? Els que teniu a prop canalla menuda sabeu, en el fons, que no. De fet, a qualsevol persona li costa defensar-se d’aquells a qui estima i en qui confia (i els abusos sexuals a menors són, majoritàriament, perpetrats per persones en qui la víctima confia) perquè no ens han ensenyat que calgui defensar-nos de qui estimem. I quin bé que ens faria, de vegades!

Si deshumanitzem els abusadors és perquè no és agradable la sensació d’indefensió que ens provoca pensar que el veí, la companya de feina (o la nostra parella!) podrien ser-ne un. La bona gent, la gent amb qui anem a fer unes cerveses, no fa aquestes coses. Oi? I, si algú ens explica que aquell tiet que ens queia tan bé va grapejar-lo fa vint anys, és més fàcil pensar que aquest algú està sonat que no pas que el tiet que ens queia tan bé i no és un monstre ni un malalt “faci aquestes coses”.

Però anem una mica més enllà: als qui defensen a mort Allen tenint tan poca idea com jo (o com qualsevol) de si ho ha fet o no, no només els incomoda que, en el cas que ho hagués fet, els semblaria lleig continuar adorant-lo com a director (o com a amic, com és el cas de qui escriu aquest article). Diria que la incomoditat és més profunda: ens neguem a acceptar que els abusadors existeixen perquè acceptar que hi són, i que són bona gent, que no són monstres ni malalts, vol dir acceptar la nostra incapacitat i el nostre fracàs com a societat en la protecció dels nostres infants. I això és un cop molt dur.

Així, fem callar les víctimes, mirant de desacreditar-les, o negant la veracitat d’unes enquestes de prevalença que donen resultats tossudament semblants al món occidental, les faci qui les faci, d’un 20% de nens abusats, i molt pitjors en països on el turisme sexual és el pa de cada dia, mai més ben dit.

Però el que més em molesta del debat que està aixecant la carta de Dylan Farrow és que demostra que com a societat ens preocupem molt poc dels nens. Si Allen no va abusar d’ella, Farrow va convèncer-la que havia estat així. En qualsevol cas, es tractava d’una nena maltractada per un dels pares. La investigació no va arribar enlloc i no va haver-hi judici. No es va protegir la menor. Si creien que Allen no havia fet res mal fet, com justifiquen deixar una nena en mans d’una mare tan desequilibrada com per fer-li creure una història semblant?

Per tot això, i com recomana Antoni Bassas en l’únic article assenyat que he llegit fins ara sobre el tema, val més que ens deixem de debats estèrils sobre casos concrets en què no sabrem mai què va passar, i que posem la passió on toca: la prevenció. Que comencem a acceptar que la seva família no sempre és el millor lloc per a un nen. Que recordem que un abusador no és un malalt, que sap perfectament quan i on abusar sense ser detectat i que, per tant, se li ha d’exigir que es faci responsable del que ha fet.

I escoltem les víctimes sense jutjar-les. No tingueu por si no se us acut res mínimament sensible per dir quan us en parlen, ja sabem que davant d’aquestes coses costa pensar. Amb un “em sap greu” sincer n’hi ha prou.

Article a l’Ara