In itinere: Quan el meu cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant.
Ens poden prendre els drets però no els deures (Simone Weil). Aquesta frase que pronunciava la Teresa Forcades a la darrera classe de Simone Weil, em va cridar l’atenció i, alhora, em va fer enrere. Com costa ser conscient que la vida és camí i que cada cop que arribo a port tot és nou i qüestiona el meu bagatge. Cada relació, cada llumeta que albiro en el bosc té una porta a l’altra banda de la qual hi ha un misteri, o la preconcepció del que hi puc trobar. Cada dia té noves portes que ens truquen i ens conviden a la novetat, al canvi, a l’aventura. Llavors em pregunto què té a veure la paraula deure amb el risc, la descoberta, la contrarietat, la sorpresa, el desconcert. ¿Serà que exposar-me al risc de perdre i patir, pot ser també el d’exposar-me al risc de guanyar i ser feliç? Tots sabem que la realitat campa com vol entre aquests extrems i ens posa portes a cada instant que ens conviden a respondre. Aquesta resposta pot ser allò que coneixem i prudentment volem perpetuar o, precisament, que allò que coneixem ens faci de trampolí per fer un salt més enllà del que coneixem. Per això, però, cal màxima atenció perquè allò de Mejor malo conocido que bueno por conocer ens funciona sol, sense fer res, com una gravetat inversament proporcional a la nostra dignitat.
Us parlaré del Monestir de Sant Pere de Casserres al pantà de Sau (Osona) com un exemple dels meus prejudicis. Aquest monestir és un dels ports dels quals us parlava. El pròxim dia 28 de juny arribarà la nau Iter Luminis i plantarà el seu far -o el seu minaret- i farà la crida que convocarà a tota la gent de la comarca a anar més enllà d’allò que coneixem i és tan falsament realista. Farem de porta i cercarem una clau, una resposta. Volem arrelar i batre les ales. Volem donar vida a la vida propiciant relacions, diàleg, intercanvi, abraçades i vincles més enllà de les institucions, del poder econòmic i del negoci de la por.
Quan vaig arribar-hi per primer cop, vaig sentir la mateixa mandra i rebuig que la paraula “deure” de la Teresa em va fer sentir aquell dissabte a classe. Aquest monestir fins fa poc i durant segles havia estat propietat de la família del Víctor Pallàs i ara és un monument sota la tutela del Consell Comarcal d’Osona. I dic això perquè jo, a l’hora de construir, estic mig instal·lada en la següent fórmula: els projectes, i la vida de cadascú, poden construir-se damunt d’una base real o d’una base fictícia. Real són arrels, fictícia són diners, aparences, i estructures que en comptes de ser una eina de convivència s’enroquen i s’absolutitzen. Les arrels volen néixer a la llum, al sol, a la vida que floreix. Les arrels desitgen ales, les arrels desitgen cel i pateixen plagues. Els diners són coses, tanques, control de qui les posa i mana, són els sous de la por, són la por de fer el que convé, però, la por també pot ser un avís. Cada cop que senti la por de perdre m’aturaré, perquè ja sé que si no m’aturo i no hi paro atenció, la por em farà fer coses que no em faran feliç. Aquest és el deure que tinc i no em poden prendre: aturar-me, sostenir la por i esperar, sense reaccionar, d’albirar la llum d’un llamp llunyà enmig del bosc, enmig del mar, tallant el cel.
Si el monestir de Casserres s’alça imponent damunt d’una gran roca entre entre meandres que fan que l’indret esdevingui una singular península regida pel simbolisme del Ter, una de les venes que omplen de vida aquesta nostra terra*, és gràcies a la intervenció de les persones que s’ho estimen. Les paraules “Consell” i “Comarcal” no em deixaven veure les persones que hi ha fent un servei. És cert que estem en una crisi caracteritzada per la fagocitosi que han fet els diners de les persones però, precisament, aquest és el nostre repte, el nostre deure, la nostra orientació: recordar que necessitem estimar i que la por no sols paralitza, és un motor. Recordar que les institucions estan fetes de persones a qui puc mirar als ulls i veure-hi aquesta terra. Tan bon punt l’Oriol, el guia històric del monestir, va començar a parlar, els meus prejudicis es van començar a incomodar. Jo havia sentenciat de no interès personal aquest lloc de trobada envoltat per l’aigua que alhora que dóna vida, aïlla, perquè hi havia molta pedra i poques persones, dos: l’Oriol Montero i la Núria Vila. L’Assumpta, una amiga i cantant de El Cor de Vallferosa i companya d’aquell primer dia de trobada va dir: aquest lloc necessita, més que cap altre monestir de l’itinerari, vincular-se, restablir relacions. Llavors, l’Oriol va explicar que al segle XVI el poble hi feia un importantíssim aplec i que podia ser molt inspirador recuperar-ho per relligar de nou la gent de la comarca entre ells i al territori.
Han passat els anys, i ara ja sé per què canto: canto per relligar el cel i la terra, canto per mirar aquesta terra en els teus ulls, canto per sumar talents, acció i emoció en una mateixa direcció. El far, la porta, el port d’aquest nou dia és el monestir de Casserres. Carregueu el meu cos damunt d’un cavall i allà on s’aturi construïu un lloc de trobada, per estimar-vos com Jo us he estimat. Confronteu la injustícia, mireu-vos com germans. Ningú és més que un altre. El Cos Sant que avui, perquè així ho vol el seu custodi, Víctor Pallàs, encapçalarà aquesta primera trobada a Casserres, hi serà present per primer cop en molts anys com a símbol d’una crida a orientar-nos en direcció a la Llum del camí. Una crida que ens convoca a complir el nostre deure més enllà de si ens han arrabassat els nostres drets.
Quan el meu cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant. Tenim el deure de conquerir una i una altra vegada la nostra dignitat, la nostra santedat.
Curiosament el dia 28 de juny és el dia de Sant Pere, el sant que custodia les claus del cel. ¿Serà aquest deure la clau que obre totes les portes aquí a la terra?
*a Víctor Pallàs i Arisa, Gràcies.
