Vaig veure per primer cop a la Míriam Iscla damunt d’un escenari fa 22 anys. Podria dir que la descoberta de l’ofici d’actriu, del món del teatre, els autors, la posada en escena, la música en relació a la paraula, la interpretació…. va ser de la seva mà. Podria dir que el primer cop que em vaig enamorar de l’art teatral va del a través d’ella i la seva interpretació a la Sala Beckett de «El gran teatre d’Oklahoma» de Sanchis Sinisterra. L’impacte que em va causar va trencar els meus límits i em va deixar oberta al món. Un món que em volia comunicar que hi ha molt més, que sempre hi ha molt més… I vaig començar a portar als meus amics a veure aquella «raresa» anomenada «teatre» amb la seguretat que podria compartir amb tots ells aquell entusiasme que em sobreeixia en veure-la actuar. Fa molts anys que Míriam Iscla és per mi tot un compromès referent d’amor i llibertat a la professió teatral. Ella va co-fundar les T de Teatre al 91 i van crear un segell propi amb «Petits contes missogins» de Patricia Highsmith i 20 anys de T de teatre que ara sense ella, encara continua: Homes, Criatures, Això no és vida, Com pot ser que t’estimi tant, la serie de Tv3 Get lag… Miriam deixa la companyia i, més única encara, floreix inabastable en relació amb grans autors, directors, actors…
.
Al 1996, al Teatre Lliure de Gràcia, vaig veure l’obra «Lear o el somni d’una actriu«, protagonitzada per l’Anna Lizaran. Novament, les paraules són insuficients per expressar l’impacte que em va causar la seva interpretació i la de Eduard Fernàndez. Novament, vaig quedar estesa al ben mig del món i sense altre remei que redreçar-me per continuar avançant pel meu camí amb renovada llum, renovats contorns, renovada de mi. L’Anna em va veure aplaudir dreta en el públic amb el rostre tatuat d’aquella «visió» i quan va sortir del camerino al bar del teatre va seure a la meva taula i vàrem parlar de l’ofici teatral. Dos anys més tard, treballava amb ella a l’obra «Morir» del Sergi Belbel, al Romea.
Des d’aleshores vaig començar a tenir un somni: damunt de l’escenari del Romea cada nit asseguda entre la gent a la fila 7 passadís central tenia la visió d’una obra en català amb títol en català. «Duelo de Reinas». Actrius: Anna Lizaran i Miriam Iscla. Direcció: Sergi Belbel.
Jo l’he «vist». Moltes vegades. No la puc compartir «d’una manera» però si «d’una altre».
Ombra d’Anna (Fragment)
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Josep Palau i Fabra.
.
Lectura de La Bete TNC. Temporada 2012 / 2013
La darrera obra estrenada per l’Anna Lizaran, va ser Agost, dirigida pel Sergi Belbel al TNC. Quan l’Emma Vilarasau finalitza el segon acte cridant «Aquí mano jo«, el meu cos es va saltar de la cadira i va cridar de plenitud amb aquell «Prou!«. La força d’aquell «Aquí mano jo!!», sovint em recorre les entranyes fins al crater de ma boca quan penso en el Prou! que estem gestant les persones davant la injustícia que ens envolta, renovant el «Pare nostre» com ho va fer Maria Mercè Marçal amb el seu Pare esparver i a qui amb el permís de la seva filla Heura vaig afegir el Beneït «Prou!«
Pare esparver
Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal. Prou!
Del proper 8 de maig al 22 de juny, a la Sala gran de TNC podreu veure «Barcelona» del Pere Riera. En aquesta obra podreu veure juntes a Emma Vilarasau i la Míriam Iscla, dos Grans Amors de l’Anna Lizaran. En elles La veureu perquè totes dues son Ella, també.
Les Converses Singulars que proposo amb persones que tenen una manera única de fer, de dir, compromesa i activa, persones que fan que surti de mi per posar-me en relació amb l’inèdit, i apassionadament ho vulgui compartir amb el públic, tenen el seu origen fa 22 anys amb la pròpia vivència de la gran actriu Miriam Iscla. Aquests dies la podreu gaudir acompanyada de la Cristina Cervià al Poliorama, dirigides pel mateix autor i director que tres mesos més tard tornareu a gaudir al Nacional dirigint a l’Emma i la Míriam, en Pere Riera.
Després de fer una reverència a aquesta Gran Dama del Teatre de ma vida, us convido, sempre, a descobrir el seu Art en cada interpretació.
Apunts de temporada: Dins un sac de kennebec
.