ACPS (Associació Catalana per la prevenció del suïcidi) presenta el concert de Lídia Pujol i Pau Figueres el dimarts dia 10 de setembre a les 20.30 a la sala B de Luz de Gas

.

De quan “demà”, mai és un altre dia.

De la importància de no saber que passarà demà.

Del patiment estèril i del patiment fèrtil.

De l’infern de la incomunicació.

Del mur a la mar.

De la mar, l’horitzó.

.

Per poder cantar una cançó, dins meu he de trobar un lloc únic i necessitat de relació. Això és el que em permet realment vincular-me als altres. La música i la poesia han estat sempre la millor manera de fer-ho, d’altra manera no sé com es fa. Ningú sap com relacionar-se amb els altres. Anem cercant com fer-ho i, alhora, ens anem trobant. Al meu entendre, viure és caminar i descobrir. Però quan s’alça un mur infranquejable en el camí, quan demà mai és un altre dia, quedem separats dels altres i això ens va matant en vida. Recordo uns versos de Cernuda: “Sólo vive quien mira/ siempre ante sí los ojos de su aurora,/ sólo vive quien besa/ aquel cuerpo de ángel que el amor levantara./ No es el amor quien muere,/ somos nosotros mismos”.

M’adono que no sabem parlar del suïcidi, com no sabem parlar de l’abús intrafamiliar, i crec que són temes que cal aprofundir amb molta atenció. Que la víctima d’incest i el supervivent de la mort per suïcidi, en el seu imaginari, puguin esdevenir còmplices i culpables, em fa pensar en el que està succeint amb aquesta farsa, anomenada crisi. ¿Vivim en un món que dóna acollida a la realitat? Si el suïcidi és una de les tres causes més importants de mortalitat entre la franja de 14 a 35 anys, per què no se’n parla? Les connotacions morals i socials silencien l’incest i fan que el suïcidi estigui infradeclarat.

Viure sense amor fa patir, i amb amor també, però el primer és un patiment estèril i el segon cerca la relació amb els altres, els diferents. Com que no sabem com fer-ho ens fa patir, però és un patiment fèrtil de possibilitats.

Fa vint anys vaig conèixer a la Alfonsina y el mar de les veus de la Mercedes Sosa i la Mayte Martín. ¿Com m’hagués atrevit a sostenir les meves pròpies comparacions amb aquestes dues cantants, si no m’hagués identificat profundament amb aquesta cançó, si no hagués tingut un lloc únic i necessitat de relació per fer-ho?

La cantava caminant darrere d’ella, descrivint l’escena cap al fons del mar i gaudia de la bellesa que ens mostraven les petites sirenes per camins d’algues i de corals, mentre els cavallets de mar rondaven també al meu voltant…

Creia que la cantaria sempre, que sempre voldria fugir amb ella de la realitat, però ja no és així. Fa un any li vaig dedicar a la Mayte en una Conversa ben Singular i, amb profund agraïment, em vaig acomiadar de la mar de l’Alfonsina perquè m’ha acompanyat fins que he sentit el crit de “terra a la vista” de la meva pròpia mar. Un crit que m’encoratja a recobrar la bellesa d’aquelles profunditats marines damunt la terra i de l’única manera possible: en relació amb els altres. Ara de la mar no em crida a l’abisme, em crida l’horitzó, l’aurora i…. “Canto pel sol que anuncia un nou dia pel llevant, canto per totes les coses que el ponent ha soterrat”.

El proper dimarts 10 de setembre a les 20:30h a la sala B de Luz de Gas, cantaré ben alt el teu nom, Alfonsina,  ben profund perquè encara ens falten les paraules per acompanyar a aquell qui, encerclat de murs, incomunicat, s’ha deixat portar pels cants de sirena. La cantaré de nou per acompanyar a tots aquells que cerquen respostes on només podem cantar, mentre anem teixint l’espai per acollir aquesta mort tan real: el suïcidi.

Perquè “demà” sempre és un altre dia, l’esperança.

Després de 3 anys de presentar amb èxit arreu de Catalunya i Espanya l’espectacle titulat Saps el conte dels dos suïcides?, la Sílvia Comes i jo vàrem enregistrar el disc.  El títol havia de ser El conte dels dos suïcides, però el senyor Doval, director de la discogràfica PICAP, no ho va trobar convenient. El suïcidi no ven, va dir.

Quan parlo amb la directora de la Fundació Vicki Bernadet pels abusos a menors dins del seu entorn de confiança, em diu el mateix, l’abús no ven. Però així com la discogràfica no en va voler ni parlar -i per això el disc va sortir sense títol-, ella i tot el seu equip en parlen tant com poden a les escoles, a les universitats i la pròpia seu de la Fundació. Amb la mateixa esperança, la ACPS vol aconseguir que la societat sigui conscient i s’enfronti a la problemàtica de la mort per suïcidi en tot el seu conjunt i aconseguir que l’índex de Suïcidi disminueixi en la nostra societat. Vol normalitzar la problemàtica parlant-ne i aconseguir el canvi tenint en compte que és una situació possible de prevenir i assistir.

.

Manifest ACPS

.

.