Als meus fills,
perquè aprenguin a cridar quan els calgui.
A la meva mare,
perquè aprengui a escoltar-me quan crido.
A l’Estela li agraden moltes coses.
Li agrada jugar amb l’aigua a la banyera
i imaginar-se que és un dofí
que es torna petit, petit
i es fica d’un bot pel telèfon de la dutxa
i corre per totes les canonades de la casa,
fins que el pare,
que renta els plats a la cuina,
obre l’aixeta de l’aigüera
i el dofí ha de tornar a convertir-se en l’Estela
per no caure a dins la paella bruta
que té entre les mans el pare.
També li agrada jugar amb els seus amics, a l’escola. En té molts, d’amics: en Pol, la Bruna, en Jan, l’Anna, l’Oriol… Però la seva amiga més amiga és l’Helena. Amb l’Helena pot jugar a milers de coses. Llàstima que sigui tan geniüda.
Avui, per exemple, quan a l’estona de lectura l’Estela agafa un llibre preciós amb peixos fantàstics de color lila, que és el seu color preferit, l’Helena s’enfada perquè ella també vol llegir-lo i comença a pessigar-li els braços i les cames.
L’Estela,
que no sap què fer,
posa a plorar fluixet
i s’imagina que és un ocell de color carbassa
que vola amunt, amunt,
s’enfila fins al sostre
i ja no la pessiguen més.
I quan deixa de notar les ungles esmolades de l’Helena, obre els ulls i es mira les mans, per veure si s’han convertit en ales, pensant-se que finalment ha aconseguit tornar-se un ocell i s’ha escapat. Però no. És la Conxita, la mestra, que les ha separades i que renya l’Helena pel seu mal geni incontrolable.
–Però Estela, bonica, per què no deies res? T’ha deixat tota marcada…
–És que… No sabia què fer –l’Estela arronsa les espatlles i es mira l’Helena, que ja fa cara de penedida.
–Oi que no t’agrada que et peguin? –li pregunta la Conxita, i l’Estela fa que no amb el cap–. Doncs quan algú et fa alguna cosa que no t’agrada, li has de dir que pari. I si no para, doncs crides ben fort fins que vingui algú a ajudar-te. No has de deixar que et facin mal d’aquesta manera. I tu, Helena, aprèn a demanar les coses. No pot ser que per culpa d’aquest mal geni li facis mal a la teva millor amiga. Au, fes-li un petó i demana-li perdó.
A l’Estela li agraden els seus cabells,
que són foscos i llarguíssims.
De vegades
s’imagina que els cabells
són un vestit màgic
que la protegeix del món
i la fa molt forta, però quan la mare la pentina després del bany s’adona que, en realitat, només són cabells, i que costen molt de desembullar. Ella mai no diu res, però avui, quan la mare li fa mal amb la pinta, pensa en el que li ha dit la Conxita, i diu:
–Mare, em pots pentinar més suau? És que m’estàs fent mal.
La mare se sorprèn una mica, perquè l’Estela no s’ha queixat mai, però li fa un petó i li diu:
–És clar, bonica, ja aniré més amb compte. Si et torno a fer mal m’avises, d’acord?
L’Estela està contentíssima. El truc de la Conxita funciona!
Una altra cosa que li agrada és anar a dinar a casa els avis els diumenges, perquè l’àvia sempre li fa truita de patates amb croquetes, que és el seu plat preferit, i a casa els pares mai no tenen temps de passar-se tanta estona a la cuina. Fins fa poc també li agradava jugar amb el tiet Anselm, que li feia trucs de màgia amb les cartes i li explicava contes divertits, però últimament ha començat a fer coses estranyes i ja no li agrada gens. La tanca amb ell a l’habitació mentre els grans xerren al menjador, li treu la roba i li fa unes pessigolles molt estranyes per tot els cos, fins i tot per llocs tan amagats que ni tan sols ella no els coneix.
Quan li passa això,
s’imagina que és un núvol de sucre
que s’escapa per la finestra
i vola per sobre el mar,
que un vent molt suau
l’empeny altre cop cap a la casa
i la fa entrar pel balcó del menjador,
i allà
es converteix en una goteta de pluja
que cau a sobre la galta de la mare
i li fa un petó molt dolç.
El primer cop que el tiet Anselm va fer-ho, quan ella li va preguntar per què li treia la roba, ell va dir-li que era la seva neboda preferida i que se l’estimava molt, i que aquell joc era el joc més secret de tots. Com que l’Estela era la neboda que més s’estimava, havia de fer-li cas i guardar-li el secret. L’Estela no acabava d’entendre aquell joc tan desagradable, perquè se suposa que els jocs han de ser divertits, però no volia fer enfadar el tiet Anselm, així que callava i s’aguantava.
Però avui, quan el tiet comença tocar-li fins i tot els peus i l’Estela no suporta que ningú li toqui els peus, recorda un altre cop el consell de la Conxita, i com la mare li ha fet cas en pentinar-la, i li diu:
–Tiet Anselm, això que em fas no m’agrada. Deixa’m estar.
El tiet Anselm no li fa cas,
i l’Estela
sent que de dins li surt un crit enorme.
Un crit tan fort
que surt per la finestra
i viatja mar enllà,
ressona per la Xina i per Austràlia,
i s’hi afegeixen els pingüins del Pol Sud
i les girafes de l’Àfrica.
I llavors tota ella es converteix en el crit,
i nota com tremolen les fulles dels arbres de la selva,
com els cargols amaguen les banyes,
com els gossos es fiquen sota els llits
i tots els núvols es posen a ploure.
El tiet Anselm li arregla la roba de seguida, i per la porta apareixen la mare i el pare, els avis, la tieta Maria i el tiet Joaquim, i fins i tot la cosina Míriam.
–Què ha passat? –pregunten tots alhora.
El tiet Anselm, que de cop s’ha tornat pàl·lid com un ou dur acabat de sortir de la closca, diu:
–No, res, que jugàvem.
L’Estela se’l mira i diu:
–Sí, però era un joc que no m’agrada.
I corre cap a la mare, que l’agafa a coll i li fa un petó molt tendre.
Té moltes coses a explicar-li, a la mare, però ja ho farà demà. Avui només té ganes d’abraçar-la.
.
Article «Bel Olid i la incomoditat del món»
.