Una autèntica delícia el que vaig veure i sentir divendres passat al Paraninf de la Universitat de Barcelona. Hi vaig anar amb dues de les meves filles, l’Ariana i la Selma. Era una cosa titulada Iter luminis. Treballs de plaer i amors. El protagonisme li corresponia a Lídia Pujol, a la seva presència i la seva veu, però amb el concurs indispensable del Cor de Vallferosa i els músics Xavi Lozano, Miquel Àngel Cordero i Marta Reixach. Formidable. Emocionant. Eren versions de textos de Santa Teresa de Jesús o de Ramon Llull, però de sobte apareixia pel mig, per exemple, un tema de Joni Mitchell, un altre de Raimon o unes adaptacions increibles del Cant de la Sibila o d’una de les Cantigas de Amigo. Tot un esclat d’intel•ligència i sensitivitat.
Tot el que es veia i sonava em va sembla extraordinari, però si hagués de triar, em quedaria amb la interpretació que va fer Lídia al principi de l’obra de «He mirat aquesta terra», de Raimon i versos de Salvador Espriu; l’escenificació del «Ad morten festinamus» i del «Polorum Regina» del Llibre Vermell de Montserrat, i una petita exquisitesa: una cançó trovadoresca —»Quant ay lo mon constrat», que Lídia Pujol canta a duo amb l’Eva Virgili. Tan elemental com a commovedor.
Aquesta representació em consta que ha estat o està de gira. S’ha fet sobre tot a llocs sagrats, a esglésies i sobre tot a monestirs. No sé quan ni a on es podrà gaudir de nou, però si en sabeu alguna cosa no us el perdeu.
Crítica de Mar Galceran a Catalunya Cristiana:
