Ciutat Morta, la patata caliente del Palau Alòs. (Marc Javierre Kohan)
gestora del «modelo Barcelona» 06/02/2006. Marc Javierre Kohan
La projecció de ´Ciutat Morta´ omple la Plana de l´Om. Rodrigo Lanza, un dels seus protagonistes, i la cantautora Lídia Pujol són alguns dels assistents a l’acte
Regió7 -22.01.2015
La projecció del controvertit documental ‘Ciutat Morta’ d’aquest dijous a la Plana de l’Om de Manresa ha començat amb la sala plena i amb la presència de Rodrigo Lanza, un dels seus protagonistes, i també d’algun rostre conegut, com el de la cantautora Lídia Pujol.
L’emissió televisiva de l’incòmode Ciutat Morta, que va guanyar el Festival de Màlaga i el premi del públic al Festival de Sant Sebastià, però que a Catalunya s’ha vist (fins ara) relegat a projeccions pràcticament de cineclub, ha ressuscitat el fosc i tràgic cas 4-F, que ha saltat a la màxima audiència gràcies a la pressió popular. La nit del 4 de febrer del 2006, una càrrega policial es va saldar amb un policia en estat vegetatiu i l’empresonament de cinc persones, una de les quals la poeta Patricia Heras, que es va suïcidar el 2011. El documental està dedicat a ella. Cap dels nois condemnats van reconèixer haver participat en aquell cas. Un d’ells, Rodrigo Lanza. El treball denuncia tortures als joves i alimenta dubtes sobre la culpabilitat dels condemnats: l’alcalde Joan Clos va canviar el seu testimoni i dos dels policies que van testificar contra els detinguts van ser condemnats per tortures i fals testimoni en un altre cas.
Lídia Pujol dedica la cançó «país petit» al documental «Ciutat Morta» a l’acte de celebració del 25è aniversari de les entitats de Dones, a l’auditori del Palau de la Generalitat el 29 de gener de 2015.
Lídia Pujol dedica la cançó «País petit» al documental «Ciutat morta». Gràcies.
R. Amorós Capdevila Molt fan d’aquesta veu (de @LaCerimonia), de la cançó (de @lluis_llach) i de la lluita (de @ciutatmorta) http://youtu.be/k8sxWiX1Zuo
Xavier Ribera @xavier_ribera
Ciutat Morta (Metromuser)
La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser a les rodalies d’ un antic teatre okupat en què s’estava celebrant una festa. Entre els cops de porra , van començar a caure objectes des del terrat de la casa okupada. Segons va relatar per ràdio l’Alcalde de Barcelona poques hores després , un dels policies , que anava sense casc , va quedar en coma per l’impacte d’un test.
Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d’una venjança.
Tres joves detinguts , d’origen sud-americà , són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l’espera d’un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l’objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d’un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit – Patricia i Alfredo -ni tan sols eren presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats . En aquell judici no s’estaven jutjant a individus sinó a tot un col·lectiu. Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica. Barcelona, la ciutat que acabava d’estrenar la seva anomenada ” ordenança de civisme”, una llei higienista , marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme. Els nois detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l’enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps.
Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat un noi negre. La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per encobrir les tortures, acusen el jove de ser traficant de drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el negre és en realitat , fill d’un diplomàtic : l’ambaixador de Trinitat i Tobago a Noruega.
Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici. El mateix modus operandi en els dos casos. L’única diferència: l’origen social de les víctimes.
L’enèsima història d’impunitat policial , acompanyada per bones dosis de racisme, classisme i la vulneració de drets fonamentals, tot això emparat per un sistema judicial hereu del règim franquista i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que ofereix la Marca Barcelona a costa dels seus ciutadans.