Bon dia, amics.
Primer de tot, gràcies per compartir amb nosaltres aquest viatge. Ahir la Teresa Forcades va arribar a Caracas amb la seva germana, Cristina Forcades.
Aquesta tarda li faran la primera entrevista emesa en directe per la radio nacional de Veneçuela.
L’equip que hem decidit fer un seguiment de la seva estança a Caracas, arribem avui a les 18h de Veneçuela.
Tant bon punt tinguem l’entrevista a les nostres mans, podreu escoltar-la.
Una abraçada.
El coratge de Teresa Forcades és envejable, necessitem dones amb aquesta valentia i serenor que transmet, li desitjo que aquest viatge serveixi per avançar a ella i a moltes persones per un refer i un viure molt més millor en valoració, en paciència, en persistència, en respecte i estimació, i gràcies a Lídia Pujol per poder compartir la informació. He vist que el dia 25 d’agost estàra a Montserrat per compartir la marxa per la indepència de l’ANC, ja aprofito per donar-li moltes gràcies per aquest gest.
Joana
Gràcies Teresa, per obrir la porta a la llibertat d’esperit.
Gràcies Lidia, per continuar aixecant les veus que avui necessitem.
Cada vegada que sento o veig la Teresa, un nou buf, un nou alè em torna a sacsejar des del més profund. Torna a reneixer el significat de paraules que queden a l’oblit: DIGNITAT, AMOR, ÈTICA, COL·LECTIU, EMOCIONS…
En la teua pesona, aquestes paraules recuperen el seu sentit, són dites des del cor, des de la serenor. Crec que ets l’ARQUITECTA SOCIAL més important dels nostres temps. Trobo en tu el pal de paller en el que tothom ens podem emparar, fer pinya i sumar de forma col·lectiva un nou -vell- model model de convivència.
Esmentes constantment la dictadura, fiscal, econòmica, social… i certament, les hem d’abolir, però la que més em pesa és la dictadura emocional que s’ha ionstaurant en les nostres ànimes. Acabem amb les veus marginals. Grans fruits a Veneçuela i bon auguris en el vostre caminar. Us dono alè, coratge i espenta en aquesta empresa que heu iniciat.
Endevant, estem amb vosaltres. Us heu lliurat de l’ona de calor a Catalunya aquests díes. A Veneçuela Deu n’hi dor la que deu fer. Cada cop les persones son més sensibilitzades. El Singulars torna a reemetre programes per aquells que s’els van perdre i en Rajoy i camarilla continuen posant’nos fàcil el día a día. Em fa en a mi i que digui el que digui la Teresa, cada cop tindrá més de Mare a més de germana… Aquest es un títol que no es oferit per la’estament eclesiástic però pels actes d’un@ mateix@.
Qué silenciós és un bosc si només cantent els ocells amb millor veu.
Qué meravellós és un bosc si cada ocell canta com millor sap.
Però de vegades cal que un ocell meravellós comenci el cant per donar el to necessari perque la sinfonia del bosc i de la vida es retrovi a si mateixa i canti, canti, sense parar…
Os desitjo un bon viatge per Veneçuela.