Accedeix a «El misteri de Nadal, imaginem un far…»
Bon dia Amics de l’Amat,
em fa feliç compartir aquest camí de Llum amb vosaltres mentre vaig fent conscient en mi el desig que un dia la germana Teresa em va escriure en un dels seus llibres: «que en aquest «navegar sola» no et falti mai companyia de qualitat».
Fa 3 setmanes que hem tornat de Guatemala. Allà he trobat una clau que m’ha posat en relació amb els fonaments de la meva persona i que, a la meva família i en el meu entorn social, se m’ha negat amb frases com «i tu, nena, quan penses treballar?» i «tu ves fent el que et doni la gana, que el que et passarà és que et fotràs de gana», o el 21% d’Iva de la cultura vers el 4% del porno.
He descobert, gràcies a les persones amb qui he compartit aquest viatge, que el do que Déu m’ha donat té, si vull, el sentit i la vàlua de les coses més importants de ma vida.
Ho he descobert perquè als Jóvenes del volcán de Tacaná els ha semblat importantíssim que anéssim a cantar a l’assentament de la Puya, símbol de la Resistència contra les transnacionals. En aquest assentament, des de fa 4 anys, persones d’arreu fan torns a les portes d’una mina d’or que contamina d’arsènic el riu que abasteix els poblats indígenes de la selva, llençant-los a la mendicitat en un món del tot desconegut.
El col·lectiu Basta ya! estaven del tot convençuts que havíem de cantar a San Pablo de Tacaná, un poblet a 3000 metres d’altitud dels indígenes maies i entregar els donatius al centre sanitari del poble.
Els amics d’Oberts al Món ens van convidar a visitar l’escola de «el basurero» de la gran ciutat, on la gent viu ordenadament a i de les escombraries.
El col·lectiu de Justicia Ya ens va portar a saludar i conèixer les persones que es planten i s’encadenen a les portes del palau de justícia per denunciar la privatització de la sanitat i recollir medicaments per dur-los als dos únics hospitals públics del país, que no tenen res per socórrer a ningú sense diners.
He descobert la importància del do que Déu m’ha donat, després de cantar junts aquesta cançó que us envio i sentir les paraules de gratitud d’un camperol que s’acostava a la plaça per donar el poc que tenia i agrair l’ajuda de veïns i supervivents després que un esllavissament de terres sepultés més de dues-centes persones, amics i familiars inclosos.
Per un moment, s’ha plenificat el meu do gràcies a una dona, de nom Alta Gràcia, amb qui vàrem recórrer els «carrerons» on viuen 10.000 persones de les escombraries d’una ciutat de 3 milions d’habitants. Va ser després que em costés respirar, mirar, trepitjar, olorar, sentir, pensar; després d’entrar en aquella casa on Alta Gràcia anunciava la nostra presencia tot dient «no vienen a juzgar, vienen a conocer», i ens parlava del curs que estan fent els nens de la casa, de la feina al basurero, el que guanyen, de que aviat aconseguirà una xapa per fer l’última paret de la casa que ara té tapada amb plàstics, del càncer de pulmó, la droga… Ens va ensenyar casa seva on viu amb els seus 7 fills de mare soltera. Ens va explicar orgullosa que una de les seves filles havia anat a la universitat i era mestra de l’escola, l’única de la història del basurero.
La germana Esperanza li va oferir treballar a l’escola en veure la lluita per porta endavant les seves filles, i els Jóvenes del volcán de Tacaná, en conèixer la feina de l’escola del basurero, van oferir la la germana Esperanza , buscar allotjament en una família als alumnes que volguessin continuar els seus estudis.
Alta Gracia ens va descriure la seva feina a l’escola: ella dóna els àpats als nens i viu dels seus rostres de felicitat en rebre’ls de les seves mans. Ens va dir que era feliç diverses vegades i va enumerar peça per peça tot el que mengen els nens els dilluns, els dimarts, els dimecres, els dijous i els divendres. Els dilluns, després de dos dies sense menjar, són especialment feliços per ella i els nens.
Mai oblidaré la seva mirada plena de llum i més viva que cap altra. Després de les seves paraules, en un estat de gràcia encara més elevada, em vaig autoconvidar a cantar Luna de Xelajú, i ella i la resta em van acompanyar. Aquell moment em va fer sentir el que cap auditori, palau ni basílica m’ha fet sentir mai. Aquest ha estat un dels moments més infinits de la meva veu. No sabia que la preciosa afirmació «Florecerás Guatemala» també parlava de mi.
En una de les seves clases, vaig sentir dir a la germana Teresa les paraules bíbliques de Joan, «La Llum va venir al món i el món la va rebutjar». He repetit moltes vegades que el nostre pa és de cada dia, però del «Pa de Llum» d’aquesta experiència, en menjaré tota la vida com un referent orientador d’Amor i Llibertat. Que aquest Nadal i sempre la Luna de Xelajú vetlli per nosaltres i que aquest sigui el nostre desig.
Imatges de Marc Javierre Kohan. Més imatges del viatge a Guatemala.