Tota cruïlla és sempre la mateixa: la tria entre la jerarquia de la llei o la germania de l’Amor.

L’efecte del boca-orella de la representació de La Cerimònia de la Llum a Sant Llorenç de Morunys i Súria l’any 2011, va arribar a l’Ajuntament de Solsona el qual va voler programar-la per festes però, per fer-la a la Catedral, calia parlar amb el bisbe Xavier Novell. Aleshores jo no el coneixia i, feliçment, vaig fer la petició per a ser rebuda i explicar-li el projecte amb aquella alegria de la ingenuïtat de les ovelles i les vaques grosses. Aquella sol·licitud no va rebre resposta fins un any més tard, poc després de participar en la inauguració de l’Atri dels gentils al MNAC de Barcelona amb la participació del President Pontifici de la Cultura el Cardenal, Gianfranco Rabassi, màxim impulsor d’aquest moviment internacional de reflexió i diàleg entre el catolicisme, les religions en general i els principals corrents de pensament contemporani, tant creients com agnòstics o ateus.

Redobladament ingènua i vanitosa, vaig respondre afirmativament feliç a la trobada i, aleshores, vaig fer un cop d’ull a la xarxa per fer-me una idea de la persona amb qui en breu m’hi asseuria a parlar, però tot el que llegia i veia em deixava glaçada o m’escalfava «sobremanera»: I ara què…? De què parlaré amb aquest home si no tenim res en comú?

Què podem fer quan la violència i el prejudici volen ser substituïts per les paraules, i les paraules sols evidencien desencontre i oposició?

Faltaven encara tres setmanes per la trobada i, com més coses sabia, més m’enfadava. Vaig demanar consell a les monges amigues del monestir de Sant Benet: ¿què puc fer, Anna? Estima i fes el que vulguis*…, va respondre l’Anna amb paraules de Sant Agustí. Realment no teniu res en comú…? Aquella pregunta que en un principi em va desconcertar, va ser l’orientació del meu treball de recerca d’una actitud d’amor fins al mateix dia de la trobada a Solsona. ¿Què podria desactivar en mi la reacció de rebutjar a l’altre pel fet que no pensa el mateix que jo? Aleshores, novament Sant Agustí es va fer present: si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa sinó què s’estima.

L’Amor i la Llibertat: els ideals nobles d’un horitzó comú que pot fer que aquells que tenim mètodes oposats de fer camí, sumem forces i talents per abraçar-lo.

-Bon dia Xavier.

-Bon dia. Em sap greu, però només tinc 5 minuts. M’espera un periodista per fer «la contra» del País.

-Tot serà ben rebut per breu que sigui.

Vam seure.

-Em consta, Xavier, pel que he llegit i vist, que parlem del que parlem no ens entendrem. Però em pregunto si aquesta Llum que ens il·lumina a tots per igual no és per veure que potser això no és el més important. Tu has consagrat la teva vida a l’Amor i ets responsable d’espais creats per la congregació de la diversitat sota un mateix sostre i jo faig una cerimònia artística que convoca a la diversitat per recordar-nos que la pluja cau sobre justos i injustos, i és decisió nostra orientar i exposar la nostra vida a la Llum que ens fa florir o no. Les cançons de bressol són el denominador musical comú de totes les cultures, cançons precisament que es canten enllà de les paraules. Amor i coneixement encara no han estat dissociats.

La conversa va durar fins que van venir a buscar al bisbe una hora més tard. I sí, les nostres opinions eren del tot contraries, però tant ell com jo vam ser qui som, i això, en acomiadar-me em va impulsar a fer-li una forta, espontània i ja no tan ingènua abraçada. ¿O potser si?

Una setmana més tard, després d’estudiar la conveniència o no del projecte de La Cerimònia a la catedral, se’m va tornar a convocar per dir-me que podia fer-la no sols a Solsona, també a Cervera i d’altres llocs del bisbat, però en aquell moment l’estafa de la crisi ja havia arribat i  cap ajuntament podia costejar un espectacle de tan gran format. El que sí que va passar és que se’m va convidar a l’Atri dels Gentils que el mateix bisbe organitzava a Berga; conversa en la qual va participar un musicòleg, un monjo de Montserrat, jo mateixa i aquell a qui jo ingènuament, encara anomenava Xavier.

Tota cruïlla és sempre la mateixa: la tria entre la jerarquia de la llei o la germania de l’Amor.

Moments abans de sortir a l’escena d’aquell gran teatre de Berga, segons el meu parer, es va produir el moment més interessant de tota la vetllada.

En Xavier va dir: -Quan sortim i comencem a parlar, ¿com ens hem de tractar?

Jo, tota cara d’ovella grassa, vaig preguntar ¿què vols dir?… Es va fer un silenci que vaig aprofitar per entendre de què estàvem parlant i vaig reprendre. –Disculpeu, desconec el protocol d’aquestes coses però, si es tracta de posar en relació el catolicisme, les religions en general i la gent del poble, les formes més properes crec que són les més adequades. De fet, jo estic aquí perquè, més enllà de les diferencies, tu i jo Xavier ens hem comunicat i respectat, i ho hem fet de tu a tu, com a germans. Si és necessari tractar-te de vostè, d’honorable o il·lustríssima, ho faré, però si per causa de la confiança i el caliu del moment, em surt la forma més propera de la comunicació, us demano que em disculpeu. La raó no haurà estat cap altre que la proximitat de les ànimes per damunt de les formes.

Després d’un tens però contingut i respectuós debat entre els presents, el bisbe va preguntar el seu parer al monjo Gabriel de Montserrat qui va opinar que cadascú s’adrecés a l’altre com més còmode es sentis.
La situació va ser clarificadoríssima del veritable fons de tots els conflictes, especialment per gran part de la institució mediadora entre Déu i els homes. Però no tothom pensa ni es fa investir bisbe de la mateixa manera. Veieu els dos capítols d’aquesta magnifica pel·lícula i compareu les diferents formes amb què s’expressen i actuen els cors i els ideals.

El poderós i la mestra:  Obeïu més als que ensenyen que als que manen. Agustí d’Hipona

El Sr. Bisbe Novell segons la meva experiència, és un home realment sorprenent: quan proclamo amb radical vehemència que les fronteres les hem de posar als bancs perquè són els veritables amos de tot plegat, màgicament apareix el bisbe i mana fer el que vol als ajuntaments, la Generalitat i, fins i tot, a la Caixa!!!! Llegiu aquest article de la Maria Garganté per fer-vos una idea del que estic parlant.

La independència, la dignitat és relació de tu a tu i, per això, cadascú ha d’alçar-se del terra tot recordant que no és ovella, i en tot cas, decidir agenollar-nos per fer el que feia el Mestre qui rentava els peus dels seus deixebles.

Per mi, l’educació, és el més important d’aquest procés d’humanitzar la humanitat, de fer persones i país. Els mestres cal que ens recordin que hem vingut a aquest món per fer-lo millor i ens ajudin en la recerca de l’eina personal, el desenvolupament del talent de cadascú per realitzar la Tasca.

A mi, els cursos que imparteixen a Sant Benet les mestres Teresa Forcades i Mª del Mar Albajar, m’han ajudat i m’ajuden molt en aquesta recerca constant de ser qui sóc. Sant Agustí, per exemple, és un dels autors estudiats.

El cotó, no enganya i, segons el meu parer, el bisbe Novell tampoc. Som nosaltres que preferim ser xais en lloc de ser qui som, potencialment persones. En cas, però, que decidíssim revelar-nos per rebel·lar-nos, ens recomano els cursos La revolució, avui i Teologia feminista que fa la Teresa Forcades al Monestir de Sant Benet de Montserrat i comencen el proper 4 d’octubre, dia de Sant Francesc i la seva Dama, la pobresa.

Només hi ha dos absoluts, Déu i la gana. Pere Casaldàliga

Quan recordo aquesta frase del bisbe Casaldàliga, em ve al cap una altra de ma mare «amb la raó no menges, i tu, com no has passat gana, no li dónes importància«. Potser ma mare ja no podrà fer altra cosa que preservar el que ha anat acumulant després d’aquella gana, però jo?

Mentre Pere Casaldàliga persevera en proposar un horitzó comú capaç de travessar la por i la gana per Amor, aquests dies hem penjat junts una estelada al Castell de l’Aguda a Torà, hem anat davant del Deutsche bank a confrontar la injustícia i demanar independència del poder econòmic.  Aquest horitzó té per tot protocol la servitud que s’agenolla per rentar els peus a un germà, tal com va fer Jesús tot mostrant-nos el veritable referent d’Amor.

Eva Virgili

Pd. Dissabte passat a la preciosa plaça de Sant Joan de Solsona, vàrem fer el concert Solsorrenca amb el Dani Espasa al piano, el Xavi Lozano a les flautes, el Pau Figures a la guitarra i El Cor de Vallferosa. La plaça estava preciosa i plena, la lluna presidia el cel i, agermanats, vam ser feliços.

Tres dies després vaig anar amb la Maria Garganté a les festes de Solsona. Els carrers eren plens i algunes persones s’adreçaven a mi per expressar-me la seva alegria pel concert de la passada nit. Novament sorpresa però ja no tan ingènua, el Sr. bisbe Novell, sortint-se de la comitiva d’autoritats que es dirigien a la tribuna amb tota solemnitat, em va donar la benvinguda a les festes amb un gest privilegiador.

Que Sant Torne-m’hi em protegeixi de la vanitat.

*Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l’amor arrelat en tu, cap altre cosa sinó amor seran els teus fruits. Agustí d’Hipona